El divan, amb Sílvia Cóppulo

Eusebi Ayensa és de l'Empordà, des d'on emetem avui, però no li importaria si li diguéssim que és grec. De fet, així que pot, se'n va de Riumors, on viu al costat d'un centenar més de persones, a tocar de Figueres, i torna a Atenes com a bon hel·lenista que és... i traductor... i filòleg. Quan ha d'afrontar l'adversitat, com li va passar amb la diplomàcia espanyola quan dirigia l'Institut Cervantes a la capital grega, retorna a Kavafis, el poeta hel·lè que ha traduït amb excel·lència reconeguda i premiada pel mateix govern grec. Aquell Kavafis d'amor i erotisme desinhibit, que el va fer un avançat al seu temps i alhora un incomprès. Potser per això, a Catalunya, sempre hi ha tingut un refugi.

"El divan" comença temporada per la porta gran... a la ciutat eterna! Roma ens acull per fer-hi un recorregut molt especial, de la mà del llegendari corresponsal de Catalunya Ràdio a la capital italiana, Eduard Rubió, que fa 41 anys que hi viu. L'Eduard coneix cada racó d'un indret únic, on ha passat una vida intensa que va començar al barri de Gràcia de Barcelona. Una Barcelona que ara es mira amb un punt de distància, també emocional. I és que la seva foto fixa de la capital catalana evoca els tinglados del port preolímpic i el Sant Josep de la Muntanya per on jugava de vailet, on no hi havia cases... L'Eduard pot dir que ha viscut a tocar dels sants pares. Ha viatjat amb els papes per informar de les seves activitats. I ha estat la veu que ens ha portat, a la ràdio nacional de Catalunya, totes les vicissituds d'aquesta Roma imperial que tant s'estima.

La vida d'Imma Amat ha anat in crescendo, iniciada amb modèstia a Sant Just Desvern i ara completada amb la satisfacció de veure com ha estat una pionera en l'aposta per la innovació al sector immobiliari, on al llarg de mig segle ha comandat una empresa en la qual durant molt de temps només treballaven dones. Asseguda a "El divan", Amat reflexiona també sobre el seu compromís insubornable durant el franquisme amb Catalunya i amb el benestar de les persones treballadores. Una autèntica revolució. Mirant aquella lluita, ara lamenta que el país es desfaci, i alerta que si no s'hi posa remei ens quedarem sense.

Lluís Foix, periodista i escriptor. Viu i reviu la seva experiència vital recollida al llibre "Una mirada anglesa", a "El divan". Boris Johnson, Margaret Thatcher, Diana de Gal·les, Manuel Fraga decidint que Juan Luis Cebrián dirigís El País... Una conversa deliciosa, plena de somriures i complicitats.

Miguel Henrique Otero, el convidat d'avui a "El divan", viu a l'exili a Madrid des del 2015, lluny del règim que controla la Veneçuela que el va veure néixer fa 79 anys i que -a més de les tensions polítiques- aquests dies pateix la devastació de dos terratrèmols mortals. Fill d'un comunista que va lluitar al bàndol perdedor a la Guerra Civil espanyola, Otero planta cara ara al govern de Caracas publicant en línia un diari que va ser referència intel·lectual a tota l'Amèrica Llatina. El seu present està inexorablement vinculat als dos noms més controvertits de la història recent veneçolana: Hugo Chávez i Nicolás Maduro. El seu futur el vol recuperant sensacions a Caracas, on diu que espera tornar a viure en plenitud democràtica.

De jove, Eva Piquer, convidada d'avui a "El divan", es va fer concursant de programes de ràdio, i va guanyar 60.000 pessetes a "L'aventura és l'aventura", de Josep Maria Bachs, a Catalunya Ràdio. Coses de ser una lletraferida que passava els estius davant d'un llibre. Diu que li fa vergonya dir-se escriptora, i sempre té al nord de la seva brúixola l'ambició que se li va despertar a Nova York, on va fer de periodista i on es va empeltar de l'empenta de la ciutat que no dorm mai. Ara s'ha tret un gran pes de sobre: 10 anys després, ha escrit el llibre que l'ajuda a deixar enrere una agressió que la va devastar mentre s'apagava l'amor de la seva vida.

La trajectòria vital de Toni Strubell arrenca en una Anglaterra d'on recorda l'escola en què es cometien abusos que la canalla va denunciar amb l'himne "Jerusalem", un símbol del patriotisme anglès transformat en melodia per rebel·lar-se. Fill d'un pilot de les forces aèries britàniques i net de Josep Trueta, un dels més prominents catalans exiliats forçadament pel franquisme, aquest filòleg i periodista va fer d'Euskadi la seva llar, i del compromís amb Catalunya la seva bandera. Un compromís que ara l'ha portat a publicar la novel·la "La darrera paraula", on vol reflectir la decadència d'una Catalunya que -diu- encara volen ancorada a tics franquistes.

La psicòloga i psicoanalista Anna Miñarro ha investigat l'impacte del franquisme sobre quatre generacions de ciutadans. N'ha analitzat els efectes emocionals, el trauma de no saber on són les restes dels familiars, l'angoixa del fet que l'estat espanyol -el principal victimari d'aquella barbàrie- no hagi retut comptes amb tantes persones. Asseguda a "El divan", Miñarro es mira la Transició amb escepticisme, i recepta cultura i teràpia per fer passes cap a una lenta recuperació de la dignitat perduda. El franquisme, diu, va ser una catàstrofe social.

"El divan" honora avui Antoni Gaudí, el personatge de l'any a Catalunya, ara que en fa cent que va morir. Un artista tan innovador, creatiu, transgressor i important que també ens defineix com a país, perquè en va transformar la fesomia. L'ha posat al món per la magnificència de la seva arquitectura, i ha atret -a través del seu geni- milions de turistes... i el sant pare!, que serà a Barcelona per honorar la seva obra més internacional, la Sagrada Família: el papa Lleó XIV presidirà la inauguració i benedicció de la Torre de Jesucrist de la basílica. Hem assegut a "El divan" Teresa Sala, Núria Poch, Marta Millà i Jordi Folck, quatre persones expertes que ens ajuden a entendre la transcendència de Gaudí i la seva vigència. Un document imprescindible.

"El divan" asseu a la delegació de la Generalitat a Roma un català universal, un vulcanòleg reconegut arreu sorgit de Batea, a la Terra Alta, que va conèixer la seva dona fent de gondoler a Cambridge. Aquest és l'esperit vital d'Ivan Sunyé, que entre mostres de cendres de volcans a Turquia i investigacions que l'han portat a Mèxic reconeix que s'enyora de les revetlles d'estiu al sud de Catalunya, d'on confessa que se li ha fet dur marxar. Però la vida ha seguit, a Roma i arreu, estudiant volcans. Una vida intrèpida que ha comportat una erupció de coneixements i experiències que no us podeu perdre.

"El divan" és a Roma, on gràcies a l'ajuda del Departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat seiem a la seu de la Delegació del Govern a la capital italiana dues catalanes universals. Una consultora de la FAO i una altra del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU que n'han vist de tots colors als racons més conflictius del món, des del Sudan al Iemen i ara a la Franja de Gaza. I què ho fa, que la Sílvia Vilimelis i l'Anna Nieto hagin deixat enrere el confort d'una vida de privilegi a Catalunya per buscar aquestes emocions? Ha passat la vida. I amb ella, dos testimonis corprenedors del que representa comprometre's amb el bé col·lectiu, amb una idea d'aportar a la societat tan catalana i, alhora, tan universal.

Asseiem a "El divan" una barcelonista empedreïda que s'ha passat la vida defensant que els drets no es concedeixen, sinó que es conquereixen. Magda Oranich ha barrejat aquesta determinació, fermesa i una amabilitat insòlita per ajudar les persones que van ser víctimes de la dictadura. Ara, continua la seva singladura al món de l'advocacia lluitant per les dones que pateixen maltractaments, per la gent que necessita consell i, també, pels drets dels animals. Aquesta octogenària de llegenda escolta i actua perquè, diu, el món es transforma amb cada gest. Com el seu últim, la publicació del llibre "Totes les batalles", en què desgrana una vida consagrada a fer el món millor... perquè l'ha transformat.

Aquesta Setmana de la Llengua asseiem a "El divan" Barnaby Griffiths, que ha consagrat la seva vida a navegar pels matisos entre dues llengües que s'estima, l'anglès i el català. Ell diu que és un "britalan", algú capaç de perfeccionar com s'ensenya la llengua de Shakespeare aquí, saltant dreceres, anant a l'arrel d'allò que més ens costa assimilar. 40 anys després de passar en cotxe per Barcelona com a turista, Griffiths ara no se'n pot estar, de la capital catalana. Aprofita aquest enamorament per acostar-nos a la seva cultura. Una unió perfecta entre dues llengües mil·lenàries.

A la tardor de la seva vida, Federico Trillo mira enrere i no s'arronsa. Malgrat que va ser viral abans de la irrupció de les xarxes socials, aquest antic president del Congrés dels Diputats i pedra angular de la reconstrucció de l'espai conservador espanyol tal com ara l'entenem, s'asseu a "El divan" i contemporitza amb l'acció policial contra els votants de l'1 d'Octubre a Catalunya, amb l'argument que només van rebre garrotades durant mitja hora. Demana presó per a Carles Puigdemont, i ens insta a homenatjar Israel com a mur de contenció de mals majors. Un personatge històric sense pèls a la llengua.

Aprofitant la publicació del seu últim llibre, "El mal entès", asseiem Màrius Serra a "El divan", perquè ens encomani aquesta dèria que li ve de menut de jugar amb la llengua (com fa diàriament des de fa ja dues dècades a l'antena de Catalunya Ràdio) i l'alegria que desprèn, un estat d'ànim que és el motor de la seva vida. També hem gosat demanar-li què hem de fer amb l'estat de la llengua catalana. Ras i curt, diu que no vol malentesos: hem de ser tots plegats part de la solució, obrint la ment i sent menys primmirats.

Agnès Marquès s'asseu a "El divan" amb el seu llibre "La segona vida de Ginebra Vern" sota el braç. El viatge literari per Texas, que li ha valgut el premi Ramon Llull, li serveix també per evocar el luxe del silenci pel qual tant sospira. El busca quan es refugia entre pins a prop del mar així que la intensitat dels mitjans de comunicació l'hi permet. Entre records d'infantesa a Euskadi i memòries de ràdio esportiva al cotxe dels pares, l'autora reflexiona sobre el periodisme i les pràctiques de pescar clics que han portat la professió a llocs que preferiria evitar. Veritat, fets, interpretacions, percepcions i secrets formen part d'una conversa plena de subtileses.

Ramon Tremosa diu que la música li ha salvat la vida, sigui consumint-la o cantant com a tenor a la coral del barri de Gràcia. Economista eminent, va aprendre de Plató que a la política no t'hi pots estar una vida. Per això, ara s'ha consagrat del tot a l'ensenyament, la seva passió, mentre manté un amor insubornable per Catalunya, hereu de la pagesia que va viure de jove a l'Alta Ribagorça i al Pla d'Urgell. I al futur li demana, a banda de gaudir de família, amics i viatges, no haver de dedicar-se a defensar la seva llengua, que considera qüestionada.

El metge palestí Akram Loubad, el convidat d'avui a "El divan", no sap quin dia va néixer. Li van negar la identitat. Només li queden tres germans vius. N'eren 10, a casa. Una casa que va passar a ser una tenda de campanya, en un camp de refugiats, a 20 quilòmetres de la Franja de Gaza. D'aquell territori en recorda els carrers estrets, el lavabo compartit i una vida tan dura i tan inhumana que el van forçar a l'exili. Està agraït a Catalunya per haver-li donat oportunitats i haver-li tornat la dignitat. I dels israelians, diu que hi té empatia, però que és una societat malalta perquè odien.

Demanar-li a l'Enric Calpena que assegui Catalunya a "El divan" era tota una gosadia. Així que hem preferit asseure-l'hi a ell perquè ens expliqui quins episodis de la nostra història mereixen ser ben analitzats. Resulta que ho són tots! Comptat i debatut, el nostre convidat a "El divan" està convençut que el nostre és un país traumatitzat. Que li falta tranquil·litat. Un autèntic bany de realitat considerant que ens ho avança algú que ha estat "En guàrdia" durant més de mil programes a la ràdio pública i nacional de Catalunya.

En aquest programa, a "El divan", una dona de cap a peus, conscient de l'esforç de la multitud de dones que han treballat intensament durant generacions perquè ella avui pugui ser una metgessa d'èxit. I això que la doctora María Pérez va apostar per la medicina integrativa malgrat la profunda desconfiança que l'envoltava. Es defineix com una dona valenta. No ho diu per dir. Castellana de soca-rel, filla de guàrdia civil, va votar al referèndum d'independència de Catalunya i va explicar a les seves filles que cal sempre tenir criteri propi a la vida. Paraula de dona d'èxit.

El catedràtic d'ètica Norbert Bilbeny, que s'asseu avui a "El divan", va aprendre ràpid que allò de raspallar abrics a la sastreria Élite de Barcelona, on treballava de marrec, no estava fet per a ell. Dibuixar i llegir el van alliberar d'aquella vida, que va transformar més tard en el conreu d'una curiositat insaciable, que l'ha portat a reflexionar sobre la vida, la immigració i una Catalunya que voldria econòmicament més lliure. Però sense independència. El que sí que és innegociable per a aquest lletraferit, amant de Bach i Mozart, és el gaudi de la companyia d'altres persones. I mirar el cel i les Plèiades. Un altre espectacle de vida que no es vol perdre mai.

El camí de l'oest de Catalunya a Noruega és llarg. Sobretot si es passa per Anglaterra. Aquest és l'itinerari vital de la convidada d'avui a "El divan", Mònica Guillén-Royo. Una investigadora del clima, lleidatana, que ho va deixar tot per volar primer a Bristol i després a Oslo, al prestigiós centre de recerca ambiental Cicero, i perseguir la fascinació intel·lectual provocada per un llibre que li va canviar la vida: "Una teoria de les necessitats humanes". Un llibre que l'ha assegut al seu divan particular, i l'ha convençut que treballem, treballem i treballem per tenir més quan no ens cal. I pel camí malbaratem el planeta. Per què ho fem, doncs?

Una crisi de fe va portar l'Eduard Sala a fer un tomb de vida radical. No tenia ni 20 anys. Encaminat als estudis d'economia, aquell sotrac va acabar sent el motor de canvi cap a l'altruisme social i el voluntariat. Ara, el director de Càritas a Barcelona s'asseu a "El divan" per reflexionar sobre la vida i sobre la dificultat de tirar endavant, però també sobre la possibilitat de superar els moments difícils a partir d'estratègies senzilles. I que són de franc. Com ara ser empàtic. Escoltar. I apreciar el que tenim.

Carme Portaceli i Inés Boza porten al Teatre Nacional de Catalunya una visió innovadora i trencadora de Maria Magdalena, transformada en una dona investigadora que va de Barcelona a Brussel·les per fer una conferència. Però també altres dones que l'acompanyen són Maries Magdalenes. I Crist, un taxista. Una picada d'ullet de dones amb cabells llargs, una identificació col·lectiva amb Maria Magdalena que captiva i que ens narren a "El divan" la directora i la dramaturga d'una aventura colossal que subratlla una idea controvertida: "darrere del mite de Maria Magdalena, hi anem totes".

Els mariachis, el tequila i el Barça formen part de l'univers vital de Mateo Valero, un home que diu que és producte del caos i que considera l'esforç un valor inqüestionable. El barber del seu poble li va ensenyar matemàtiques amb l'esperit vital del llogarret aragonès on va créixer i on l'aigua és un tresor. Mig segle després, aquell vailet s'ha convertit en un malalt del Barça i -sobretot- en un professional admirat a tot el món, que dissenya computadores i lidera un equip internacional de genis al Barcelona Supercomputing Center. Els peus a terra, la mirada al futur i Alfamén al cor.

La ràdio era omnipresent en la infantesa d'en Xavier Grasset, un fill de Vila-seca que ha excel·lit en aquest mitjà màgic que escoltava sota d'un trespol irregular amb els seus tres germans. El convidat d'aquesta setmana a "El divan" recorda amb enyorança les sèries "Bonanza" i "El virginiano", que el traslladaven des del sud de Catalunya, que vol més ambiciós, a la màgia de mons llunyans. I ara, si bé no creu que el món s'acabi, demana més ambició i mirar-se amb una altra cara la gent que fa anys i vol seguir fent feina. Ell ho fa cada tarda des de "La selva", a TV3.

Carmina Munté ja fa 15 anys que viu a Anglaterra, on la seva formació d'enginyera l'ha portat a posicions de gran responsabilitat a la multinacional Nissan. El temps passat fora la fa valorar més que mai el camí que ha fet en una vida que va començar a Girona i que l'ha compromès molt amb una Catalunya que ara veu perduda. Tanta feina feta fora també l'ajuda a entendre que, arribats a un punt de la vida, la família i les arrels s'imposen. Unes sensacions que tenen molt a veure amb l'adopció d'una criatura anglesa, que espera veure créixer a casa nostra, i que li ha fet entendre que hi ha vivències i sensacions que són tan genuïnament catalanes que sembla mentida que no les apreciem més. A "El divan", hi parlem des de la delegació del govern de Catalunya al Regne Unit.

Seny i rauxa caracteritzen Elena Fort, advocada i vicepresidenta del Barça, que s'asseu a "El divan" orgullosa del seu rol com a gairebé l'única dona amb protagonisme a les juntes directives d'un equip de futbol. El seny d'una formació sòlida l'ha ajudat a superar tragèdies vitals de ben jove. La rauxa l'ha empès a assumir un lideratge valent als passadissos del poder, esportius i polítics. Positiva i forta, augura un futur benigne per a Catalunya, un far que l'ha guiat des de ben menuda, va abraçar la catalanitat en tota la seva expressió des del barri barceloní del Poble Sec.

Jaume Clotet s'ha entestat a fer que la literatura catalana també tingui obres que entretinguin, diverteixin i facin passar una bona estona. Per això creu que "La germandat de l'àngel caigut" i "La calavera de l'apòstol", amb què ens ha atrapat, contribueixen a fer millor la Catalunya que tant estima i per la qual ha treballat portant diferents barrets. Papes, bisbes, Satanàs i el monestir de Montserrat són part d'un univers vital que Clotet desgrana amb la trapelleria que ja tenia aquell marrec de Sarrià que feia entremaliadures a Madrid amb un carnet d'identitat català. Ara Clotet ens demana mantenir l'optimisme. Al capdavall, diu, no estem pas tan malament.

La rebel·lia i l'audàcia caracteritzen Marc Buxaderas, un jove emprenedor que va refusar resignar-se davant la seva discapacitat i que ha reeixit com a figura mediàtica. Tot a través d'un moviment innovador i sagaç, que ha desenvolupat durant anys i que ens porta a "El divan": "Posa un discapacitat a la teva vida". Supervivent també del bullying, en Marc s'ha ancorat en el suport de la família per jugar el rol que li negaven i ha demostrat que, amb determinació i esforç, no només es poden superar les adversitats, sinó que també es poden despertar consciències.

Una tria de cançons de Nadal a càrrec de l'equip d'"El divan" per acompanyar l'escudella i la carn d'olla.

De l'Empordà al Camp de Tarragona hi ha tot un univers vital i espiritual recorregut per Joan Planellas, l'arquebisbe de Tarragona, que s'asseu a "El divan". El seu to serè convida a la reflexió. Sobretot quan desgrana com la universalitat de l'Església fa de l'ordenament de les dones un afer almenys tan complicat com la gestió de la seva infància a una Verges assetjada pel feixisme durant la Guerra Civil. L'esperança plana sobre el seu compromís amb una institució que vol despolititzada i a la qual aporta el sentit de la vida, nucli de la seva feina. De rerefons, un desig, particularment adient en aquestes dates: que la humanitat s'acabi imposant al materialisme.

Coincidint amb la 34a edició de La Marató de 3Cat, dedicada a la divulgació i l'impuls de la recerca en càncer, s'asseu a "El divan" Antoni Sisó, metge de família. Sisó també presideix la CAMFiC, l'organització que aplega els facultatius que exerceixen aquesta especialitat, clau per a la salut de la ciutadania. El doctor Sisó és una persona altament compromesa amb el treball i l'esforç, els valors que el van portar a ser l'únic metge de casa seva a través del sacrifici, l'austeritat, la paciència i la generositat. A part d'un talent propi que el mena a aconseguir que el sistema d'atenció primària català sigui un model exportable a molts països d'Europa.

Xavier Solano se'n va anar a Escòcia fa 20 anys aprendre anglès. S'hi volia estar poc temps, però ja no ha tornat, enamorat com està del respecte per la meritocràcia d'una societat que admira i que li ha obert les portes dels passadissos del poder polític. Tot assessorant els líders independentistes escocesos, aquest exdelegat del govern català al Regne Unit ha après que a Catalunya li falta una empenta final per honorar tot el seu potencial. Però no s'hi vol involucrar, entristit per una societat, la nostra, que diu que camina en cercles. En parlem de Londres estant, gràcies a la col·laboració del Departament d'Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat.

El blau i el verd són dos dels colors primaris, aquells que no es poden crear barrejant altres colors. Són també dos colors fonamentals en la vida de Toni Bach. El blau, pel cel del Masnou on va créixer, fascinat pel mar i les embarcacions. El verd, pels colors dels Castellers de Vilafranca, que va comandar com a cap de colla mig a contracor, mig amb la passió de qui entén que pujar un castell és com pujar una vida. El santuari del Colell, reconvertit en internat, va marcar la vida d'un home que mira enrere amb gratitud i que voldria que Catalunya s'empeltés de l'esperit d'equip dels castells, per fer arribar així el país a fites insospitades.

El cos menut i l'aparença fràgil de Iolanda Batallé amaguen la fortalesa i la determinació de qui denuncia amb la força d'un gegant els abusos diaris que pateixen les dones. Coincidint amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, asseiem a "El divan" aquesta editora i escriptora, viatjada per tot el món, que es rebel·la contra la por que fa callar. Amb el seu llibre "Valenta com tu", evoca l'àvia que li va ensenyar el llenguatge universal de les dones, i ens proposa una revisió masculina que contribueixi a deixar enrere el Me Too, que -diu- forma part de tota la vida femenina.

"En un món en què tothom tindrà màsters en economia i tota mena de coses que es consideren útils, un bé tan escàs com la cultura acabarà per ser el més preuat de tots." Preocupat pel futur incert i sense perdre l'optimisme, l'antiquari i escriptor Artur Ramon ens dona claus per entendre el mercat de l'art i valorar la cultura mentre ens relata la història de la nissaga de marxants d'art a la qual pertany, un privilegi i un repte alhora. Amb ell, la galeria que porta el seu nom i que va néixer al Sitges modernista s'ha posicionat als millors aparadors internacionals, però el salt més personal l'ha fet amb un parapent.

El teclat regalat per l'àvia va canviar la vida de Raquel García-Tomás, l'única compositora catalana que ha estrenat una obra al Liceu. Diu que al començament tenia un solfeig una mica just, cosa que no ha impedit que amb esforç i tenacitat aflorés el seu enorme talent creatiu, propi d'una compositora infatigable. El seu èxit i la seva precocitat s'han construït sobre la base sòlida d'una complicitat fidel, la d'una família modesta on es va refugiar de la violència del seu barri de la Barcelona preolímpica. I, si bé creu que el biaix de gènere continua, l'empenta que la caracteritza també veu un canvi social envers les dones que li fa pensar en aquella àvia que la va orientar cap a èxits impensables.

Va pensar a ser escriptora, però finalment va decidir canalitzar la seva creativitat en les matemàtiques, una disciplina que l'ha portat a protagonitzar un model de calculadora Casio, al costat de Marie Curie o Hipàcia. Les seves investigacions l'han dut a descobrir, per exemple, que els moviments de l'aigua són imprevisibles. Una conversa plena de sentit de l'humor i tendresa amb "la poeta de les matemàtiques".

La rutina dels camperols anònims castellans de la postguerra espanyola va alimentar la voracitat pictòrica d'Antonio López. Amb gairebé 90 anys, la mirada del vell, com ell l'anomena, impulsa la creativitat d'aquest màxim exponent del realisme contemporani a la Península. Un home que reflexiona a grans glops sobre les coses petites de la vida, una rutina que ell transforma en una oportunitat per descobrir una cosa tan natural, diu, com és pintar.

La periodista i escriptora reusenca Marta Vives ha publicat "Tens la força de les coses" (Ara Llibres), el seu primer atreviment en la ficció després de "Diguem-ne amor", on s'inspirava en dotze històries d'amor. Aquest cop ha trobat la guspira per escriure en les paraules que li va dir la lingüista Carme Junyent poc abans de morir. En aquesta conversa amb Sílvia Cóppulo, Vives reflexiona sobre la cultura, l'amor romàntic i la complicitat entre les dones.

Cal coratge per viure amb esquizofrènia i trastorns bipolars i alhora ensenyar a d'altres persones amb malalties mentals a sortir-se'n. Això és precisament el que fan la Magali Guyot, la Júlia Crespo i l'Abigail Paris... tenen les ments despertes! Per això les hem estirat a "El divan", des d'on ens expliquen detalls del programa "Ments despertes" del grup "Som Via", un espai on la persona és la protagonista. Com a voluntàries i ponents de la iniciativa, la Magali, la Júlia i l'Abigail ens demostren com -sovint- la millor sortida és abraçar el caos que hi ha dins de la bellesa.

Viatgem al cor del desert del Sàhara a través dels ulls i l'experiència d'un dels fotògrafs que més bé coneix aquesta zona. Porta gairebé un centenar de viatges a Algèria i domina tant el país que moltes agències han copiat la seva ruta i el contracten per fer de guia. El desert és la seva vida i els tuaregs se l'estimen tant, que, fins i tot, han batejat una muntanya amb el seu nom. Aquest és un "Divan" per tancar els ulls i deixar-se portar per la calima sahariana i la calma del "fotògraf del desert".

S'estira a "El divan" una persona molt influent pel que fa al desenvolupament de la intel·ligència artificial al món. Karina Gibert forma part de l'Associació Catalana d'Intel·ligència Artificial, i en les dues últimes dècades va ser l'única dona del Grup de Recerca en Enginyeria del Coneixement i Aprenentatge Automàtic de la UPC. Darrere d'aquest cervell privilegiat hi ha una persona que desborda humanisme en tots els vessants: fins i tot assessora governs de tot el món perquè sàpiguen fer un ús respectuós i ètic de la tecnologia. Aquesta és la història d'una empordanesa de soca-rel amb una ment visionària.

"Molt bon dia!". Amb aquest entusiasme comença els seus vídeos aquest instagramer barceloní, que s'acosta al milió de seguidors. Conegut com a "Rafuel" pel seu passat com a venedor de fuel, aquest senyor de 70 anys acabats de fer ja té dos restaurants a la capital catalana i és un dels cuiners més estimats de la xarxa. Entre plat i plat, té una hora per estirar-se a "El divan" i explicar a l'audiència alguns dels seus secrets i obsessions, relacionats amb la truita de patates i ceba, els motius per obrir un restaurant, les olors d'una bona colònia o la lectura de la Bíblia.

Orfe de pare de menut, va fer d'aprenent de sastre i després de mosso de manicomi. Tocat per la humanitat de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, va tenir un somni: una empresa on elles hi treballessin. Que fessin una feina real. Va estudiar psicologia i ben aviat va idear un gran projecte: La Fageda. Del 1982 fins ara. 600 persones i milions de iogurts i melmelades. Una granja de vaques, una residència, una fundació, el que calgui. La clau, aconseguir una feina real que atorgui identitat i reconeixement a les persones. Tinguin les capacitats que tinguin, que se senten útils. I se'n beneficia tota la comunitat. La pregunta que fa dècades que es fa i que encara diu que no sap respondre és: "Què és un ésser humà"? A "El divan", descobrim una persona humana fins al moll de l'os, que pensa, arrisca, actua i estima.

L'amic, el company, el gran professional que és en Pere Escobar se'ns jubila. I ho fa confessat: "Jo només em dec a mi mateix. Al final del dia estàs tu sol i jo necessito poder dormir." A Aretha Franklin, Déu i el Barça els posa en línia. Per l'artista hauria après anglès, afegeix. A Déu li demana tranquil·litat i que li cuidi els nens. I ell, que ha fet les transmissions 100 x 100 futbol més vibrants, sap de bona font que "en el club de la nostra vida hi habita una bestioleta que segur que et picarà i et transformarà en un beneit". Pare de cinc fills que adora, sap mirar al cor de persones que viuen esgarriades i els dona una vida lluminosa en els seus llibres. Vital, optimista, generós i sense pèls a la llengua, riu i diu que no es pot ser torero sempre per a tothom. L'art de l'Escobar: gràcies, Pere.

Hi havia una vegada una nena amb un somni: ser escriptora. Aquesta és la història de Najat El Hachmi, la nostra convidada a "El divan", però també ho és de la Nur, la protagonista de la seva primera novel·la juvenil. Posseïdora de guardons literaris tan prestigiosos com el Ramon Llull i el Premi Nadal, El Hachmi ens explica amb detalls el procés de metamorfosi que l'ha dut a convertir-se en una referent a nivell literari i a alçar la veu contra la repressió que afecta les dones musulmanes.

Conversem amb un gran expert mundial en càncer de mama, que està al capdavant del prestigiós Clínic Barcelona Comprehensive Center (4C), l'Institut del Càncer de l'Hospital Clínic. El doctor Aleix Prat contagia optimisme posant-nos al dia sobre els avenços científics relatius a la curació d'aquesta malaltia. En la conversa coneixerem a fons la seva trajectòria vital i els seus primers records relacionats amb el càncer, que afecten les seves dues àvies. Un "Divan" protagonitzat per una persona que està dedicant la seva vida a salvar la dels altres, una eminència que ens parla des de la humilitat.

Avui rebem una metge apassionada coneguda amb el sobrenom de "Doctora Carinyo". Elvira Bisbe és anestesiòloga, i desperta els pacients "com si fossin els meus fills". A part de viure la seva professió amb rigor i amor vocacional, des de fa poc s'ha convertit en la primera presidenta del Col·legi de Metges de Barcelona. Metge, amb una veu privilegiada: és la cantant dels grups Jonibegut i d-ContraBand, i un dia va haver de prendre una decisió que marcaria la resta de la seva vida: la medicina, la música o totes dues? No us perdeu el cant final.

És difícil trobar algú a Catalunya que no sàpiga qui són en Fel i en Xuri. Ara bé, la gran majoria només en coneix la faceta còmica, ja sigui dalt d'un escenari o a través de les seves col·laboracions a mitjans de comunicació. L'obra de teatre "Les mares", dedicada a la memòria de les seves respectives progenitores, ens permet conèixer millor la història humana d'aquests dos personatges, que un dia van deixar de ser peixaters per dedicar-se al món de l'espectacle. Aquí teniu en Fel i en Xuri com mai els havíeu sentit. O millor dit, en Carles i en Rafel encarnant el paper que millor saben fer: el d'ells mateixos.

Gràcies a ell hem pogut llegir Bertolt Brecht, Goethe, Thomas Mann o Rilke en català, i la seva contribució a la poesia i al teatre català és inescrutable. Als seus 90 anys, Feliu Formosa ha sobreviscut a grans amics seus com Agustí Bartra o Joan Vinyoli; i continua traduint i escrivint cada dia des de la seva residència de Terrassa. Sílvia Cóppulo el visita en una conversa vitalista sobre la seva llarga trajectòria, en què Formosa reflexiona sobre el valor de la cultura, Catalunya, l'enamorament i la mort.

Dirigeix una escola de música que és gairebé una "estructura d'estat": a les seves aules s'hi han format Miguel Poveda, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral o Rosalía. Avui conversem amb Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, que ara compta amb 1.200 alumnes que somien un futur esplendorós en la música. Cabrera s'estira a "El divan" i fa balanç d'una vida plena de clarobscurs, que ja ha reflectit en dos llibres publicats: records d'infància de la seva Andalusia natal, la relació especial amb la seva mare o l'experiència d'haver conegut monstres del flamenc com Camarón o Enrique Morente, a qui sempre ha considerat un "germà".

París, Londres, Milà, Girona i Salt. Diu que les coses en aquest país tenen tendència a durar poc, però ell ha estat al capdavant del Temporada Alta de Girona durant 33 anys. Un festival referent que el nostre convidat, Salvador Sunyer, compara amb un arbre: "Ja arrelat, que fa ombra a la resta i on canviar de director no resulta un problema". A "El divan", el director teatral mira les obres que ha dirigit i la vida viscuda. Amb un record especial per al seu pare, l'escriptor i polític Salvador Sunyer i Aimeric.

És una pionera i una icona de la música dels anys 70 a l'estat espanyol, França i Llatinoamèrica, continent on surt de gira dies després de conversar amb Sílvia Cóppulo a "El divan". Jeanette, la veu de "Soy rebelde" i "Porque te vas", acaba de publicar la seva primera cançó en dues dècades, formant duet amb el barceloní Lucas Bun. Aquest retorn ha coincidit amb l'adaptació que Selena Gomez ha fet de "El muchacho de los ojos tristes", un dels seus grans èxits. Jeanette fa balanç d'una vida fent el que li agrada i emocionant el seu públic, posant èmfasi en els seus inicis al grup Pic-Nic, estretament lligats amb Barcelona i Catalunya, i a punt per estrenar minifaldilles noves per als concerts.

Aquesta és la història d'una nena amb dislèxia que de petita somiava a ser inventora. Va estudiar matemàtiques i les seves aptituds l'han portat a treballar per la NASA. Actualment, Ariadna Farrés desenvolupa dos telescopis per observar l'espai i el Sol. També ha estat la comandant de la missió Hypatia II, a través de la qual s'ha recreat al desert de Utah com seria una missió al planeta Mart. L'Ariadna s'estira a "El divan" per explicar-nos aquesta experiència i com és el seu dia a dia a l'agència espacial més famosa del planeta.

Si les parets parlessin, les de Casa Alfonso revelarien secrets que farien trontollar tot el centre de Barcelona. "El divan" es desplaça fins a un restaurant històric, regentat pel tercer Alfonso García d'una saga familiar que fa 90 anys va obrir un restaurant famós pel seu pernil. Han sobreviscut a una guerra civil, a una crisi econòmica i a una pandèmia, i encara serveixen als clients amb el mateix entusiasme i il·lusió que la primera generació.

Dirigeix una universitat amb 90.000 estudiants, 28 graus i 57 màsters i encara té temps per escriure novel·les i passejar pel seu estimat Montseny mentre bufa el vent de saligarda. Àngels Fitó s'estira a "El divan" per reflexionar sobre l'educació, la bretxa de gènere, el paper de les institucions i el replantejament de les universitats amb la irrupció de la IA. També ens obre una porta al seu món interior i explica com l'escriptura ha estat la seva teràpia per acompanyar un dol que viu amb ella des que era una nena.

"Torna sempre bé per mal", li deia la mare. La mare, que cantava "Tatuaje", "Bésame mucho" o "L'emigrant" quan rentava i que tenia una veu preciosa. Com Marina Rossell, filla de pagès, que va trigar molt a saber que tenia un do: commou. Salvador Espriu li va brindar els seus poemes perquè en fes cançons. I també hi ha l'amor i Georges Moustaki; i la Cecília i l'Elisa; i el desamor que cantava Françoise Hardy; Llach, Raimon o Serrat; la pau que defensaven Neus Català i Teresa Rebull; resar quan vas en l'AVE, i donar gràcies a la vida i a la Mare de Déu del Món per tenir una mica de tot. El moment és ara, li diu ella a l'Albert Om. Ell escriu "No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell". I plegats ens emocionen a "El divan".

La música en directe a Barcelona seria diferent si no fos per l'entusiasme de Tito Ramoneda. La seva primera fita va ser portar Serrat al seu poble, la Pobla de Segur, quan només tenia 14 anys. En aquell moment no es podia ni imaginar que es convertiria en el seu promotor. I no només això: el Festival de Jazz, el Guitar Festival i gires de Mecano, Estopa, Joaquín Sabina o C Tangana també les gestiona The Project, l'empresa que Ramoneda va fundar fa l'any 1988 al costat de Joan Roselló, mort el passat mes d'octubre. El promotor avança a "El divan" com serà el futur de l'empresa, de la mà de Warner: anuncia la creació d'un nou projecte i la celebració dels 40 anys de The Project i els 60 anys del Festival de Jazz per al 2028.

Conversem amb Xavier Antich, un autèntic devorador de llibres. Estirat a "El divan", descobrim que aquesta història d'amor comença a la llibreria que regentava la seva família a la Seu d'Urgell. Hi va viure fins que es va traslladar a Barcelona per estudiar filosofia, la seva altra gran passió. El president d'Òmnium Cultural reflexiona sobre la situació de l'entitat, del país i del català, però també ens descobreix la seva vessant més personal, sempre impregnat de cultura i amb Bob Dylan, Ovidi Montllor, Zoo i Ginestà com a banda sonora.

L'1 de febrer del 2014, Sílvia Cóppulo va rebre a "El divan" el músic Carles Santos, mort als 77 anys. De la infància, de la música, del futur... una conversa de proximitat

Reflexionem sobre el nostre pas per la vida al costat de Ferran Sáez, escriptor de la Granja d'Escarp (Segrià), que, malgrat ser doctor en Filosofia, se sent més còmode sent reconegut com a autor de llibres. Tot i això, també el podríem definir com a musicòleg (té una col·lecció de més de 500 instruments); pensador pessimista, o directament com un home renaixentista: diu que el sentit de la vida és buscar el sentit de la vida i renuncia a tot tipus de tecnologia digital per seguir mirant la cara de la gent que es creua pel carrer i dialogar amb les estrelles abans d'anar a dormir. Xxxt! Orelles ben obertes, que parla en Ferran Sáez.

La seva història és colpidora: quan tenia 8 anys, una bomba va esclatar a casa seva i va quedar en coma. I dels 10 als 20, es va fer passar pel seu germà mort per sobreviure. Amb aquesta motxilla traumàtica, Nadia Ghulam va arribar a Catalunya l'any 2006. Aquí hi té una família, diversos llibres publicats, una feina i projectes com l'ONG Ponts de Pau, però plora quan pensa en les nenes que neixen cada dia en un país en mans dels talibans. Unes llàgrimes d'algú que no pot tornar a casa a abraçar la seva mare. Un "Divan" a flor de pell amarat d'esperança.

Vols saber qui és la gran ambaixadora de la cuina catalana als Estats Units? Alba Sunyer es dedica a donar a conèixer els plats tradicionals catalans als nord-americans. Divanejem al CETT, el Centre Universitari de Turisme, Hoteleria i Gastronomia de la UB, i hi descobrim una enamorada de l'"american way of life" que es dedica al món de la gastronomia gairebé per accident. Sense adonar-se'n, s'ha convertit en una salvadora d'una cuina a la qual, segons diu, ja li estaven "cantant les absoltes". Un "Divan" per emmarcar dedicat a la cuina de les àvies (que mai passa de moda) i als savis consells dels pares i, sobretot, de les mares.

Si avui hi ha carrers amb els noms de Concepció Arenal, Carme Karr o Dolors Monserdà és també gràcies a la feina de la nostra convidada. Mary Nash va arribar a Catalunya al maig del 68, fugint de la seva Irlanda natal, on es va criar en una família conservadora. Aquí, ràpidament es va posar a investigar -pràcticament d'amagat- les històries d'aquestes dones protagonistes de la Segona República, que els franquistes van voler amagar. Pionera, avançada al seu temps i amb un pou de coneixement, que li ha valgut distincions com la Creu de Sant Jordi o la Medalla al Treball President Macià.

És nefròloga pediatra de formació, però després de la pandèmia de covid el seu destí professional va agafar una nova direcció. Convivim amb tòxics des que ens llevem fins que anem a dormir, però què podem fer per canviar-ho? La doctora Elena Codina és la portaveu d'una plataforma, que ja ha arribat al Congrés dels Diputats, que lluita per un futur sense tòxics. La convidem a "El divan" perquè ens doni algunes pautes per agafar nous hàbits, com ara menjar productes ecològics i de temporada, eliminar l'aigua embotellada i ventilar la casa entre dos i tres cops al dia.

És fill de Josep i Maria --el nom dels seus pares-- i el destí l'ha dut a convertir-se en el músic que toca a les misses del papa i també en les celebracions de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Directament des de Roma ens visita Josep Solé, un organista discret, malgrat tenir una feina per la qual molts pagarien. Un càrrec que ha obtingut gràcies a l'esforç, constància i també un cop de sort, d'un sabadellenc que quan era petit va quedar enlluernat per la Passió d'Esparraguera. I és aquesta mateixa "passió" el que l'ha dut a fer realitat les seves fantasies i a apropar-se més que mai a la transcendència.

S'asseu a "El divan" un savi dels nostres temps: tot i que els seus estudis i teories l'avalen per ser considerat filòsof i pedagog, Gregorio Luri prefereix definir-se com a mestre. És molt crític amb el sistema educatiu actual i un ferm defensor que els nens visquin aventures reals per extreure'n aprenentatges. El nostre convidat d'avui és capaç de citar Plató, Nietzsche i els Simpson a la mateixa frase i té claríssim que la revolució permanent és "la del sentit comú". Amb tots vostès, un programa per aprendre a viure i a educar, i per escoltar amb un bolígraf i bloc de notes a la mà.

Quan va deixar "El matí de Catalunya Ràdio", una dona li va enviar un correu amb la voluntat d'explicar-li la seva història. Era Maria Roca, una de les tretze dones de diversos països que ofereixen el seu testimoni personal i viscut a la sèrie documental "El minuto heroico. Yo también dejé el Opus Dei", produït per Mediapro per a la plataforma Max, i que Mònica Terribas ha escrit i dirigit. La periodista hi denuncia la vulneració de drets a què van ser sotmeses aquelles tretze dones i tantes més. Després de parlar d'aquest projecte audiovisual, Sílvia Cóppulo la convida a fer balanç d'una trajectòria brillant, coherent i compromesa i a descobrir qui és la mare d'en Marc.

Avui s'estira a "El divan" una jurista amb molts càrrecs i distincions: segona tinenta d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, degana emèrita del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona i presidenta de la XAL, la Xarxa Audiovisual Local. Més enllà d'això, hi trobem una mare de quatre fills, molt sensibilitzada amb la lluita pels drets de les dones i amb una vida intensa. De menuda, escoltant amb atenció el seu pare, Eugeni Gay, com a model, i de joveneta, anant a concerts de rock català i fent de cangur mentre estudiava dret. És la història de la Maria Eugènia Gay, una persona apassionada i que cada dia dona gràcies a Déu per tenir salut, família i "un milió d'amics".

Convidem a "El divan" una dona excepcional. Inés Boza és tota una institució de la dansa a casa nostra: fundadora de La Caldera i de la companyia Senza Tempo. Per ella, la dansa és moviment i el cérvol és l'animal de la seva vida. De fet, arriba al programa encara de ressaca per l'obra "El salto del ciervo", on es despulla emocionalment i convida l'espectador a entrar al seu univers més íntim i poètic. Benvinguts a una conversa deliciosa on no faltaran referències a Bach, Lorca, Paco de Lucía o Cortázar.

Coneix millor que ningú el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, dues institucions que han estat en boca de tothom en els últims mesos i anys. Avui s'estira a "El divan" Argelia Queralt, una jurista que ha format part de tots dos organismes, tot i que reconeix que li agradaria tornar a fer classe a la universitat i exercir la seva vocació. Filla del catedràtic i senador per ERC, Joan Queralt, l'Argelia no es mossega la llengua per parlar dels problemes que arrossega el sistema judicial espanyol però també en destaca les virtuts. Tot plegat, repassant cançons i pel·lícules preferides i recordant la seva mare, l'Helena, que va morir quan ella tenia 17 anys.

Tenim davant un empresari d'èxit, però sobretot una persona conscient dels seus orígens. Tobias Martínez va estar al capdavant de la totpoderosa Cellnex -que va arribar a col·locar 115.000 torres de telecomunicacions en una dotzena de països- i fa poc més d'un any va decidir fer un pas al costat per estar més a prop de la família. Avui s'asseu a "El divan" per fer balanç del camí que l'ha dut fins aquí i també per pronosticar com serà el futur que ens espera.

Malgrat ser un dels empresaris més poderosos del país, ha fet de la discreció un estil de vida. Aquest enginyer industrial, president de la Fundació Gala-Salvador Dalí, fa una crida a l'audiència per invertir en projectes culturals per al museu de Figueres. Jordi Mercader, que té com a lema "Hoy es siempre todavía", d'Antonio Machado, fa balanç de la seva trajectòria en un programa ple de confessions i reflexions individuals i col·lectives.

Tot i la modèstia que el caracteritza, l'autor d'"El mètode Grönholm" és el dramaturg espanyol contemporani més representat arreu del món. Coincidint amb la representació de la seva nova comèdia, "Turisme rural", al Teatre Borràs de Barcelona, Jordi Galceran s'estira a "El divan" de Sílvia Cóppulo i fa balanç d'una llarga trajectòria artística i vital: des d'aquells inicis fent teatre amateur al Poblenou fins a l'aterratge frustrat a Broadway. Ens confessa el seu amor platònic cap a una cantant mallorquina i també l'espina que encara té clavada: fer una comèdia per a televisió.

Repassem els grans moments musicals que ens han ofert les persones convidades a "El divan" al llarg d'aquest any. Celebrem el Nadal amb les peces que més hem escoltat al programa durant el 2024. ¿ 1. "Concert per a violí en re major" i "Quartet de corda núm. 13 en si bemoll major. Opus 130, cinquè moviment: cavatina", Ludwig van Beethoven 2. "Imagine", John Lennon 3. "Paraules d'amor", Joan Manuel Serrat 4. "The sound of silence", Simon & Garfunkel 5. "L'Empordà", Enric Morera i Joan Maragall 6. "Barcelona", Freddie Mercury i Montserrat Caballé 7. "The river", Bruce Springsteen

Pocs dies abans del seu doble concert al Palau de la Música Catalana, el gaiter gallec més reconegut del planeta s'estira a "El divan". Carlos Núñez ens regala reflexions sobre l'art, la naturalesa o l'amor, i comparteix amb l'audiència anècdotes personals al costat de personalitats com Julio Iglesias, Jordi Savall, Ry Cooder o Manuel Fraga. Una hora de conversa amb un músic virtuós i apassionat que ja fa quatre dècades que va trobar la seva estrella: "Si tens la sort de trobar-la, seràs feliç."

Atenció a aquestes dades: només a Catalunya cada any moren 3.000 persones per culpa de la contaminació de l'aire i 1 de cada 4 tenen una malaltia respiratòria. Per analitzar-les i sumar-nos a La Marató de 3Cat, dedicada a aquestes patologies, convidem una eminència en pneumologia. La doctora Carmen Monasterio ha dedicat mitja vida a investigar l'apnea del son i s'ha convertit en la primera metgessa a presidir la Societat Catalana de Pneumologia. Avui, un "divan" per aturar-se, escoltar i aprendre d'una veu tranquil·la que alerta sobre la necessitat de conviure amb la natura i respirar un aire molt més pur.

Per les seves mans han passat els cossos de Salvador Dalí, Lluís M. Xirinacs o el Negre de Banyoles. En total, 6.000 autòpsies en quatre dècades de professió, que l'han convertit en una gran autoritat pel que fa a la medicina forense. A més, Narcís Bardalet també és pediatre i sap lligar millor que ningú la primera infància amb l'última etapa de la vida. En aquesta conversa vital sobre la mort, el doctor Bardalet confessa els seus desitjos més sincers i parla sense tabús dels cadàvers exquisits en què ens convertirem.

Dediquem un programa especial temàtic a descriure la desigualtat per raó de gènere en l'àmbit mèdic i de la salut. És el punt de partida del llibre "Ets una exagerada", dirigit per la metgessa Blanca Coll-Vinent i la periodista Isabel Muntané, que s'estiren a "El divan" per explicar el laberint mèdic per on han hagut de passar diverses pacients amb diagnòstics equivocats només pel fet de ser dones. En aquesta conversa es posa de manifest com la majoria d'investigacions mèdiques prenen com a model únicament els homes i exclouen les dones, o bé les agafen com a "variants" dels homes. El biaix per raó de gènere comporta errors i retards en el diagnòstic, i això afecta negativament les dones tant en el pronòstic en general com en la salut física i mental.

Comencem "El divan" viatjant a la infància rural del líder sindical a Alvariza (Astúries), la localitat d'on és originari. Des d'allà tornem al present, marcat per la imminent celebració del Congrés Nacional en què serà escollit per començar el seu darrer mandat al capdavant de la UGT. Pepe Álvarez fa balanç de la seva vida recordant els pares, vells amors i passions com el Barça, i analitzant amb detall l'actualitat política i econòmica: la reducció de la jornada laboral, el feminisme, l'encaix de Catalunya a l'estat espanyol, el problema de l'habitatge i l'augment de les notícies falses. Tot plegat, a ritme de Víctor Manuel, Rodrigo Cuevas, Lluís Llach o Rigoberta Bandini.

L'extinent d'alcaldia de Barcelona i mà dreta de Xavier Trias acaba de tornar a Catalunya: s'ha passat sis anys i mig establert a l'Aràbia Saudita, on ha treballat colze a colze amb el príncep Bin Salman en la creació d'una megaciutat anomenada Neom. Després de gairebé una dècada plena de llums i ombres i recorrent mig món, Vives ha fet coincidir el seu retorn amb la sortida de la novel·la "La vida de la Shilpi", una història basada en fets reals sobre una dona que decideix acabar amb la vida del seu marit maltractador. L'escriptor i polític barceloní parla sense filtre d'aquest llibre, del país, del conflicte al Pròxim Orient, del seu "amic" Bin Salman i també de la condemna per corrupció del cas Barcelona Regional.

El seu nom significa "suficient" en cambodjà, però als 70 anys aquesta xef i empresària continua superant-se. Va fugir de la guerra del seu país i va anar a parar a Barcelona, on va obrir un dels primers restaurants asiàtics de la ciutat i va comercialitzar els rotllets de primavera quan encara eren un menjar exòtic. La Kav Ly, somrient i entusiasta, s'estira a "El divan" per repassar una vida plena d'obstacles i reptes assolits, just en el moment que comença el projecte A lo loco, una nova línia de negoci de menjars precuinats.

L'autor de l'exitós "El pont dels jueus" vesteix de ficció un dels episodis més desconeguts dels inicis de la Guerra Civil, a través del qual explica què va passar a Montserrat durant l'inici del conflicte. És "La muntanya del tresor", un nou fruit de la curiositat innata d'aquest autor, que fins fa poc era una de les cares més carismàtiques de TV3. Martí Gironell se sincera davant Sílvia Cóppulo i reflexiona sobre el seu procés creatiu, l'amor a la seva família, el seu passat als mitjans de comunicació o el moment que viu Catalunya com a país. I tot plegat, seguint el ritme de les cançons que han marcat cada pas de la seva vida.

Un any després de la mort del seu fill Oriol, el filòsof i teòleg barceloní Francesc Torralba publica "No hi ha paraules", un llibre on explica amb detalls el tràgic accident que va tenir durant una excursió als Picos de Europa i on fa una reflexió filosòfica sobre la mort, l'absència i les fases del dol. Escoltar Torralba parlant amb tanta serenitat de la mort del seu fill és un bàlsam per a aquells que han viscut experiències similars i també un avís per a la resta. Un avís per a navegants: és possible que escoltar aquest "Divan" et faci aferrar-te a la vida i ser millor persona.

L'atleta que convidem a "El divan" és com l'au fènix: malgrat les adversitats, sempre reneix i torna a començar. Tot i la seva discapacitat visual, Elena Congost ha aconseguit fer tot allò que es proposa. Va guanyar la medalla de plata a Londres 2012 i l'or a Rio 2016, però va ser descartada per disputar els Jocs Olímpics de Tòquio just l'endemà d'haver tingut la seva tercera filla. I aquest estiu, a París, la imatge d'ella ajudant el seu guia -acció per la qual va perdre el bronze- va fer la volta al món. Ara, ella i el seu advocat lluiten per guanyar una nova cursa: la de la justícia.

Arriba el Teatre Lliure de Gràcia l'obra "Hamlet, una versión recontralibre", un espectacle de la companyia peruana La Plaza amb un repartiment format per actors que tenen síndrome de Down. L'obra, que ja ha viatjat per 40 ciutats d'arreu del planeta, combina el text de Shakespeare amb passatges biogràfics d'actors com el Jaime, la Cristina i el Manuel, que s'estiren a "El divan", de Sílvia Cóppulo, amb la complicitat del director adjunt, Jonathan Oliveros. Cadascun explica la seva història, comparteixen els seus desitjos i fins i tot interpreten un fragment de l'obra.

L'entrenadora de natació artística Anna Tarrés s'estira a "El divan", de Sílvia Cóppulo, després de penjar-se una altra medalla d'or als Jocs Olímpics de París com a seleccionadora de l'equip xinès. Tarrés reflexiona sobre la seva polèmica sortida de l'equip espanyol, l'any 2012, i recorda com va ser la seva entrada a la política catalana, de la mà de Carles Puigdemont, una experiència que no descarta repetir en un futur proper. I tot plegat, a ritme de Queen, Pink Floyd, Frank Sinatra o el "Rèquiem" de Mozart, una peça habitual a les seves celebrades coreografies a través de les quals vol "deixar empremta".

"La ràdio és la meva vida, però també ho és la meva parella, els meus pares... he d'intentar que la ràdio no ho sigui tant." Ho diu un home que de petit no podia dormir si no sentia la veu d'en Joaquim Maria Puyal o d'en Joan Barril que sortia de la ràdio dels seus pares. I de l'amor per la ràdio, per la cultura, pel seu poble i pel país n'ha fet la seva vida. Tant és així que el cos li ha arribat a dir prou. Rebem a "El divan" Didac Romagós, l'alma mater de Ràdio Vilablareix. L'emissora municipal ha transcendit els límits de la seva cobertura: en Didac la defineix com "La ràdio cultural dels Països Catalans". El cert és que per Ràdio Vilablareix hi han passat moltes personalitats de la cultura i la societat catalana i s'ha fet un nom dins del panorama mediàtic català. El seu artífex és un enamorat de la filosofia, sobretot de Schopenhauer, que retransmetia per la ràdio l'equip del seu cor, el Girona, que es defineix com a "persistent i pesat" i que creu que "la cultura salva l'ànima".

Rebem un home que segur que ha vist moltes persones ajagudes en una altra mena de chaise-longue ben diferent d'"El divan" de Catalunya Ràdio. Homes i dones que, segurament, estaven més espantats que no ho ha estat ell al programa. És "l'últim estomatòleg que haurà entrat a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya". Sílvia Cóppulo conversa amb el doctor Josep Maria Ustrell i Torrent. Un home que sent la Universitat de Barcelona com "casa seva" i en té motius: hi ha passat més de 50 anys. Primer com a estudiant i després com a metge, com a professor i com a vicedegà d'Odontologia, a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut. El doctor Ustrell reivindica la presència de dentistes als hospitals i que els metges practiquin l'empatia amb els seus pacients: "Ells et necessiten a tu i tu has d'estimar-los."

Rebem a "El divan" un home únic. Un mecenes, col·leccionista d'art i divulgador artístic que durant la seva trajectòria professional s'ha dedicat al sector farmacèutic, a l'administració pública i a escriure. Un amant de la vida amb dues actituds vitals davant dels reptes: dir sempre que sí i preguntar-se "per què no?". Sílvia Cóppulo conversa amb Antoni Gelonch, un home generós i agraït. Tant és així que just abans de la pandèmia va cedir la seva col·lecció de més d'un miler de gravats al Museu de Lleida. Gelonch ha estudiat a fons Catalunya a través de la seva mirada lleidatana i del prisma de la seva catalanitat: "Els nostres fonaments tenen un cert principi d'aluminosi i hauríem de treballar-hi", diu sobre el país.

S'estira a "El divan" una dona que ha fet del moviment del cos la seva vida. Ha ballat, ha investigat sobre el fet de ballar, ha ensenyat a ballar i des del 2016 dirigeix el Mercat de les Flors, l'estructura pública d'arts escèniques que acull, difon i impulsa projectes a l'entorn de la dansa, el cos i el moviment. Sílvia Cóppulo conversa amb Àngels Margarit sobre la dansa, la vida i com s'interrelacionen. Una terrassenca que considera que "la dansa dona molta salut al cos i a l'esperit" i que sap reconèixer un ingredient que és inherent a la condició humana, l'errada: "Cada dia faig unes quantes coses malament, que m'apunto per fer millor l'endemà".

"S'estira a "El divan" de Sílvia Cóppulo un còmic, monologuista guionista, expresentador de televisió i escriptor que també ha estat estirat i lligat en un llit d'un hospital psiquiàtric. S'havia trencat per complet. D'aquesta manera, amb el verb "trencar", Ángel Martín explica el brot psicòtic que va tenir fa uns anys. Se'n va recuperar i va voler narrar la seva experiència en primera persona a "Por si las voces vuelven", un llibre que va ser tot un èxit de vendes. I ara fa uns mesos ha publicat "Detrás del ruido", amb l'objectiu de difondre com va superar el seu problema de salut mental. "És molt difícil que no somrigui", diu Ángel Martín, que conversa amb Sílvia Cóppulo sobre la vida, sobre els factors que poden portar a perdre el cap i sobre què li va funcionar per recuperar-lo: "Si no es prioritza el fet d'estar bé i s'entén que és una qüestió de vida o mort, no hi ha alternativa."

"Controlar és auditar." Ho diu tota una institució de les auditories com és Carlos Puig de Travy, que s'estira a "El divan" per parlar amb Sílvia Cóppulo sobre la professió d'auditor, sobre economia i sobre la seva vida. És el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya. Un home a qui li agrada anar a l'origen de les coses i que ho atribueix, justament, a la seva professió d'auditor. Repassem les seves fílies culturals i ens dona la seva opinió sobre algunes qüestions d'actualitat vinculades a l'àmbit econòmic. Per exemple: és del parer que "L'opa del BBVA al Sabadell encara concentra més el sistema bancari."

"El divan" rep una escriptora, historiadora i filòloga que amb 68 anys ha publicat una setantena de llibres. El darrer, publicat a finals del 2023, es diu "Les illes interiors" i narra la fascinant història de Clotildina Cerdà, la filla il·legítima d'Ildefons Cerdà. Aquest personatge va encisar Maria Carme Roca, una autora que a més de novel·les històriques també ha fet molta obra per a infants i adolescents i ha rebut diversos reconeixements importants, com el Premi Prudenci Bertrana del 2018 per la novel·la "El far". Roca s'ha estirat a "El divan" per conversar amb Sílvia Cóppulo sobre la seva obra i la seva vida. Per què novel·la històrica? Per què novel·les infantils i juvenils? Ha donat algunes pistes. Per exemple: "M'agrada molt viatjar en el temps i en les èpoques perquè fent-ho aprenc" o "L'adolescència és una edat fantàstica".

El popular presentador de TV3 ha mirat de prop la mort des de la seva infància, marcada per la pèrdua d'un germà a qui mai va conèixer. Aquesta experiència el va dur a escriure el llibre "Tres desitjos abans de morir" i, més recentment, "El secret de la calaixera", un conte per explicar la mort als infants. El periodista s'estira a "El divan" i, amb naturalitat i alegria, reflexiona sobre el dol, el record i l'amor. Vaja, sobre la vida.

Avui s'estira a "El divan" un personatge amb una vida de pel·lícula. Els seus tres lemes vitals són: aportar valor allà on sigui, fer feliços els que l'envolten i deixar un llegat. Avançat en el seu temps, va ser un dels culpables que internet arribés a casa nostra a mitjans dels noranta. Això el va portar a conèixer Vinton Cerf, el seu mentor, i a mirar a la cara gegants com Steve Jobs. El doctor Veà és un savi que viu la vida intensament i fa realitat tot allò que es proposa. I, tot plegat, com diu ell, mentre continua "aprenent a morir".

Sílvia Cóppulo conversa amb tot un activista de la salut. Ha dedicat la seva vida a lluitar contra malalties infeccioses com la sida o la covid-19. És Bonaventura Clotet i Sala, metge, director clínic territorial de l'àrea metropolitana nord de Can Ruti. Director de l'Institut de Recerca de la Sida IRSICaixa. Ha investigat molt en l'àmbit mèdic, però destaca que en el pla personal és important haver descobert que "el que compta és el present" i que "cal aprendre a gaudir-lo". Descendent de metges (i de Bonaventures Clotets) i pare d'actors reconeguts com l'Aina i el Marc Clotet, recorda i insisteix que sense diners no es pot fer investigació que permeti avenços mèdics: "Les idees són fàcils. El que és difícil és executar-les. Per fer-ho, l'únic que cal són diners. Els que en tenen han de saber que poden contribuir que s'avanci en malalties com l'Alzheimer o el càncer i evitar noves pandèmies. Segur que en treuen un bon retorn emocional."