Els viatgers de la Gran Anaconda

L'obsessió per descobrir les fonts del Nil ve de lluny. Tot i que la cursa dels occidentals per trobar-ne el naixement la va guanyar un jesuïta espanyol, un escocès va emportar-se tots els honors. Sigui com sigui, vora el Nil, i el Nil Blau en concret, és on va començar tot. Les aigües sacralitzades van veure néixer, créixer i desaparèixer civilitzacions que es van estendre mil·lennis en el temps fins a quedar enterrades per la terra o per la sorra dels deserts.

Laberint és el nom que els aventurers urbans han posat a un complex de túnels, coves, cambres i passadissos subterranis que s'estén sota mateix de les ciutats bessones de Minneapolis i Saint Paul, a Minnesota. Espais, illes o ciutats inversemblants que obren un nou horitzó de possibilitats als més agosarats. El Laberint és un d'aquests espais recollits al llibre "Fuera del mapa: Un viaje extraordinario a lugares inexplorados", d'Alastair Bonnett.

El mar d'Aral era el punt mític del viatge d'Agustí Carmona. Com sempre, va sortir des de Ripollet, disposat a cobrir els aproximadament 18.000 quilòmetres de la seva particular Ruta de la Seda. "Viatjar en moto suposa tensió perquè no t'aïlles de l'exterior. Mentre avances, veus com van canviant les civilitzacions, els estils arquitectònics. Però és quan perds de vista l'autopista que comença el viatge de debò", explica l'Agustí.

Viatgem fins al nord de Groenlàndia amb l'antropòleg Francesc Bailón, que relata la seva expedició a Siorapaluk, el poble habitat més septentrional del món. Allà, els habitants miren d'aprofitar al màxim el més petit raig de llum solar. També acompanyem la Laura i el Joan Antoni, navegants que recorren les illes paradisíaques entre Malàisia i Tailàndia.

En Jordi Canal-Soler explica l'experiència de bussejar amb mantes gegants a Hawaii, una de les deu millors immersions del món. Descobreix com aquests impressionants éssers s'han acostumat a la presència humana i formen un espectacle nocturn fascinant en què la llum atrau el plàncton que els serveix d'aliment. Una aventura submarina que combina investigació científica i ecoturisme.

Ramon Vilaró, periodista i escriptor, comparteix les seves experiències a les Filipines, país que coneix des del 1979. Explica la riquesa cultural i històrica de l'arxipèlag de més de 7.000 illes, els contrastos socials i l'herència hispana. Recorda episodis històrics, com la caiguda del dictador Ferdinand Marcos, i descriu llocs emblemàtics, com Manila, l'illa de Bohol i Sagada.

Joan Riera ens convida a descobrir el Sudan del Sud, un territori, anteriorment aïllat pel Closed District britànic, que conserva cultures úniques i ètnies com els Mundari, que viuen en simbiosi amb el seu bestiar. Un viatge fascinant per conèixer els últims reductes d'unes formes de vida ancestrals que resisteixen el món global.

Joan Antoni Afonso i Laura Alameda s'atreveixen a creuar l'estret de Torres, un estret que separa Austràlia de Papua Nova Guinea, connecta el mar del Corall amb el d'Arafura i està esquitxat amb un gran nombre d'illes petites.

Més enllà dels estereotips i dels fantasmes, Transsilvània ofereix al viatger un món per recórrer i una història per descobrir. Aquesta és una terra de pas, d'encreuament de pobles, d'aquí que sigui una mena de tapís en miniatura amb pedaços de molts colors. Visitem Transsilvània amb el periodista de viatges Sergi Ramis.

A l'Àsia central, al Kirguizstan, hi ha la pràctica de segrestar la noia que t'agrada per casar-t'hi. Aquesta pràctica il·legal, que potser algun dia havia estat un costum amb un cert fons romàntic, s'ha deteriorat amb els anys i s'ha distorsionat fins al punt d'esdevenir una pràctica violenta.

Hawaii, l'arxipèlag més aïllat del món, va ser un paradís devastat per guerrers tribals sanguinàries i el flagell dels blancs europeus. Es calcula que les malalties que els van transmetre van acabar amb el 90% de la població nadiua. Els missioners van reblar el clau amb la implantació del cristianisme i l'eliminació de les pràctiques que consideraven paganes, com el surf o el hula.

A la dècada dels 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Per això van recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los.

El viatger i escriptor Jordi Solà entra a Lhasa després de mesos de costosa travessia pels altiplans de l'Himàlaia i de pelegrinatge per les meques més sagrades d'aquests indrets. Allà hi va trobar el Potala, que representa un vestigi viu del centre de poder que es trobava en aquesta vella fortalesa.

Port Moresby té fama de ser una de les ciutats més perilloses del món, amb un dels índexs de crims i de corrupció més elevats del planeta. En aquesta capital, marcada per l'abisme social, Laura Alameda i Joan Antoni Afonso viuen històries insòlites. També fem la volta al Montsant amb Raimon Portell i compartim ruta sobre un elefant amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero.

Ningú podria sobreviure a l'Àrtic sense els coneixements bàsics que han adquirit els inuits gràcies a l'experiència. Francesc Bailón té l'oportunitat de veure-ho de prop. Des de ben petits, els inuits adquireixen habilitats de caça entre altres tècniques essencials. Al capdavall, ser inuit vol dir sortir amb trineu de gossos i ser capaç de trobar recursos per alimentar la família.

Katmandú és un d'aquells noms del món que evoquen màgia i misteri; ciutat i vall, fornida de petits regnes, antics temples, bells palaus, envoltat de campanetes i perfum de sàndal. Prohibida durant segles als occidentals, Katmandú ha estat una cruïlla per on es transportaven càrregues de sal i altres productes fins al Tibet.

Jordi Mosoll viu a Taiwan des de fa cinc anys. Explica que no li va ser fàcil adaptar-se, per la barrera dels costums, la cultura i, sobretot, de la llengua. També pel nivell altíssim de tecnologia, reflectit fins i tot en el gratacel més alt de la capital: el Taipei 101. La mateixa geografia ordenada dels microxips sembla estar impresa en aquesta gran urbs asiàtica.

Per entendre's mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques que els podien caldre: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. I això que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. Avançaven a uns 3 o 4 km per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis del lloc que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

Els lingüistes David Valls i Albert Badosa exploren la família de les llengües austroasiàtiques, amb especial atenció a les llengües viètiques. També abordem la complexitat de les llengües tonals, el sistema pronominal vietnamita, les influències xineses en aquesta llengua i com les llengües minoritàries desapareixen davant l'avenç de les majoritàries.

Des dels temps antics, Núbia, a cavall entre l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra molt cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells carregats amb encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Es tracta de l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit aflorament deshabitat i rocallós, de només 200 metres de longitud, està travessat per la frontera estatal entre Suècia i Finlàndia. Sergi Ramis explora aquesta fascinant realitat, fa un recorregut geopolític per aquestes divisions artificials i n'explica les conseqüències.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit "skerry", aflorament rocallós, de només 200 metres de llargada, deshabitat, està travessat per la frontera estatal més complicada del món, entre Suècia i Finlàndia. El far és l'únic testimoni dels vuit girs que fa aquí la línia imaginària que parteix en dos el territori. Però no és l'únic cas de fronteres retorçades. Al món hi ha més d'un centenar d'illes compartides per dos estats o països. En repassem les particularitats geogràfiques amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

Xavier Moret s'endinsa a Amdo, l'antiga regió tibetana al nord-est del Tibet històric, repartida entre diverses províncies xineses. Terra de muntanyes abruptes i monestirs remots, va ser el bressol dels guerrers khampes. Actualment, el règim xinès controla amb mà de ferro l'accés a aquests indrets, cosa que ofereix una imatge del Tibet molt allunyada de la seva essència.

Antinòupolis va començar com un santuari, fundada per l'emperador Adrià per honrar el seu estimat Antínous. Finalment, es va convertir en una ciutat pròspera i va esdevenir la capital del Regne Mitjà d'Egipte, fins que va acabar sent destruïda pels àrabs. Finalment, va desaparèixer sota la sorra del desert, almenys, fins al rescat dels arqueòlegs.

Fa 50 anys, un ferrer va crear un camí directe al Puigsacalm, incloent-hi una escletxa a la canal Fosca. Aquesta muntanya, amb moltes cares, ofereix rutes amigables o feréstegues. En Joan Portell opta per l'opció difícil i ascendeix per Joanetes, recordant que els camins s'han de respectar. Un viatge d'escalada amb el pedagog i escriptor Joan Portell.

Marc Rovira visita l'Alt Karabakh, una petita regió d'armenis cristians en territori àzeri marcada per anys de tensió. Descobrim un territori en rebel·lió que viu una guerra constant des de la caiguda de la Unió Soviètica.

L'illa de Sark, l'estat més petit de la Mancomunitat Britànica, va mantenir el feudalisme fins al 2008. La compra de l'illot veí per part dels germans Barclay, dos milionaris atrets per la manca d'impostos, va marcar el començament de grans canvis a l'illa, que va passar a tenir eleccions lliures i a deixar enrere les seves arrels feudals.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. No ho és per molts aspectes, com l'alimentació, la salut, la seguretat, l'orientació o la possibilitat d'entendre's amb les persones. Què passa quan un pont que hauria de ser allà no hi és? O quan un carrer que apareix al mapa en realitat no existeix? No hi ha cap altre remei que refer el camí i trobar una altra solució que et permeti seguir la ruta traçada.

Una ventada anunciada obliga el veler Talula de Joan Antoni Afonso i Laura Alameda a arrecerar-se a l'illa de Cos, al Dodecanès. És la primera parada a Grècia en el seu llarg periple de cinc anys de navegació pels mars i oceans d'arreu del món. En l'antiguitat, Grècia va ser terra de déus i deesses i d'éssers mitològics.

Després de caminar més de 16.000 quilòmetres des de Bangkok fins a Barcelona, la Jenn i el Lluís són l'exemple que l'essència de l'ésser humà és nòmada. Al mateix temps, Josep M. Romero s'atura enmig de Shanghai per visitar el museu Long, mentre que l'escriptor i editor Sergi Ramis ens parla de les illes Diomedes.

David Fajula va anar cap a Minnesota seguint el rastre de les comunitats eslovenes. Però què hi van veure aquella gent de muntanya, al Midwest nord-americà? "Un senyor em va dir, venint cap aquí, que els núvols semblaven muntanyes", recorda David Fajula. És cert, les úniques muntanyes que pots veure a Minnesota amb una envergadura similar a la del Triglav eslovè probablement són els núvols.

Travessar els Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. Viuen en tendes o "txums" plantats enmig de la buidor més pregona. Envoltats de vent i gel. Tan solitari és aquest món que els nenets han d'aprofitar el festival anual del Dia del Pastor per trobar parella. Si no ho aconsegueixen, trigaran un any a tornar a trobar-se amb els altres membres del seu poble i reintentar-ho. Francesc Bailón buscava una família de nenets perduts a Sibèria. No és fàcil trobar-los, però l'antropòleg ho va intentar i es va endinsar a les estepes àrtiques en un viatge èpic de final incert. El viatge siberià de Francesc Bailón, antropòleg. A la recerca dels nenets. El viatge ens portarà també a la frontera entre Tailàndia i Birmània, amb el viatger de la Gran Anaconda en marxa Josep Maria Romero, i al Líban, amb els navegants Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. Una etapa més de "Cinc anys sense mitjons".

A l'Índia, hi ha registrades aproximadament cinc milions de persones que viuen com a ascetes; se'ls coneix com a saddhus o renunciants, i poden ser homes i dones. Aquestes persones opten per trencar amb tot i retirar-se de la vida civil amb l'objectiu d'alliberar-se del dolor terrenal. Agustí Pániker viatja fins a Bodhgaia, el lloc més sagrat de l'Índia, seguint el rastre de les Tres Joies.

L'estat federal de la Taca d'Escombraries, proclamat de manera solemne des de la seu de la Unesco l'abril del 2013, no té terra ferma. És una superfície de deixalles que suren al mar com una escudella barrejada immensa. El problema és que tots nosaltres continuem generant deixalles, per la qual cosa el que coneixem com a estat llunyà continua creixent i posant en perill els oceans.

Assentada al vessant nord del Gran Caucas, la vall de Tusheti és famosa per les seves cases-fortalesa i per un conjunt de torres fortificades enigmàtiques. Es tracta de construccions de pedra seca de l'edat mitjana basades en les necessitats locals de defensa. L'investigador Jofre Rocabert ens convida a compartir una travessa a peu per les muntanyes de la regió.

A Lahaina, antiga capital reial de Maui, s'intenta recuperar la història de l'arxipèlag de Hawaii. De fet, és una de les ciutats de principi del segle XIX més ben conservades de tot el Pacífic. La població ha sabut preservar l'ambient pioner de l'època, quan s'hi van començar a establir missioners i també baleners que solcaven mars i oceans a la recerca de grans cetacis.

Observar una aurora boreal és un moment màgic. A l'Àrtic, els inuits se n'amagaven perquè les consideraven una manifestació dels esperits dels avantpassats difunts. Amb el naturalista i biòleg Miquel Rafa, experimentem aquesta cortina lumínica transparent que penja del cel a Tromsø, la capital noruega de les aurores boreals.

L'escriptor i viatger Xavier Moret ens presenta la impressionant illa grega de Folégandros i les illes Jòniques. Folégandros és una joia de les Cíclades, però visitar-la pot ser tan caòtic com agafar el metro en hora punta. En canvi, les illes Jòniques, més assossegades, amb molts xiprers i pobles petits d'arquitectura veneciana, són més confortables.

Fem un recorregut per monestirs, ermites i santuaris de Catalunya amb Joan Portell, que ens explica les diferències entre aquests espais religiosos i la seva importància històrica. Paral·lelament, naveguem amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda en el seu veler per l'oceà Índic cap a les illes Maldives, un paradís natural on descobrim la vida autòctona allunyada dels típics complexos turístics.

Josep Maria Romero, viatger experimentat i autor de "Cròniques orientals", comparteix la seva visió del viatge com a experiència transformadora, des de la seva primera visita a Ladakh als anys 70 fins a la seva vida actual a Tailàndia. Romero reflexiona sobre com ha canviat el turisme amb la globalització i reivindica el viatge lent, l'observació i el contacte amb la gent local.

El biòleg Miquel Rafa explora Namíbia, un país ideal per iniciar-se a l'Àfrica amb seguretat i que ofereix paisatges espectaculars: des del desert vermell del Namib, amb dunes gegants, fins als parcs naturals amb elefants, rinoceronts i antílops. Descobrim una terra de contrastos on la supervivència i la bellesa conviuen.

Austràlia és un país als antípodes d'Europa. Amb una superfície que s'acosta a la del Vell Continent, bona part està coberta de grans deserts. És l'anomenat Outback, màgic i alhora mortal, on hi ha les terres sagrades dels aborígens australians; un món ple de màgia i de natura espectacular, però que alhora és molt dur.

Amb Sergi Ramis parlem de Swazilàndia (ara Eswatini), Macedònia (en disputa amb Grècia), Taiwan i Moldàvia. Després, continuem el viatge en veler per Malàisia de Laura Alameda i Joan Antoni Afonso, que ens expliquen que una crisi en la seva relació els va portar a separar-se temporalment a l'illa de Pinang.

La festa de la Bufeta o la del Missatger són algunes de les celebracions pròpies dels pobles de l'Àrtic, com els inuits de Groenlàndia o els yupiks d'Alaska i Sibèria. Amb l'antropòleg Francesc Bailón, descobrim com celebren aniversaris, casaments i funerals, i com entenen la relació entre humans i animals, basada en el respecte i l'equilibri amb l'entorn.

"El que és nou és poderós i inspirador. És com tornar a ser un nen o com enamorar-te del món." Aquesta convicció ha guiat la fotògrafa Itxaso Zuñiga, que durant anys ha recorregut el planeta intentant transmetre un univers de sensacions captades amb la càmera, en moments i llocs inesperats.

La natura a Bangladesh crea i destrueix territori constantment, sobretot als rius. Allà sorgeixen illes temporals, perquè també poden desaparèixer. Algunes, per sempre; d'altres, durant setmanes o mesos, i fins i tot n'hi ha hagut que han reaparegut després de dècades. És un ecosistema canviant que obliga els seus habitants a fer una vida sotmesa del tot als capritxos de la natura.

Pels maoris d'Aotearoa, el tatuatge de la cara, "moko", és una mena de passaport que els garanteix l'eternitat; a les illes Marqueses, hi havia pobles en què els tatuatges no acabaven mai, i a Etiòpia, els dizis es tatuaven amb herbes corrosives que destruïen l'epidermis. Joana Catot ha compartit secrets amb els pigmeus baka del Camerun, els matsés de l'Amazònia, els rabaris de Gujarat i els mestres tatuadors de Myanmar.

Torna amb nosaltres l'antropòleg i especialista en l'Àrtic Francesc Bailón, que comparteix noves vivències a Groenlàndia. A l'espai "Pobles de l'Àrtic" parlem d'històries que s'expliquen els inuits groenlandesos.

Quan el navegant anglès George Vancouver va passar per Hawaii, va regalar un estol de vaques al rei Kamehameha. Eren els animals més grossos que havia vist mai. No se les podia tocar, fer-los res dolent i molt menys matar-les. Es van reproduir sense límit i es van escampar per les illes de l'arxipèlag. Van ser els cowboys mexicans qui els van ensenyar a muntar, cavalcar, marcar i enllaçar vaques als hawaians.

Viatjaven sempre a prop de les feres, aventureres com ells, i amb totes les atraccions ben emmagatzemades en vells carros de fusta. Al capdavall, els carros eren alhora el mitjà de transport i la llar. Des dels inicis, el Circ Històric Raluy ha tingut l'ànima nòmada i viatgera. Quan van aterrar a l'illa de la Reunió, la gent no sabia què era un circ. El mateix els va passar a Madagascar: els malgaixos no n'havien vist mai cap.

Gaudir contemplant un petit estany remot, amagat enmig de muntanyes, després d'una caminada fa que una mena de calfred de benestar ens recorri el cos de dalt a baix. L'extrema immobilitat de l'aigua si no hi bufa el vent converteix la superfície llisa de l'estany en un mirall. Els blaus o verds que reflecteix el transformen en un safir o una maragda resplendent enmig de pics i rocams eixorcs.

A l'extrem oriental de Rússia hi ha Txukotka, que és tot un altre món: un territori remot i inhòspit on s'enregistren algunes de les temperatures més baixes del planeta. Els txuktxis, els habitants originaris de la península, han viscut a Txukotka, al marge de tot, durant segles. Poca gent en sabia res abans que Iuri Serguéievitx Ritkheu, figura de la literatura universal, escrivís "El darrer xaman txuktxi", que també es coneix com "La bíblia dels txuktxis".

No és pas fàcil viatjar per Somalilàndia: no hi ha targetes de crèdit, no hi ha cap possibilitat de rebre ni d'enviar res i no hi ha representació consular. Somalilàndia és un país amb tota l'estructura pròpia d'un estat, però sense l'atribut imprescindible: el reconeixement internacional. Tampoc és una destinació gaire segura. De fet, quan et mous pel país, és imperatiu que t'acompanyi una special protection unit.

En el món jueu corre, amb gran fascinació, la llegenda que parla de l'existència d'un regne, hereu d'Israel, a les terres llunyanes d'Orient. Moisès Pereira de Paiva, antic líder de la comunitat sefardita d'Amsterdam, encara va una mica més enllà. En la seva obra explica que els anomenats jueus malabars són descendents dels jueus de Mallorca.

"La música és el primer idioma amb què Budapest respon a les preguntes del viatger", afirma l'escriptor Lluís Bellver. La ciutat no deixa de xiuxiuejar-te melodies mentre camines, siguin les variacions Goldberg de Bach o altres partitures de Liszt o Béla Bartók. A la capital hongaresa, però, no només se senten belles melodies, també el ressò d'una història convulsa plena d'amargues derrotes.

Joan Portell mai s'hauria pogut imaginar que es trobaria cara a cara amb un llop. Aquell dia havia sortit de Berga pel GR-107 i va resseguir les passes dels bons homes, coneguts com a càtars, fins al castell de Montsegur, a l'Arieja (Occitània). Va ser en un revolt quan el Joan va sorprendre aquell animal, de pèl gris, mirant-lo de fit a fit.

L'antropòleg Francesc Bailón afirma que la cultura de les inuits es fonamenta en el kule, un llum fet d'esteatita que funciona amb greix de foca i de balena. Les dones inuits tenen la tasca de mantenir-lo sempre encès, ja que representa l'ànima de les llars inuits. A més, són dones caçadores i matriarcals de l'Àrtic.

L'editor i escriptor Agustí Pániker parla dels símbols identitaris que tenen totes les cultures, des del menjar, les banderes o els colors fins a la llengua o l'escriptura. Per exemple, pels maoris del sud d'Oceania, els tatuatges són una manera de connexió amb el món. El cos del maori és el cos del tatuatge, on s'inscriu la informació del camí vital i les connexions espacials de l'ésser humà.

En l'últim viatge d'"Els viatgers de la Gran Anaconda", el món transita per davant nostre mentre l'observem des d'un amagatall, en companyia del doctor Martí Boada, científic ambiental i geògraf, i Jordi Sargatal, ornitòleg. Dos experts mediambientals a qui el coneixement empíric del món i la natura els legitima per fer un diagnòstic del seu estat actual.

A l'antiguitat, els emperadors del Japó emprenien un llarg pelegrinatge un cop o dos a la vida, convençuts que recórrer el Kumano Kodo els purificava. Encara avui, aquesta és la creença de milers de pelegrins, que any rere any travessen boscos i muntanyes per endinsar-se en aquest univers sagrat. De tot això i més, en parlem amb Xavier Moret, periodista i viatger.

Durant dècades, arribar a les muntanyes dels Nuba, al Sudan, era una quimera. Es tractava d'un món indígena tancat, sobretot per als occidentals. L'aïllament els havia convertit en un mite. Després de tres intents fallits, Joan Riera, antropòleg, hi ha pogut entrar i ens ho explica.

A les Shetland no temen els accidents a la carretera, tot i que la cinta d'asfalt travessa la pista de l'aeroport i només un semàfor en regula el pas. Els robatoris, per exemple, són cosa d'un altre món. En aquest petit arxipèlag d'un centenar d'illes escampades per l'Atlàntic Nord, fins i tot hi ha frigorífics amb pastissos vora la carretera. Només cal triar-ne un i deixar els diners en una capsa.

La història de l'antiga Mesopotàmia és la de molts pobles. La terra entre dos rius va ser el bressol de sumeris, accadis, babilonis, caldeus i assiris, entre d'altres. Alguns d'ells, contemporanis dels antics egipcis. Fa més de cinc mil anys aquí hi van florir el que avui dia es considera les primeres ciutats documentades de la història de la humanitat: Ur, Uruk, Lagaix, Kix, Eridú... També Babilònia, la ciutat on el 10 de juny de l'any 323 aC va morir Alexandre el Gran. Passejar ara pel desert àrid que enterra els vestigis d'aquestes cultures et transporta mil·lennis enrere. L'Iraq, un vertiginós viatge en el temps amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. La segona aturada la reservem a Cajamarca, al Perú, ciutat molt més recent que visitem en companyia de la viatgera de la Gran Anaconda en marxa, la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i les seves "Cròniques americanes".

Occident ha fracassat a l'Afganistan, i el règim fonamentalista al poder promou obertament l'islamisme radical i la incultura. La realitat evidencia la creença de la periodista Mònica Bernabé: l'Afganistan és l'únic país del món on les nenes no poden estudiar a partir dels dotze anys. La violència contra les dones està normalitzada en aquesta societat conservadora i masclista.

Lluís Domènech i Montaner, primer, i Josep Puig i Cadafalch, després, van liderar dues missions arqueològiques per inventariar el romànic català escampat pel Pirineu. Tots dos volien catalogar i, alhora, frenar l'espoli d'obres d'art que ja havia començat allà on hi havia les esglésies més rellevants d'aquest estil medieval. Un segle després, Enric Soler intenta resseguir les seves passes, cercant els camins que més s'aproximen als que ells van recórrer.

A mitjans del 1945, a Okinawa s'hi va dur a terme l'operació Iceberg, l'assalt amfibi més gran de la guerra del Pacífic. Malgrat que l'ocupació nord-americana es va acabar oficialment l'any 1972, a l'illa hi van quedar algunes bases i 25.000 soldats. En aquest arxipèlag del sud del Japó impera la cultura del perdó, i potser és aquí on rau el secret del fet que hi visquin tantes persones centenàries.

Borneo era tan gran com l'interrogant que s'obria dins el cap d'en Lluís. S'havia proposat creuar l'illa d'oest a est, seguint el curs dels rius, saltant les muntanyes i travessant la selva que entapissava el trajecte. No havia pogut parlar amb ningú que l'hagués precedit. El repte era majúscul: selva, solitud, foscor i fins i tot trobades inesperades, com la d'un guerrer del poble Punang.

Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, l'últim de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia, al sud d'Àfrica. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país amb l'argument d'evitar confusions amb Suïssa, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges.

Fa més de 400 anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una llengua secreta per superar la ignorància a què les sotmetien els homes. A través d'aquest llenguatge, les dones podien denunciar les injustícies derivades del patriarcat imperant i també compartir els abusos que patien. Amb el temps, va esdevenir, doncs, una font d'alliberament i d'agermanament femení.

El gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa de Java. És considerat el monument budista més gran del món. Agustí Pániker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar.

Bagdad t'omple la boca només de pronunciar-ne el nom. Malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra, en la ment d'Irene Cordón el conflicte armat es difumina per donar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que ocupa la llegendària "terra entre dos rius": Mesopotàmia. Bagdad torna a obrir-se, i els seus carrers i places recuperen la vida d'abans.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai no s'al·ludirà directament a la mort.

La mort sempre ha ocupat un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta que seguien. Per si hi hagués cap dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla que el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, la serp emplomallada maia, Kukulkan, descendeix per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá fins a penetrar en la terra. Es creu que aquest moment estava relacionat amb les fases de fertilitat de la terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per indicar al poble que havia arribat el moment de sembrar els camps.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. De fet, alguns experts ho consideren fonamental pel sorgiment del cubisme. L'any 1906, Picasso encara no era el nom que revolucionaria l'art del segle XX, tot i que ja havia fet els primers passos. Alguns dels seus primers passos artístics els va fer a París, però d'altres els va donar als vessants de la muntanya Forcada, durant l'estada a Gósol. Per això, en aquell entorn se'l coneixeria com a "Pau de Gósol".

L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la "Ilíada" un text històric, la va adoptar com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia."

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda. Va ser quan ja pedalaven que es van adonar que cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell i que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes. En total, han recorregut mil vuit-cents quilòmetres per una terra remota, desproveïda d'indicadors i topònims, que requeria un gran compromís.

Anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. Després de la primavera prodemocràtica asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar; d'altres, van desaparèixer. Sobta que al Hong Kong d'anys posteriors no es vegin policies enlloc. Però no calen: les càmeres ho controlen tot.

A l'illa de Nova Bretanya, a l'arxipèlag de Bismarck, les restes de la Segona Guerra Mundial són evidents. A Rabaul, l'antiga capital, fins i tot s'hi conserva el búnquer de l'almirall de la Flota Imperial del Japó, Isoroku Yamamoto, artífex de l'atac a Pearl Harbor. Yamamoto va escollir Rabaul per la seva badia estratègica, on vaixells i submarins quedaven a recer de l'enemic.

Quan en Xavier Calvo va tornar amb el poble mekeo, a Papua Nova Guinea, va observar una nova estructura en construcció. "Això és una casa que t'estem fent per a tu", li van dir els indígenes. "És casa teva, perquè hi puguis venir quan vulguis". En Xavier va quedar bocabadat, però va continuar el seu viatge. Més endavant, els bosmun li van preparar una rebuda sorpresa.

A l'Índia, el turbant és un símbol de distinció, especialment en col·lectius històricament guerrers o marcials. Aquest és el cas dels homes sikhs, malgrat que no tots els sikhs porten turbant ni tots els homes que en porten són sikhs. Sota aquesta tela, s'hi amaga un monyo de cabells que els sikhs de la khalsa (fraternitat dels purs) no es tallen mai.

Nicòsia, diu Francesc Miralles, és l'última ciutat dividida del món. La capital de Xipre està, efectivament, partida per la meitat des que el 30 de desembre del 1963 el general britànic Peter Young va traçar amb un llapis la línia verda en el mapa que divideix la ciutat, des d'un extrem de les muralles venecianes fins a l'altre. Una línia que es va acabar allargant de costat a costat de l'illa, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, i que va deixar els turcoxipriotes al nord i els grecoxipriotes al sud. Més que canviar de país, explica Miralles, travessar aquesta línia és com canviar de civilització. Un canvi de segle en pocs minuts. De passejos amb botigues de marca i luxoses cafeteries saltes a una ciutat d'aires otomans amb carrers estrets, teteries i basars. Nicòsia, amb l'escriptor Francesc Miralles; Schleswig-Holstein, amb el periodista i editor Sergi Ramis, i un tram més de la Ruta del blues per Louisiana, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Angola és una barreja de moltes coses", diu l'etnògraf Ramon Sarró. "És un país enorme en el qual jo diria que hi ha molta desesperació, però també molta esperança. Un país amb unes diferències socials abismals." El doctor Sarró treballa intensament per recuperar les memòries d'un poble colonitzat i també per recordar el sofriment de la colonització a partir de persones que el van patir en les seves pròpies carns.

Viatgem al centre-oest de Mongòlia amb l'antropòleg Francesc Bailón. Enmig de la planura infinita, lloc de pas d'antigues caravanes de la Ruta de la Seda, s'hi alça una roca solitària: la Taikhar Chuluu. Als seus murs, s'hi compten més de 150 inscripcions i signes en llengües diverses, incloent-hi noms de personatges com Kublai Kan, Genguis Kan o Khutulun.

Al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra hi van confluir el comerç, la cultura i la història, i s'hi van barrejar la llegenda i el mite. Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic de Cnossos, on també hi havia el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això no se sabria si no fos per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va saber intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer.

Hi ha llocs on l'ésser humà i la natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà.

Després de molts anys, va reaparèixer el bagul que el príncep de Nigèria havia deixat en custòdia fins a la seva tornada. El fet és que no va tornar i, malgrat la creença que les capses i les maletes tancades no es poden obrir perquè hi amaguen els esperits de la família propietària, la mare d'Ana María Briongos va encarregar una missió a la seva filla: tornar el contingut del bagul als seus propietaris legítims. Aquest és l'origen d'un llarg viatge en el temps que va portar Briongos fins a Nigèria en dues ocasions.

Enric Soler ens porta les propostes literàries següents: l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer tots els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades; l'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona la vida d'una altra gran viatgera del segle XIX; Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a partir de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant", i, per acabar, Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra manera de vida actual.

Si fem cas dels grecs, la paraula "Balcans" vol dir caos. I, certament, parlem d'un territori complicat. No només ens ho diuen la geografia i l'orografia, també la història passada i recent. La religió, el nacionalisme exacerbat i l'odi ancestral fragmenten aquest petit territori del sud-est d'Europa des de fa segles. Tancar acords entre les tres comunitats que l'integren és una quimera. L'única esperança és que les noves generacions facin un cop de volant.

"Un dels moments màgics del viatge va ser quan a l'illa de Halmahera, a les Moluques, vam anar a veure l'ocell del paradís", recorda Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Però abans d'arribar al paradís, el viatge li reservava algunes sorpreses, i no totes van ser agradables... Així que va posar els peus a l'illa de Cèlebes, es va adonar que era en un lloc on els riscos, sobretot geològics, eren molt a prop seu.

De vegades, a Pyramiden veus passar ossos polars per la finestra de casa. En aquest reducte soviètic de les illes Svalbard, al nord més remot de Noruega, ara viu poca gent, però va arribar a tenir dos mil habitants quan era la ciutat més pròspera de tota la Unió Soviètica. Pyramiden és un anacronisme del passat, que sobreviu no gaire lluny de Barentsburg, la seva germana bessona.

La Samoa americana té el dubtós honor d'haver estat el territori americà/no americà que ha entregat més persones per la causa de la bandera dels Estats Units en guerres recents. El país de Tuvalu té el domini d'internet i totes les televisions del món li han de pagar royalties. I a Kiribati pràcticament poden veure a ull nu com el mar s'empassa el seu país onada rere onada.

Quan el faraó Tutmosis III va arribar a Fenícia procedent del país del Nil, devia quedar meravellat pels boscos de cedres que entapissaven els vessants de les muntanyes, però, sobretot, per la neu que en cobria els cims. Tutmosis III era un home del desert, un lloc on no hi havia res d'això. Segles després, aquesta mateixa neu podria haver inspirat el nom de l'actual Líban.

"Una tempesta va descarregar amb força enmig de la selva Lacandona, a Chiapas (Mèxic). Malgrat la pluja, vam albirar una ciutat perduda que encara no havia excavat del tot ningú", afirma Jordi Canal-Soler, periodista de viatges. Descobrim la història dels pobles indígenes escrita en parets i murs d'antigues construccions maies; el record de vells cerimonials que un dia van sadollar l'esperit d'aquella gent.

A finals del 2021, un equip d'arqueòlegs va afirmar haver descobert la peça de joieria més antiga del món. A la Xina, el jade es considera la joia del cel i els ornaments fets amb aquesta pedra es veuen com un lligam entre el món espiritual i el terrenal. Les dones gabra d'Etiòpia es fan les joies amb l'alumini de les olles i d'altres, amb simples xapes de Coca-Cola. A Leonor Arnó li agrada imaginar-se la història amagada quan compra collarets, arracades o braçalets.

"Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi ha cap altra ciutat al món fundada per un poema". Bilal Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo próximo", es refereix a un poema del xeic Amadú Bamba Mbàkke, erudit sufí, poeta i teòleg; un home sant, fundador de la tariqa Muridiya i de la mateixa Touba. Cada any se celebra el Magal, el pelegrinatge de milions de musulmans arribats a la ciutat.

"Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi ha cap altra ciutat al món fundada per un poema". Bilal Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo próximo", es refereix a un poema del xeic Amadú Bamba Mbàkke, erudit sufí, poeta i teòleg; un home sant, fundador de la tariqa Muridiya i de la mateixa Touba. Cada any se celebra el Magal, el pelegrinatge de milions de musulmans arribats a la ciutat.

Fa més de cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Portell n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR-7 i el GR-11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana.

A l'aterrar a Rapa Nui i veure els rapanuis amb l'últim model de mòbil i ulleres de sol de 250 euros, en Francesc Miralles els va preguntar: "Però vosaltres no sou una cultura tradicional?". "Senyor", li van respondre, "els rapanuis s'han actualitzat". Rapa Nui constitueix la comunitat humana més aïllada del món, potser per això al continent --més de 3.700 quilòmetres lluny-- la situen entre les "illes esporàdiques". Cada cop que hi arriba un avió, els illencs fan una gran festa. I és que viure en un bocí de terra aïllat enmig del blau marí té el seu cost. Per exemple, hi ha coses que només les fa una persona en tota l'illa. Si bé sovint tampoc resol les coses que n'hi hagi dues. Com en el cas dels lutiers, en què un dels que hi ha no treballa i l'altre no ho fa bé. "Entre els rapanuis", amb Francesc Miralles, escriptor. Nova Orleans nocturna, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i els "Ocells migradors" amb Eloïsa Matheu, biòloga.