En guàrdia!

En aquest programa fa molts anys que repassem moments històrics de totes les èpoques i totes les latituds. A la nostra manera, l'"En guàrdia!" també ha superat una fita que potser no és històrica però sí radiofònica. No passa cada dia que un programa de ràdio superi les mil emissions, un fet que hem d'agrair especialment a la confiança dels oients i als centenars de convidats que han passat per l'estudi per compartir la seva saviesa. Volem celebrar que l'"En guàrdia!" se'ns ha fet mil·lenari i amb una sèrie de cinc programes especials recorrerem el territori per seguir rastrejant algunes de les etapes més importants de la història de Catalunya. Avui comencem fent un viatge a la nostra prehistòria des del cor de l'Anoia, des de Capellades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Palmira Saladié i Josep Vallverdú, investigadors de l'IPHES, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directors de l'excavació de l'Abric Romaní.

Capítol 1025. Als inicis de la Transició, diversos moviments van resistir-se des de la clandestinitat a acceptar el nou règim constitucional del 1978, que havia optat per la reforma en comptes de la ruptura amb la dictadura. En una etapa especialment convulsa pel que fa a les reivindicacions del moviment obrer al Baix Llobregat, un grup de treballadors relacionats amb l'empresa automobilística Seat va crear l'ERAT, Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors. La intenció era atracar bancs, per tal de sostenir econòmicament les persones injustament acomiadades i nodrir amb els diners obtinguts les caixes de resistència de vagues i mobilitzacions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pau Juvillà, exdiputat de la CUP per Ponent, Pirineus i Aran, i autor del llibre "ERAT, l'exèrcit de Seat. Infiltrats, guerra bruta i moviment obrer durant la Transició", editat per Tigre de Paper.

Capítol 1024. El compositor català més important del segle XX continua sent encara força desconegut per al gran públic. Es tracta de Robert Gerhard, que al llarg d'una prolífica carrera musical va estar en contacte amb els moviments més avantguardistes de la seva època, en un procés constant de transformació estilística que el va portar a Munic, Viena, Berlín, Barcelona i per últim a un llarg exili a Cambridge. L'obra de Robert Gerhard és la d'un compositor català universal, de rellevància internacional. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista, crític musical d'El Punt Avui, col·laborador del portal Nosolocine i autor del llibre "Robert Gerhard, un Quixot amb noblesa d'esperit", editat per Ficta Edicions.

Capítol 1023. El 8 de juny del 1924, dos escaladors britànics, George Mallory i Andrew Irvine, abandonaven el campament des del qual pretenien culminar l'ascensió al cim més alt del món, l'Everest, per la cara nord. Mai no van tornar. Les misterioses circumstàncies de la desaparició han deixat sense resoldre una de les grans incògnites de la història de l'alpinisme. És impossible saber del cert si la mort va enxampar els dos alpinistes pujant o baixant, i per tant si Mallory i Irvine van ser els primers a fer el cim de l'Everest, gairebé trenta anys abans que ho fes Sir Edmund Hillary. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí Garín, periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1016. Francesc Cambó va ser un dels principals protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle XX: fundador de la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític en el tombant de segle, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, ministre espanyol de Foment el 1918 i d'Hisenda el 1921, i diputat a les Corts. Per bé que aquest advocat de formació es considerava abans que res un polític, hi ha moltes altres vessants de la seva vida que sovint han quedat més ocultes o han arribat distorsionades. Cambó també va ser un mecenes cultural de primer ordre, un home de negocis amb connexions internacionals amb alguna pàgina fosca al currículum i, per sobre de totes les vicissituds, un bon vivant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "Francesc Cambó. L'últim retrat", publicat per Edicions 62.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1.014. Un dels períodes de màxima expansió de la pirateria a la Corona d'Aragó va ser en ple segle XV, el que va del final del regnat de l'últim rei de la casa de Barcelona, Martí l'Humà, el 1410, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim, el 1458. Les tres principals ciutats costaneres, Barcelona, València i Mallorca, van patir el pillatge per part dels vaixells pirates. Aquests atacs van obligar a replantejar les estratègies defensives dels nuclis marítims més importants. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Victòria Alba Burguera, doctora en Història Medieval per la UB amb la tesi "Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó. 1410-1458", actualment, investigadora postdoctoral a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i també investigadora col·laboradora de la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1010. Com tot procés cultural col·lectiu i gradual, la data de l'aparició de la llengua catalana en documents escrits, com a llengua romànica diferenciada del llatí, està en permanent revisió. Ara se sap que el llibre més antic escrit íntegrament en català del qual es té notícia és una traducció del Liber iudicorum visigòtic, conservat parcialment a la Seu d'Urgell, i que va ser copiat entre el 1060 i el 1080, en la segona meitat del segle XI. Això és un segle i mig abans que es copiessin les Homilies d'Organyà, datades entre el 1220 i el 1230, el text que durant molt de temps s'havia considerat la primera fita a l'hora d'establir els orígens del català escrit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, Creu de Sant Jordi 2021 i coautor, amb Tània Alaix, del llibre "Lletres que parlen. Viatge als orígens del català".

Capítol 1009. A banda de la funció de provocar un somriure, les vinyetes còmiques publicades a la premsa diària són un testimoni històric de primer ordre. En les primeres dècades del segle XX, en un moment en què els mitjans de comunicació de masses suposaven l'element més important per influir en la naixent opinió pública, els editors sabien que l'humor era una arma d'orientació ideològica i política. Per als mitjans satírics que hi havia al mercat durant els anys de la Segona República i la Guerra Civil, un acudit podia ser la millor resposta a les injustícies, els abusos i la violència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "Acudits amb història. Sàtira política en temps de repúbliques", juntament amb Josep Oriol Font.

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Capítol 1007. Entre la fi del segle IV i al llarg de tot el segle V, la província romana de la Tarraconense va experimentar un seguit de canvis fonamentals, els més importants des de feia més de set-cents anys. El model de societat que s'havia anat construint fins a l'extinció del Baix Imperi es va desmuntar amb gran rapidesa, per la influència creixent del cristianisme i per l'arribada dels visigots. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB; coautor, amb Cristòfol A. Trepat, del llibre "De visigots a catalans, de quan encara no parlàvem català, segles V-X".

Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 1002. En l'antiguitat tardana, les termes públiques romanes van anar caient en desús. Algunes van ser reconvertides en habitatges o tallers, d'altres van servir com a pedrera dins de l'espai urbà, i encara n'hi va haver que van ser reaprofitades per a altres usos. Un dels casos més singulars de reaprofitament es troba a la basílica de Sant Miquel, a Barcelona. En algun moment del llarg trànsit de l'època romana a la medieval, part de les termes públiques es van reconvertir en una església. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Júlia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí d'Història de l'Església, Arqueologia i Arts Cristianes, responsable de les Jornades de Basíliques Històriques de Barcelona.

Capítol 1001. Una de les figures més rellevants del segle XIX a Catalunya va ser Narcís Monturiol. Enginyer vocacional, sense una formació reglada, i impressor de professió, és recordat sobretot per haver format un equip pioner en el camp de la navegació submarina, per la qual va tenir en compte no només les aplicacions militars, sinó també les socials, sempre atent al progrés científic i tecnològic. Monturiol va ser una persona molt inquieta, que es va significar per les posicions polítiques a favor del laïcisme i la democràcia, i va contribuir a dissenyar molts altres invents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Puig-Pla, doctor en Ciències Físiques i màster en Història de les Ciències per la UAB; professor d'Història de la Ciència i de la Tècnica de la UPC.

Capítol 999. El cop d'estat feixista del juliol del 1936 va obligar les institucions republicanes a posicionar-se en defensa de la legalitat vigent. La Generalitat de Catalunya va anar adaptant el relat als esdeveniments polítics i militars que sacsejaven el país. Per fer arribar els missatges que volia deixar clars dins i fora del país va crear un organisme de gran importància durant tots els anys de la Guerra Civil: era el Comissariat de Propaganda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ester Boquera, periodista i doctora en Comunicació, professora de la Universitat Ramon Llull, que acaba de publicar un llibre sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat titulat "Aixafem el feixisme".

Capítol 998. El tràfic d'esclaus des de les costes africanes fins a les colònies establertes al continent americà va ser constant al llarg de quatre segles. Era una activitat econòmica molt rendible, fundada sobre un tracte degradant i immoral, en la qual participava molta gent. En el moment que aquest tràfic transatlàntic ja era il·legal, en ple segle XIX, encara van seguir salpant vaixells negrers durant unes quantes dècades, molts amb tripulació catalana. És el cas del falutx Pepito. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Sust Fatjó, autor del llibre "Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX", d'Icària Editorial.

Capítol 997. A inicis del segle XX, la petita comunitat protestant de Figueres va crear la primera editorial de les comarques de Girona. La Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros, una iniciativa de la família López Murray, va néixer amb un vocació evangelitzadora i pedagògica, en línia amb altres activitats que havien estat duent a terme des que s'havien instal·lat a l'Empordà el 1882. Tot i que n'ha quedat un rastre limitat, durant una quinzena d'anys van editar milions d'exemplars de diversos llibres, fullets i pamflets que des de Figueres es van distribuir per Europa, Hispanoamèrica, les Filipines i moltes altres comunitats protestants d'arreu del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en teologia, ha estat professor de la UdG, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, autor del llibre "L'editorial perduda de Figueres. Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros".

Capítol 996. A l'edat mitjana els matrimonis en els cercles de poder anaven associats a un seguit de consideracions polítiques i econòmiques. Un casament podia forjar aliances necessàries per assolir la pau i assegurar equilibris geoestratègics. Molt sovint la cerimònia havia estat precedida per complexes gestions diplomàtiques entre dues cases reials o nobiliàries. Un bon exemple d'aquest procediment es troba en el matrimoni que va unir l'infant Pere d'Aragó i Anjou amb Joana de Foix i Bearn, el mes de maig del 1331. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador, coautor, amb Joel Colomer Casamitjana, del llibre "El matrimoni entre l'infant Pere i Joana de Foix. Política europea i impacte local".

Capítol 995. Al llarg dels anys 60 del segle passat, diverses marques catalanes dedicades a la fabricació de motocicletes van aconseguir competir en el mercat internacional, sovint amb més ganes i capacitat de sacrifici que no pas mitjans materials a l'abast. Una d'aquestes empreses, Montesa, havia estat fundada el 1945, i oferia una promesa de llibertat i excursions a una joventut obligada a créixer en una societat especialment grisa, en què molt pocs podien tenir automòbil. El 1962, aquesta marca va treure al mercat un model especialment important, que va fer història: la Impala. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Santi Ruiz, aficionat a la Impala, autor del llibre "De Boí a la Operación Impala. Antes, durante y después de la travesía africana".

Capítol 994. La vida de Victòria Pujolar Amat és una història de valentia i resistència, i també de ràdio. Des de ben jove es va comprometre amb la causa antifeixista, i va patir la presó i l'exili, primer a França i després a Romania. Allà es va convertir en la primera locutora femenina que parlava en català a l'emissora de ràdio clandestina que emetia des de l'exterior de l'Espanya franquista: Ràdio Espanya Independent, popularment anomenada La Pirenaica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Elvira Altés, periodista, fundadora de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i autora del llibre "Victòria, la irreductible".

Capítol 993. Durant bona part del segle XIX, i encara en el segle XX, a la política espanyola s'alçaven veus que clamaven per l'annexió d'Andorra. Una de les persones que van defensar aquesta opció va ser un militar liberal, aventurer i de vida intensa. Era el capità Anton Valls, un home apassionat i conflictiu que en el seu temps es va guanyar enemics irreconciliables, i va deixar rastre per allà on va passar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Villaró, escriptor, guanyador dels premis Josep Pla amb la novel·la "Els ambaixadors" i Prudenci Bertrana amb "La bíblia andorrana".

Capítol 992. En esclatar la Guerra Civil, també anomenada fitna, al califat omeia d'al-Àndalus l'any 1009, el poder central de Còrdova es va veure desballestat i substituït per una autoritat alternativa, la dels diversos nous estats que van sorgir a les províncies. Eren els "mulukat-tawaif", els reis de taifes. El seu poder es va mantenir al llarg de tot el segle XI, fins a la reunificació del territori d'al-Àndalus a mans dels almoràvits nord-africans. Les taifes orientals, pertanyents a l'actual territori dels Països Catalans van experimentar una gran puixança durant tot aquest període. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI", de Rafael Dalmau, Editor.

Capítol 991. Al llarg del segle XVIII, el segle de la Il·lustració, ningú més va fer tantes aportacions al naixement de la química moderna com el matrimoni format pels francesos Antoine Lavoisier i Marie-Anne Paulze. Després de segles de teories infundades basades en l'alquímia, aquesta parella d'investigadors metòdics van fer de la recerca una ciència racional i exacta, allunyada de la màgia i les supersticions. Lavoisier i Paulze van desterrar la idea dels quatre elements aristotèlics amb la identificació d'elements tan importants com l'oxigen i l'hidrogen. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor del llibre "100 protagonistes de la història de la ciència", de Cossetània.

Capítol 990. El polític i periodista Antoni Feliu i Codina, fidel a l'ideari republicà i federal, va dictar les seves memòries en els dos últims anys de vida, des del llit on jeia malalt. Els records de les personalitats amb qui va tractar, com Abdó Terrades, Narcís Monturiol, i sobretot Valentí Almirall, i dels fets polítics, socials i culturals que va viure, constitueixen un retrat molt complet de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX, del Sexenni Revolucionari, una època de canvis profunds, relacionats amb el naixement del catalanisme i de l'esquerra de caire republicà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Milian, llicenciat en Història per la UB i en Periodisme per la URV. Doctor en Dret per la Universitat de València, ha codirigit, traduït i escrit el pròleg de "Memòries d'un veterà de la República, Antoni Feliu i Codina", i és codirector de la col·lecció Fil Roig, que recupera personatges oblidats per la història.

Capítol 989. El 10 de juliol de 1941, en un estiu especialment xafogós, un petit poble polonès, Jedwabne, es va despertar amb una tensió estranya a l'ambient. Alguns dels habitants catòlics, armats amb bastons i destrals, van anar casa per casa a caçar jueus, amb la intenció d'humiliar-los, assassinar-los i quedar-se'ls les propietats. Havien estat veïns, companys de feina i d'escola, però ara els feien responsables de les purgues soviètiques dels últims anys i del desenvolupament de la guerra. Els polonesos actuaven esperonats per les tropes nazis d'ocupació, els nous invasors del país, però als soldats alemanys no els va caldre intervenir directament perquè a Jedwabne es cometessin tota mena d'atrocitats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Serrano Blanquer, doctor en Filologia Catalana per la UAB, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Jedwabne. Una història universal".

Capítol 988. La dictadura franquista va modificar l'espai públic i es va dedicar a suprimir de manera sistemàtica monuments existents anteriorment. Ja fos per raons estètiques o per motius polítics, és a dir, perquè haguessin estat erigits en temps de la República, van ser substituïts per conjunts escultòrics enaltidors del règim, en record dels que havien perdut la vida durant la guerra en el bàndol colpista. Eren els monuments "a los caídos por Dios y por España", i a Catalunya se'n van aixecar molts, sobretot en llocs on els enfrontaments van ser més sagnants, com a les terres de l'Ebre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marcel Xandri, doctor i màster en patrimoni artístic a Catalunya per la Universitat Autònoma de Barcelona, llicenciat en història de l'art i graduat en dret. Autor de la tesi "Monuments 'a los caídos por Dios y por España' a Catalunya, 1939 a 1970".

Capítol 986. En les primeres dècades del segle XIX, els gabinets de curiositats científiques relacionats amb la història natural es van començar a obrir a públics més amplis, dins del context de la industrialització i el liberalisme burgès, i van anar passant a ser concebuts i anomenats com a museus. Un dels que va experimentar aquesta transformació progressiva va ser el gabinet de curiositats de la família Salvador, a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Ulled Bertran, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la tesi "De gabinet a museus. La col·lecció Salvador i els seus públics en la primera meitat del segle XIX". Investigador a l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural.

Capítol 987. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, l'espionatge va resultar clau per descobrir i avançar-se als plans militars de les potències enemigues. En el cas de la intel·ligència militar soviètica, l'agent més eficaç de què van disposar va ser el que van acabar abandonant a la seva sort. Era Richard Sorge, que actuant sota la identitat encoberta d'un periodista alemany va aconseguir espiar de primera mà les intencions de l'Alemanya nazi i de l'Imperi japonès respecte a la Unió Soviètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC.

Capítol 985. L'episodi conegut com les Vespres Sicilianes, l'enfrontament contra el rei Carles d'Anjou iniciat l'any 1282, que va culminar amb la conquesta de Sicília per part del rei Pere el Gran d'Aragó, va ser analitzat en el seu temps des de discursos polítics i ideològics oposats. Els cronistes que s'hi van referir al llarg del segle XIII i XIV es poden englobar en diferents bàndols, que també ens serveixen per entendre les ideologies que hi va haver en joc en la guerra de la corona aragonesa contra el regne de França fins a l'any 1285, i també en la perspectiva de les dècades posteriors. En parlem Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Guifré Colomer, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili, i professor de l'Institut Martí l'Humà de Montblanc. Autor de la tesi "Memòries de la guerra de les Vespres, 1282-1285. Controvèrsies ideològiques i conflictes polítics a la Mediterrània Occidental".

Capítol 984. Durant els anys vuitanta del segle passat, ETA colpejava la molt imperfecta democràcia espanyola. L'Estat va donar cobertura a diverses iniciatives de guerra bruta, algunes heretades dels serveis d'informació franquistes, per combatre el terrorisme de manera il·legal. L'última expressió d'aquesta manera d'enfrontar-se a ETA van ser els Grups Antiterroristes d'Alliberament, els GAL, uns grups armats parapolicials que van entrar en acció el 1983. Els GAL, que van tenir una connexió catalana important, van deixar al darrere un rastre de morts, errors fatals i operacions matusseres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista; és autor de deu llibres sobre ETA, l'últim dels quals és "ETA i nosaltres"; va localitzar tots els atestats dels GAL al magatzem de la Brigada Social i va propiciar les primeres trobades entre víctimes dels GAL, víctimes d'ETA i victimaris.

Capítol 983. L'administració de Justícia és un instrument de dominació en mans de molt poques persones, sempre lligades als més poderosos. Aquesta afirmació és plenament vàlida durant l'alta edat mitjana, quan l'ordenament jurídic visigòtic coexisteix amb la legislació heretada de l'època romana, mentre que es van incorporant noves normes o costums adoptats per resoldre els conflictes de l'època feudal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Salrach, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra i membre de l'Institut d'Estudis Catalans; autor de "Justícia i poder a Catalunya abans de l'any mil" i coeditor de "Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval. Col·lecció diplomàtica. Segles IX-XI".

Capítol 982. A finals dels anys quaranta, i sobretot durant els anys cinquanta, en un context de penúria i de postguerra europea en què només les classes altes podien disposar d'un automòbil, la sortida al mercat dels anomenats microcotxes va suposar una alternativa per a moltes famílies. Aquests models de cotxes més petits de l'habitual, i a més baix cost, van tenir molt d'èxit a Alemanya i al Regne Unit, però també a l'Espanya franquista, i de manera molt especial a Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Tachó, president del Classic Motor Club del Bages i coordinador de l'Escuderia PTV.

Capítol 981. Un dels polítics que van deixar més empremta en l'ideari catalanista del segle XX va ser Manuel Carrasco i Formiguera. Va tenir una aportació decisiva en la reunió de totes les forces republicanes i antimonàrquiques espanyoles que van acordar el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930, i també va ser un dels principals suports del projecte de l'Estatut de Núria, del 1932. De fet, es va quedar sol al Congrés defensant la integritat del text. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Duran, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa", de Viena Edicions.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 979. El setembre de l'any 9 després de Crist, en els últims temps d'August, l'exèrcit romà liderat pel governador Quintili Var es va enfrontar als germànics al bosc de Teutoburg. Els legionaris romans havien estat conduïts fins a aquell cul de sac, enganyats per un príncep germànic rebel que tenia la ciutadania romana, Armini. Van ser tres dies d'enfrontaments que van culminar en una derrota romana total i absoluta, una de les pitjors de la història militar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 978. Des de l'inici de les intervencions arqueològiques a Empúries, l'any 1908, aquest jaciment va esdevenir fonamental pel valor polític i ideològic, més enllà del científic. Es tractava de donar a conèixer el bressol d'una identitat catalana d'arrels hel·lèniques, diferenciada d'altres pobles peninsulars. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, els responsables de les excavacions tenien molt clar que calia protegir Empúries de possibles atacs i bombardejos franquistes, però també de l'ús militar que li podien donar les forces republicanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica. Autor de "La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña, 1850-1939".

Capítol 977. Hi ha científics que, en el seu context històric, i pel caràcter pioner i aïllat dels treballs que van fer, han estat vistos no només com a genis, sinó gairebé com a mags visionaris, com a il·lusionistes que confien especialment en el poder de la imaginació. És el cas del serbi Nikola Tesla, l'home que amb patents basades en el fenomen de l'electromagnetisme va contribuir a la configuració de la societat i de la tecnologia contemporànies. Fill d'un món ja desaparegut, a cavall entre els segles XIX i XX, la figura de Tesla ha crescut en les darreres dècades, però no és un cas aïllat, sinó un producte del seu temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.