En guàrdia!

Capítol 851. De tots els tipus d'aliments disponibles en la Catalunya moderna, un dels que presenta un caràcter més peculiar i diferenciat són els dolços, o tal com eren anomenats sovint aleshores, les confitures. En aquells anys es va establir a Barcelona un poderós gremi de confiters, del qual ens han arribat força receptaris manuscrits. Decidits a preservar els privilegis, els adroguers confiters van protagonitzar nombrosos plets judicials que els van enfrontar a altres professionals amb els quals compartien matèries primeres i tècniques de treballs, com ara apotecaris, flequers i xocolaters. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marta Manzanares, doctora en Història per la UB i becària Marie Curie a la Universitat de Cambridge, autora de "Dolços i confiters a la Catalunya moderna".

Capítol 833. Un dels setges més importants de la història militar de l'edat moderna és el que va tenir lloc entre maig i octubre de 1565, quan l'Imperi Otomà va envair l'illa de Malta, controlada en aquell moment pels cavallers de l'orde de Sant Joan. Va ser un dels actes més destacats de la pugna entre turcs i hispànics pel control estratègic del Mediterrani, just en la cruïlla entre Orient i Occident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Cecchini, estudiant d'Història de la Universitat de Barcelona especialitzat en temes otomans.

Capítol 801. A l'Atenes del segle IV abans de Crist, un home es va proposar canviar el món amb la paraula. Molt més que un orador, va ser un filòsof i un polític, un home d'estat preocupat per la possibilitat que les polis hel·lèniques, i amb elles els seus ciutadans, perdessin autonomia i independència. Per tal de dominar la retòrica i poder aixecar la veu en públic, va haver de superar tota mena d'obstacles personals. Sens dubte, per la seva obstinació i el seu enginy, la figura de Demòstenes té un relleu excepcional. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 800. Un dels reis més populars i mencionats de l'Antic Egipte és també un dels menys coneguts, ja que se'n conserven pocs registres documentals. El seu llegat monumental és imprescindible, però la informació que en tenim està envoltada de moltes incògnites sobre l'abast i el caràcter del regnat. Més enllà de la Gran Piràmide que porta el seu nom, la figura de Kheops resulta tan misteriosa com fascinant. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 776. Entre els segles XVIII i XX, les xemeneies fumejants puntejaven la silueta del paisatge urbà de Barcelona, el que ara en diríem "skyline". Fàbriques, naus, obradors, tallers i botigues van convertir la capital catalana en un centre industrial de primer ordre, on es produïen una gran quantitat d'objectes i estris de tota mena. Aquestes fàbriques van ser testimoni i símbol de la transformació cap a la societat de consum, però també de la lluita d'una classe obrera creixent per millorar les condicions laborals. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mercè Tatjer, doctora en Geografia per la UB i catedràtica emèrita de Didàctica de les Ciències Socials. Autora de "Barcelona, ciutat de fàbriques. Gelats, joguines, perfums... els productes quotidians".

Capítol 774. L'entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial va anar acompanyada d'un esforç ingent per convèncer la població de la necessitat d'intervenir-hi. Alguns dels cineastes més prestigiosos del Hollywood de l'època, com John Ford, William Wyler o John Huston, van rodar pel·lícules de propaganda per a l'exèrcit del seu país. De tots ells, destaca la tasca de Frank Capra, un director reconegut pel retrat de l'estil de vida americà i els valors fundacionals del país, que no va tenir cap problema a posar-se en primera línia de front i supervisar una sèrie de set documentals produïda per l'exèrcit i titulada precisament "Why we fight": "Per què lluitem?". En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Ramon Girona, professor de Narrativa Audiovisual i vicedegà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 768. Quan es fa referència a l'Antic Egipte, se sol parlar de la vida i l'obra monumental de la classe dirigent, dels faraons, en el fons una minoria privilegiada. Es deixa de banda, doncs, més del 90 per cent de la població, camperols i camperoles que aconseguien treure profit de la proximitat de les aigües del Nil i la inundació anual del riu per convertir aquelles terres desèrtiques en un paratge fèrtil. L'agricultura era una de les principals activitats del poble egipci i la base de l'economia pròspera del país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 766. Els processos d'independència dels territoris de l'Amèrica del Sud al llarg del segle XIX estan marcats per contradiccions i enfrontaments entre diversos grups de població. Aquest fet va portar que aquells que tenien visions estratègiques i militars clares sobre el conflicte que es vivia es convertissin en líders destacats. Una d'aquestes figures, clau per a la independència de l'Argentina, Xile i el Perú, que a banda de conquerir territoris es va preocupar per reorganitzar-los i modernitzar-los, va ser José de San Martín. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez Llamas, doctor del Departament d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

Capítol 765. L'1 d'abril del 1940, un any després de guanyar la guerra, Franco va assistir a la primera explosió al cingle de la Nava, a prop de Madrid, que iniciava la construcció d'un monument destinat a perpetuar en el temps la memòria del nacionalcatolicisme, al mig de la serra de Guadarrama, a Cuelgamuros. Unes obres que es preveia acabar al cap d'un any van acabar suposant 18 anys de feina, a càrrec de presos republicans que preferien picar pedra en règim d'esclavitud que no pas seguir reclosos en una cel·la. El Valle de los Caídos es manté, encara avui, com un símbol de la dictadura. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Queralt Solé, professora d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora, juntament amb Sílvia Marimon, de "La dictadura de pedra. El Valle de los Caídos, entre un passat negre i un futur incert".

Capítol 764. L'any 1570, el doctor en Dret Jeroni Grau va redactar un tractat amb un conjunt de normes per al govern de la ciutat d'Urgell, el que avui coneixem com la Seu d'Urgell. Tot i ser un document força desconegut fins ara i que no s'ha conservat íntegrament, es tracta d'un manual de govern local d'ús intern (no pas pensat per ser editat) inèdit a la Catalunya moderna; de fet, s'avança ben bé dos segles a altres textos escrits en català sobre economia política. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Obiols Perearnau, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 763. El 16 d'abril de 1746 va marcar la fi de les esperances dels escocesos d'alliberar-se del control anglès i restaurar la dinastia dels Estuard als trons d'Anglaterra i Escòcia. Si bé els anys 1715 i 1719 ja hi havia hagut revoltes, no va ser fins a l'estiu del 1745 que el desembarcament del príncep Carles Eduard Estuard a la Gran Bretanya podia suposar un cop definitiu. Les forces del príncep van obtenir diverses victòries en el seu avenç per l'illa, però tot va canviar en l'enfrontament definitiu, marcat en el record dels escocesos per la mística romàntica de la derrota i per la crueltat de l'exèrcit vencedor: la batalla de Culloden. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i David Revelles, llicenciat en Periodisme per la UAB, especialitzat en periodisme de viatges, de divulgació científica i històrica; autor de "Rob Roy, el baronet y los 300 de Escocia".

Capítol 762. A l'època del barroc a Mallorca hi va haver, com en altres llocs, una forta presència de bandolers. De fet, el bandolerisme mallorquí i el català estaven intensament connectats. Molt sovint bandolers catalans condemnats al desterrament arribaven a l'illa, i de la mateixa manera van ser molts els bandolers mallorquins que, fugint de la justícia o de la persecució dels enemics, es refugiaven en terres catalanes o valencianes. A Mallorca, durant el segle XVII, l'aristocràcia es dividia entre les banderies dels Canamunt i els Canavall, organitzades en escamots particulars, com autèntics exèrcits en una guerra civil. Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Salas, professor del Departament de Ciències Històriques de la Universitat de les Illes Balears i coautor del llibre "Els homes infames. Parcialitats i guerra privada a la Mallorca del sis-cents".

Capítol 761. En només catorze mesos, els que van del gener del 1640 al febrer del 1641, va esclatar una revolta sense gaire precedents contra les tropes del rei Felip IV de Castella allotjades a Catalunya i la intenció del comte-duc d'Olivares de mantenir la Unió d'Armes, per la qual joves catalans havien d'anar a lluitar fora del Principat. Bona part de les discrepàncies dels catalans amb la monarquia hispànica arrenquen d'aquest període. Un dels moments més intensos d'aquesta etapa revolucionària va ser l'anomenat Corpus de Sang. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "1640".

Capítol 759. La implantació del cristianisme a les ciutats romanes a partir del segle IV suposa una transformació de la simbologia urbana i l'arquitectura. En el cas de Bàrcino, les excavacions arqueològiques han confirmat que la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor és, de fet, una de les esglésies més antigues i va tenir un paper preponderant en el marc de la ciutat cristiana i visigòtica. Els visigots van contribuir a l'auge mercantil de Barcinona, el nom que van donar a la colònia romana coneguda com a Bàrcino. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Julia Beltrán de Heredia, professora d'Arqueologia Cristiana de la Facultat Antoni Gaudí de Barcelona i autora del llibre "La Barcelona visigoda: un puente entre dos mundos".

Capítol 821. La situació de la dona al món romà no era gaire diferent de la que ha viscut sistemàticament en altres cultures i altres èpoques. La dona romana era a la vegada objecte de desig, un desig no sempre lícit, i del menysteniment, perquè ja aleshores es tenia per un ésser considerat més feble. Fins i tot la paraula "virtut" prové del mot llatí "vir", que significa "home". Davant d'aquesta imatge tan injustament negativa de la dona, aquesta quedava exclosa de la vida cívica. Tant era que fos matrona, prostituta o esclava; la seva desigualtat era evident. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Isabel Rodà, doctora en Filosofia i Lletres, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, catedràtica d'Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 817. A mitjans del segle XIV, el Consell de Cent de Barcelona va fer aixecar un edifici que s'havia de convertir en l'epicentre de l'activitat comercial i industrial d'una ciutat abocada al mar. De fet, aquesta construcció se situava ben a prop de la línia de costa, separada de la Muralla de Mar per un carrer ben estret. Al llarg de la història, la Casa de la Llotja, que aquest és el seu nom, ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Pons, llicenciat en Humanitats i Màster en Gestió Cultural per la UOC.

Capítol 807. "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" 'Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?' Aquesta famosa frase de Ciceró es refereix a una de les conspiracions polítiques i militars més sonades de la història de Roma, la que va tenir lloc l'any 63 abans de Crist, encapçalada pel senador Luci Sergi Catilina. Catilina pretenia, segons sembla, arribar al poder de la República i provocar un bany de sang que l'afermés com a dictador. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 775. La nit del 6 de març del 1972 es va esfondrar un edifici de deu pisos a la confluència dels carrers Capità Arenas i Santa Amèlia de Barcelona. Hi van morir 18 persones, set de les quals nens. En aquells moments la ciutat estava en ple procés de conversió del gas ciutat al gas natural, una implantació que es va tirar endavant de manera negligent i poc segura, i tots els indicis apuntaven a una explosió de gas com a causa de l'esfondrament. Però les empreses Catalana de Gas i Gas Natural, presidides per Pere Duran Farell, mai van acceptar-ne la responsabilitat. Al mateix temps, van circular rumors infundats i interessats que atribuïen l'explosió a un grup d'extrema dreta. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Santiago Vilanova, exdirector de Diario de Barcelona, Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, president de l'associació Una Sola Terra i autor de "L'explosió de Capità Arenas. La trama del gas natural a la Barcelona preolímpica".

Capítol 773. La llibertat de creació i el dogma religiós han estat dues realitats en conflicte al llarg de la història. Ho il·lustra perfectament el cas del pintor Il Veronese, acusat d'heretgia per la Inquisició l'any 1573 per haver retratat una escena del Sant Sopar on s'introduïen elements profans. L'estratègia de defensa escollida pel pintor, posant-li un títol al quadre que obligués a reinterpretar-lo, marca un canvi decisiu en la percepció de l'art i en el seu pols constant amb el poder. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté Lluís Quintana Trias, professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor del llibre "Art i blasfèmia. El cas Veronese".

Capítol 772. Un dels ideals de la Catalunya noucentista de cara a reconstruir culturalment el país era emmirallar-se en l'antiguitat clàssica grega i romana i establir ponts amb aquelles civilitzacions extingides que van estendre la seva influència per tota la Mediterrània. Amb aquest objectiu en ment, l'any 1922 un polític, un intel·lectual i un poeta, Francesc Cambó, Joan Esterlich i Carles Riba, persones de bagatges molt diferents però amb una idea comuna, van fer possible el naixement de l'aventura cultural més ambiciosa que ha vist mai Catalunya, capaç de sobreviure a tota mena de contratemps històrics: la Fundació Bernat Metge. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb Raül Garrigasait , escriptor i hel·lenista: autor d'"Els fundadors. Una història d'ambició, clàssics i poder".

Capítol 771. Entre els segles XII i XIV, la influència de l'Església catòlica per tota l'Europa occidental va convertir l'art medieval religiós en una mena de llenguatge comú, compartit per tots els estats. La litúrgia i les imatges eren essencialment les mateixes a Portugal, França, Alemanya o Itàlia, però malauradament la majoria s'han perdut amb el pas dels segles. Curiosament, les dues zones on més art medieval s'ha conservat, cosa que ha fet possible comparar les nombroses similituds, són Noruega i Catalunya. En matèria d'art present als altars, tot i els 3.000 quilòmetres de distància, no hi havia gaires diferències entre ser al nord o al sud del continent. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on s'ha pogut veure l'exposició "Nord & Sud. Art medieval de Noruega i Catalunya".

La taverna d'Els 4 Gats va ser, des de la primera inauguració, la Meca del Modernisme català. Només va durar sis anys, fins al 1903, però va deixar una petjada inesborrable a la ciutat de Barcelona que arriba fins als nostres dies. La història d'Els 4 Gats, també la de la seva reinauguració l'any 1978, és una crònica de la vida social i cultural catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Jordi Notó i Brullas, periodista i màster en Comunicació Científica per la UPF; autor d'"Els 4 Gats. Les set vides d'un local emblemàtic de Barcelona".

Capítol 767. Al final de la Segona Guerra Mundial, Berlín s'havia convertit en una ciutat sotmesa i captiva, al dictat del que disposessin les potències aliades. Aquesta situació es va mantenir al llarg de 45 anys. Després de l'ocupació i el repartiment del territori, arribaria el bloqueig del 1948, la repressió a la zona soviètica amb tancs carregant contra treballadors, el 1953, i fins a la construcció del mur, el 1961, que es mantindria dret fins al 1989. Les vivències del Berlín ocupat i de la reunificació posterior són també els patiments d'un continent dividit per la Guerra Freda. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Llibert Ferri, periodista, que va ser reporter de TV3 a l'Europa de l'Est i l'URSS, i ha publicat "L'ombra dels anys. Memòria d'un tram de vida europea 1939-1990".

Capítol 1120. En uns anys del segle XIX en què la societat maldava per superar les estructures anquilosades de l'Antic Règim, a Catalunya va sorgir un activista cultural i polític de primer ordre, un músic i poeta amb una obra que va arribar a les capes més diverses de la població. La tasca de Josep Anselm Clavé com a organitzador de societats corals i festivals de música va ser fonamental, però en paral·lel es va implicar en diverses insurreccions que pretenien assolir una societat més igualitària. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Anna Costal i Fornells, doctora en Història de l'Art i Musicologia per la UAB, musicòloga i professora a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

Capítol 1119. Un dels capítols importants de la Revolució Industrial a Catalunya, gairebé a les acaballes d'aquest llarg procés de transformació, va ser l'inici de la mineria de sal potàssica a Cardona. Fa cent anys, pels volts del 1924, Catalunya va esdevenir un dels principals productors mundials d'un mineral utilitzat per fer explosius i fertilitzants, i les mines de Cardona no van trigar a ser unes de les més avançades del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Galera, director de l'Arxiu Històric de Cardona, doctor en Història Medieval per la UB, premiat per la Societat Espanyola per a la Defensa del Patrimoni Geològic i Miner, autor del llibre "L'enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana", de Pagès Editors.

Capítol 1118. Josep Dencàs i Puigdollers va ser un dels polítics més importants de la Catalunya autònoma republicana, i també un dels més calumniats pels rivals... i per alguns companys de files. Va ser conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat restablerta, i posteriorment conseller de Governació, un càrrec des del qual va impulsar l'aixecament del 6 d'octubre del 1934, amb uns objectius força diferents dels que tenia el president Companys. Tot i que no era l'únic responsable del fracàs d'aquell cop precipitat i mal calculat, Dencàs es va convertir en el boc expiatori, sotmès a una intensa campanya de desprestigi. Aquestes acusacions se sumen a les que van voler assenyalar la suposada connivència amb el govern feixista italià. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Fermí Rubiralta i Casas, historiador i doctor en Ciència Política per la Universitat del País Basc. Coautor del llibre "Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït", d'Editorial Base.

Capítol 1117. Entre les moltes famílies catalanes que van emprendre l'aventura d'ultramar al llarg del segle XIX, buscant fer fortuna en terres americanes, en destaca una que, des de Sitges, va fer arrels a Santiago de Cuba i va aconseguir crear el que acabaria sent una multinacional d'èxit. Van ser necessaris els esforços i les maniobres de diverses generacions, ja que l'entesa no va ser sempre fàcil amb les autoritats espanyoles i amb les cubanes, per fer triomfar la marca de rom fundada per Facundo Bacardí el 1862. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Héctor Oliva, periodista, professor i guia de viatges, doctor en Dret Polític i autor del llibre "Quan el Català sortia a la mar. La vida desmesurada de sis catalans a ultramar", d'Editorial Base.

Capítol 1116. El 8 de juliol del 1994 va marcar una fita històrica en l'estudi de l'evolució humana. Els treballs d'excavació al jaciment arqueològic i paleontològic de la serra d'Atapuerca van permetre descobrir dues dents a la part alta de la Gran Dolina. Aquests fòssils humans tenien uns 800.000 anys d'antiguitat i posaven en qüestió les teories sobre una colonització tardana del continent europeu. Era la primera prova d'una nova espècie del gènere humà que ha trigat més de 25 anys a ser acceptada per tota la comunitat científica: l'Homo antecessor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria a la URV, investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, IPHES, i codirector del projecte d'investigació del jaciment d'Atapuerca. Coautor del llibre "Homo antecessor. El nacimiento de una especie".

Capítol 1115. El desembre del 1885, un seguit de crims executats per encàrrec de l'home més poderós de l'actual comarca de la Terra Alta va posar de manifest la diferència abismal del tracte judicial a rics i pobres. L'advocat Tomàs Valls i Vaquer, diputat provincial amb aspiracions d'arribar al Congrés de Madrid en representació del partit judicial de Gandesa, va fer assassinar la dona i, uns dies més tard, alguns dels que havien participat en el crim i havien amenaçat de parlar. Mentre que Valls va poder fugir, la resta d'implicats, i fins i tot algun innocent, van acabar sent jutjats de la manera més dura. Els crims de Gandesa del 1885 són l'expressió d'un dels fenòmens que patia el camp català al segle XIX: els abusos del caciquisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gironès, activista social, sindical i cultural, autor del llibre "Justícia de garrot. Els crims de Gandesa de 1885", publicat per Varia Editio.

Capítol 1114. La creació del català com una llengua estàndard, vàlida per a la creació literària i per a tots els altres àmbits que li donen caràcter d'oficialitat, va ser l'obra col·lectiva d'un grapat d'intel·lectuals i artistes. Sense ser conscients de la rellevància de la tasca, aquesta colla de lletraferits, sovint embrancats en batalles apassionades al voltant de l'ús d'una lletra o una altra, van salvar el català d'acabar convertit en una llengua mancada de prestigi, o fins i tot de desaparèixer. Des de l'establiment dels primers Jocs Florals moderns, el 1859, fins a la tasca d'ordenació filològica de Pompeu Fabra, el català va viure un procés de recuperació únic, sense comparació possible amb altres llengües sense Estat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alfred Bosch, novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Autor del llibre "Obriu pas! L'epopeia dels que van salvar el català... a pesar d'ells mateixos", editat per Columna.

Capítol 1113. Tot i que la seva aparença d'home prim i fràgil no ho suggeria, el missioner i bisbe català Pere Casaldàliga va ser un líder revolucionari de l'Amèrica Llatina, defensor de l'anomenada Teologia de l'Alliberament. Al llarg de més de cinquanta anys va viure al cor del Brasil, molt implicat en la lluita dels camperols i els peons de l'Amazònia en defensa dels drets que els volien arrabassar els terratinents, també coneguts com a tubaroes, o taurons. Casaldàliga va entendre que en aquesta guerra per la terra no es podia ser neutral, i va acabar suposant una amenaça tant per als latifundistes com per a una part de la jerarquia eclesiàstica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Escribano, periodista, director de TV3 del 2004 al 2008 i director de Minoria Absoluta, ha escrit la biografia de Casaldàliga, "Descalç sobre la terra vermella", i un retrat del Brasil actual, "La terra i les cendres", tots dos d'Edicions 62.

Capítol 1112. Des que els primers models de bicicleta es van començar a comercialitzar, entre els anys seixanta i setanta del segle XIX, aquest nou vehicle va ser vist com un mitjà de transport assequible, però també va quedar associat a la pràctica de l'esport. A França, el país on va arrelar amb més força, els primers clubs ciclistes i alguns diaris esportius van començar a organitzar competicions. El 1903 es disputava per primera vegada la gran prova ciclista per etapes, que va servir de model i referent de totes les altres: el Tour. Però a més de les motivacions esportives òbvies, el naixement del Tour va anar lligat a l'anomenat afer Dreyfus. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Un segle costa amunt", de Manifest Llibres.

Capítol. Entre el 1850 i el 1864, els governants de la dinastia Qing es van enfrontar al desafiament més gran de la Xina del segle XIX, un dels conflictes més sagnants de la història: la Revolució Taiping. Aquesta guerra civil interna va ser més greu que les agressions de l'imperialisme europeu al llarg d'aquells mateixos anys. Es tractava d'una croada religiosa liderada per Hong Xiuquan, autoproclamat fill de Déu i germà petit de Jesucrist, que identificava els governants manxús de l'època amb els dimonis que calia erradicar del món, una suposada missió divina que es va allargar durant quinze anys, que va controlar part del territori i va amenaçar el poder de Pequín. La revolta va provocar entre 20 i 30 milions de morts, segons les fonts. Paradoxalment, en xinès tradicional Taiping significa "gran pau"... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Martínez-Robles, historiador, professor de la UOC, especialitzat en història moderna i contemporània de l'Àsia Oriental.

La policia és una institució central en qualsevol estat, tant en democràcia com en dictadura. En el cas espanyol, el final del franquisme no va anar acompanyat d'una depuració dels cossos policials existents. Els equilibris polítics de la Transició van portar a mantenir en el càrrec els responsables policials de la dictadura, que van continuar apostant per vies repressores per contenir l'oposició democràtica als carrers i a les comissaries. Tot i que el desembre del 1978 es va aprovar una nova llei policial, els canvis més rellevants van tenir a veure amb la denominació, de Policia Armada a Policia Nacional, i el color dels uniformes, del gris al marró, que vuit anys després seria substituït pel blau. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història Contemporània per la UAB i autor del llibre "Una historia de la policia española. De los grises y Conesa a los azules y Villarejo", de Pasado & Presente Editor.

Capítol 1109. En una època en què la tensió política i social convivia amb l'esperança de canvi i de superació de la foscor del franquisme, la música va ser un instrument de lluita i de catarsi col·lectiva. Entre l'octubre del 1975, un mes abans de la mort agònica del dictador, i el febrer del 1976, en ple inici vacil·lant de la Transició, tres dels artistes més destacats de la Nova Cançó van omplir el Palau dels Esports de Barcelona amb melodies combatives i crits de llibertat. Amb molt pocs mesos de diferència, Raimon, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra van ser els oficiants d'uns recitals d'una importància històrica i simbòlica que anava més enllà del seu talent artístic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Vilarnau, periodista expert en temes musicals, autor del llibre "Trencant el silenci. Els recitals de la Transició", editat per Mina.

Capítol 1108. Els pagesos anomenats de remença eren persones que pertanyien a una senyoria feudal durant l'edat mitjana, i per tant no eren lliures jurídicament. Només podien marxar del mas on estaven treballant si pagaven la llibertat al senyor, que s'hi podia negar o bé exigir un preu exagerat. I, si aconseguien la llibertat, perdien el mas i les terres que hi anaven associades. Aquesta situació generava un focus de tensió social evident, que va esclatar en diversos moments al llarg del segle XIV i XV arreu d'Europa. A Catalunya, el 1484, vint anys després d'una primera revolta armada contra els senyors feudals, es va iniciar una segona guerra remença, més minoritària, però més violenta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch, professora d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.107. El mapa d'un territori no és només una representació en dues dimensions d'un espai tridimensional. Al llarg de la història, els mapes d'un territori han explicat tant el mateix territori com la visió política d'aquells que han patrocinat els mapes. La representació del territori de Catalunya a través dels mapes és una bona prova que darrere de la cartografia no només hi ha ciència, també hi ha molta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carme Montaner, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, acabada de jubilar com a cap de la Cartoteca de Catalunya de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, i forma part del Grup d'Estudis de la Història de la Cartografia.

Capítol 1106. Entre 1963 i 1975, el Sultanat d'Oman va ser l'escenari d'un dels conflictes més oblidats de la Guerra Freda, tot i que per raons geoestratègiques va ser tant o més important que la guerra del Vietnam. Les forces armades del sultà, assessorades de ben a prop pels britànics, van enfrontar-se a una guerrilla separatista que va anar evolucionant cap a posicions marxistes. Es coneix com la guerra d'Oman, o també la guerra de Dhofar, el nom de la província muntanyosa del sud del territori on tenia la base aquesta guerrilla. En un context de postguerra, va ser un dels pocs casos en què una potència occidental va aconseguir dirigir amb èxit la contrainsurgència en un país de l'Orient Pròxim, encara que fos des de l'ombra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, sis com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 1105. Joan Salvat-Papasseit ha estat un dels poetes més importants del segle XX. El poeta va tenir una vida breu i intensa, i va abanderar l'activisme revolucionari propi d'un intel·lectual proletari, compromès amb la classe treballadora, situat entre el socialisme i l'anarquisme. Gradualment va passar a conrear una poesia radical i avantguardista. La seva vida és un reflex dels inicis d'un segle especialment turbulent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Aisa, historiador, poeta i periodista cultural. Coautor, amb Mei Vidal, de la biografia "Joan Salvat-Papasseit. 1894-1924", d'Editorial Base, i de l'edició de "L'incendiari de mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos".

Capítol 1.104. Els romans van dur la idea de ciutat fins a un extrem com no havia fet mai cap altra civilització fins al moment. Algunes van ser construïdes sense una planificació prèvia, com pot ser la mateixa Roma, tot i que després agruparien cada zona en funció de l'ús que li donarien i de les classes socials a les quals pertanyien els seus habitants. Amb tot, descobrir com els romans planificaven les ciutats és una tasca complexa donat que només existeix una única font documental que explica el seu urbanisme. Va ser escrita per Vitruvi, un arquitecte que va servir a les ordres de Juli Cèsar i que el va acompanyar en les campanyes militars. Aquests viatges li servirien per aprendre aspectes clau de construcció i els materials que utilitzaven les diferents cultures que coneixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marisol Madrid, professora d'Arqueologia de la UB i vicedegana de qualitat i innovació docent de la Facultat de Geografia i Història.

Capítol 1103. Juan Fernández Manrique de Lara, tercer marquès d'Aguilar del Campo, Gran d'Espanya i cinquè comte d'Avellaneda era, el 1546, el virrei de Catalunya en representació de l'emperador Carles. Era un home que semblava gaudir de la confiança de l'emperador, que, pocs anys abans, havia participat en l'atac imperial a Tunísia. L'inquisidor general de Catalunya va rebre aquell agost una carta anònima que denunciava una conspiració per assassinar el virrei, un projecte de magnicidi que no s'havia vist a la Catalunya dels Àustries. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1102. Durant la Segona Guerra Mundial, la possibilitat d'utilitzar l'energia atòmica en aplicacions militars per assolir la victòria va ser considerada i estudiada pels dos bàndols. Malgrat que la fissió nuclear havia estat descoberta a Alemanya, el programa nuclear esperonat pel règim nazi, l'anomenat Projecte Urani, també conegut com Uranverein o "Club de l'Urani", mai no va arribar a obtenir els resultats del Projecte Manhattan. Els aliats creien que els alemanys estaven invertint molt de temps i esforços a aconseguir una bomba atòmica, i el recel mutu va fer avançar els projectes d'investigació respectius. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, catedràtic d'Història de la Ciència a la UAB i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Programa 1101. L'any 1353, el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, futur primer cap de la Generalitat, va presidir un judici per intent d'assassinat a la seva diòcesi. El prior del monestir de Sant Miquel de Cruïlles havia estat enverinat i apunyalat, encara que havia sobreviscut. El possible autor era un altre monjo que aviat es va veure que només era un dels conspiradors dins del monestir contra la vida del prior. El judici va revelar aspectes molt foscos de la vida del monestir, un món tancat on el sexe i l'ambició havien estat el motor de l'intent d'homicidi. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sergi Rexach Camps, historiador medieval, autor d'"Els monjos del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i la justícia: crònica d'un assassinat fallit (1353)", publicat per Edicions de l'Abadia de Montserrat el 2022.

Capítol 1100. Al llarg de la història, des de l'Egipte faraònic fins a les justes i banquets medievals, diverses societats van connectar el teatre i la música, en drames de tipus cerimonial o religiós. Però va ser durant el Renaixement, al llarg del segle XVI, que una nova forma artística i musical començava a prendre forma, amb espectacles que combinaven argument, cant, paraula, dansa i música. A les corts de Florència i de Màntua estaven germinant les condicions que farien possible el naixement de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heillbron, llicenciat en Història de l'Art per la UB i doctor per la Universitat de Bolonya. Professor d'Història General de la Música i Història de l'Òpera a l'ESMUC.

Capítol 1099. El febrer del 1919, Barcelona va viure la vaga més llarga i més dura de les que s'havien registrat fins a aquell moment a l'Estat espanyol. Els treballadors de Riegos y Fuerza del Ebro, la més important de les tres companyies que subministraven llum i electricitat a la ciutat, van iniciar una protesta per l'acomiadament de vuit treballadors. Aquesta empresa era una filial de la Barcelona, Traction Light and Power Company Limited, coneguda popularment com La Canadenca. La vaga de la Canadenca va ser un pols entre la patronal i el sindicat amb més pes a la Catalunya de l'època, la CNT, que va tenir conseqüències importants en diversos fronts. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història i professora titular a la Universitat de Barcelona, especialitzada en moviments obrers. És l'autora del llibre "La vaga de La Canadenca. 21 de febrer de 1919", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 1098. El matí del dissabte 2 de març del 1974, el franquisme va executar al garrot vil el jove anarquista Salvador Puig Antich, acusat de la mort del policia Francisco Anguas. Era la culminació d'un procés inusualment ràpid, durant el qual la justícia militar havia manipulat el sumari per fer-hi encaixar una versió interessada dels fets. Es tractava de fer passar la mort del policia com un assassinat terrorista, executat amb premeditació i a boca de canó, ocultant les circumstàncies reals del que va ser un tiroteig confús durant la detenció de Puig Antich i l'intent d'escapar. Ja en democràcia, els diversos intents per reobrir el procés han estat denegats. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Panyella, periodista, autor del llibre "Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés", d'Angle Editorial.

Capítol 1097. La invenció del telescopi, a principis del segle XVII, va suposar un avenç gegant per a les persones interessades a observar el firmament. Tot i així, uns anys abans de la seva existència, alguns estudiosos ja havien aconseguit afinar molt les observacions i van fer avançar l'astronomia de manera considerable. Un d'aquests personatges cabdals va ser el danès Tycho Brahe, que va desenvolupar instruments especialment precisos i va mantenir una col·laboració tensa però fèrtil amb un altre astrònom molt destacat, l'alemany Johannes Kepler. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1096. El 1943, un cop finalitzada la campanya del nord d'Àfrica, els aliats es van proposar envair Itàlia. Tot i això, als Estats Units molts pensaven que el Mediterrani era un escenari perifèric de la Segona Guerra Mundial i que actuar-hi era malversar el temps i els efectius, una distracció del gran objectiu, la invasió del centre d'Europa. En canvi, la Gran Bretanya tenia especial interès a aclarir la situació al sud del continent. La campanya italiana per alliberar el país del feixisme es va iniciar l'estiu del 1943 i es va prolongar fins al final de la guerra. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1095. Durant el franquisme, quan la cultura i la llengua catalanes estaven prohibides i perseguides en el seu territori natural, les aportacions produïdes des de l'exili van permetre mantenir la resistència i el catalanisme militant. En el cas de les revistes, les que es publicaven a l'exterior eren les úniques que podien manifestar-se lliurement. Van ser més de tres-centes capçaleres, entre revistes i butlletins, publicades en una vintena de països diferents. Eren els únics mitjans autòctons que es van poder expressar en català i on es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Enric Pujol i Casademont, historiador, professor a la Universitat Autònoma i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1094. El 28 de febrer del 1939, les autoritats franceses van decidir obrir un nou camp de concentració a Agde amb la intenció de descongestionar els camps de refugiats al sud de França, en concret a les platges del Rosselló. Estava previst que en aquest nou camp s'hi traslladessin fins a 25.000 refugiats republicans que havien arribat fugint de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola. A diferència d'altres camps francesos, el d'Agde va viure un procés d'identificació molt estret amb el col·lectiu català a l'exili. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Laia Arañó Vega, doctora en Història Moderna i Contemporània per la UAB, membre del Grup de Recerca sobre Dictadures i Democràcies de la UAB i autora del llibre "El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès, 1939-1940".

Capítol 1093. En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va confiscar el monestir de Montserrat per tal de protegir-lo dels saquejos i incendis a què es veien exposats altres edificis religiosos. L'abril de 1938, el recinte va esdevenir un hospital militar de l'Exèrcit de l'Est, pensat per a la ràpida recuperació dels soldats ferits i la seva tornada al front. Durant la guerra, a Montserrat s'hi van arribar a imprimir llibres, i això va convertir un dels episodis històrics més difícils del monestir en un moment d'especial creativitat pel que fa a la creació i la difusió de cultura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Rius i Bou, llicenciada en Història de l'Art, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la UB i Màster en Llibre Antic i Patrimoni Bibliogràfic per la Universitat Complutense de Madrid. Autora del llibre "Impremta i biblioteca a l'hospital militar de Montserrat, 1936-1939".

Capítol 1092. Durant la Guerra Freda, el context de l'Espanya franquista era més complex que el d'altres països de l'entorn europeu i va fer més difícil el posicionament dels intel·lectuals, també a Catalunya. Els Estats Units, líder d'un dels dos grans blocs en què havia quedat dividit el món, havien pactat amb la dictadura per motius geoestratègics i n'havien acabat beneint l'existència. A més, denunciar i criticar la situació dels ciutadans dels règims comunistes, tal com feia el franquisme, podia ser suficient per ser considerat partidari del règim. Era molt difícil prendre una posició, però intel·lectuals catalans com Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany i Pere Calders van trobar la manera d'assenyalar les contradiccions i els abusos del comunisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Pons, periodista i escriptor. Autor del llibre "Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda", publicat per Edicions de 1984.

Capítol 1091. En una guerra, les destrosses, el saqueig i la desaparició del patrimoni artístic sempre són molt importants. Durant la Guerra Civil, els dos bàndols van intentar posar remei a aquesta situació amb més o menys fortuna. La iniciativa franquista més important en aquest sentit va ser l'anomenat Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, dedicat a la localització, protecció o gestió d'obres d'art, edificis i documents. Un dels fronts d'actuació més rellevants va ser la zona de Llevant, especialment després de l'entrada a Catalunya de l'exèrcit rebel. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Eduard Caballé, investigador de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i doctor en Història amb la tesi "El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil".

Capítol 1090. Entre el 1890 i el 1914, Catalunya va experimentar grans canvis. Va ser el temps de l'eclosió del catalanisme conservador i de moviments tan importants com el Modernisme i el Noucentisme. Els intel·lectuals i la classe política catalana, cada vegada més interrelacionats, es van emmirallar en altres països europeus per trobar solucions als problemes propis. A banda de models més propers, com el francès, un dels referents va ser l'Imperi Alemany fundat el 1871, l'anomenat Segon Reich. Aquesta confederació creada sota l'aixopluc del regne de Prússia, una primera potència europea, va ser observada des de Catalunya amb admiració, però també amb esperit crític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavi Fleck, doctor en Història Contemporània per la UB. Autor del llibre "El Segon Reich i Catalunya. Alemanya vista des de la cultura i la política catalanes entre 1890 i 1914", III Premi d'Assaig Ateneu Barcelonès, publicat per l'Editorial Afers.

Capítol 1089. Des del punt de vista occidental, el Japó sol ser considerat un país de tendència conservadora i poc revolucionària. En canvi, la derrota a la Segona Guerra Mundial també hi va fer sorgir diversos moviments de dissidència política al llarg de la Guerra Freda, que van incloure ocupacions de fàbriques, revoltes universitàries, accions de protesta contra la guerra del Vietnam i, fins i tot, guerrilles a les muntanyes. La Nova Esquerra japonesa no només va sacsejar el país, sinó que va comprometre l'aliança militar entre Tòquio i Washington, i en alguns casos va traslladar la lluita armada més enllà de l'arxipèlag. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran de Vargas, politòleg especialista en el Japó, doctor en Estudis Interculturals i investigador al grup Alter de la UOC; autor del llibre "Japó roig".

Capítol 1088. Un dels personatges més controvertits durant la crisi de la República Romana del primer segle abans de Crist va ser Luci Corneli Sul·la. De marxar com a general victoriós en les guerres contra sobirans estrangers com Jugurta o Mitridates, va passar a liderar una de les faccions en conflicte en la primera guerra civil de Roma, la dels partidaris dels aristòcrates, els "optimates". La victòria de Sul·la i la seva proclamació com a dictador el va portar a emprendre reformes profundes i radicals del poder senatorial i l'estructura de l'Estat romà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1087. El novembre del 1931, tot just acabada de néixer la II República, el diari La Publicitat va destapar un suposat cas de corrupció que havia implicat polítics republicans i socialistes de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments de Barcelona i Tolosa, i que els havia relacionat amb l'estafador francès Lazare Bloch. El que es va conèixer com l'afer Bloch va suposar un escàndol polític i financer que podia posar en qüestió els fonaments del nou règim republicà, quan justament el que es volia era posar en pràctica un projecte de moralització pública de les institucions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Torrents Juncà, investigador predoctoral i de Formació de Professorat Universitari a la UAB i membre del Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció.

Capítol 1086. Una combinació maliciosa d'ignorància, mala fe, intolerància i por va portar moltes dones que pensaven i actuaven de manera diferent de la norma a ser jutjades i executades, acusades de bruixeria. A Catalunya, l'etapa més intensa d'aquesta cacera de bruixes va tenir lloc a principis del segle XVII, sobretot entre els anys 1614 i 1622, i es va estendre per tot el país. Se les considerava culpables de provocar aiguats, calamarsades o boires que feien malbé les collites, i, en els casos més extrems, d'embruixar i matar persones i animals. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona; autor del llibre "Judici a una bruixa catalana. La història de l'Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII".

Capítol 1085. A Catalunya, el procés d'implantació del servei militar obligatori va anar vinculat al llarg dels segles amb un exercici contundent de la violència institucional. De manera periòdica, aquesta situació encenia l'espurna d'una revolta popular. Una d'elles, l'Avalot de les Quintes de 1773, va ser la més rellevant de totes les que havien tingut lloc a Barcelona després de l'ocupació borbònica del 1714, feia ja unes sis dècades. Va ser una mostra que la fi de la Guerra de Successió no havia aconseguit esclafar la resistència al projecte absolutista dels borbònics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Pérez Latre, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, comissari de l'exposició "Esperits dissidents. L'avalot de les quintes de 1773".

Capítol 1084. Nena prodigi, arpista d'èxit, pedagoga, feminista, activista social, maçona... Totes aquestes vessants pesen molt més en la biografia de Clotilde Cerdà que no pas la de ser la filla il·legítima del famós enginyer Ildefons Cerdà. Tot i que en la seva època, a finals del segle XIX i principis del XX, va arribar a ser una celebritat mundial tant o més popular que el seu pare, i fins i tot va compartir amb ell més d'un article de premsa, amb el temps ha passat a ser una gran desconeguda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Carme Roca, escriptora, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana. Autora de la novel·la "Les illes interiors", editada per Columna.

Capítol 1083. Louis Pasteur és un dels científics més importants de la història. Al llarg dels anys va passar de l'interès per la química a la microbiologia, fins a ser considerat el pare de la immunologia moderna, en ple segle XIX. Les seves investigacions van permetre conservar certs aliments en millors condicions i salvar milions de vides de pacients afectats per malalties infeccioses. Comptava amb il·lustres predecessors com Edward Jenner, l'introductor de la primera vacuna, i contemporanis tan fonamentals en l'estudi dels microorganismes com l'alemany Robert Koch, però Louis Pasteur va destacar especialment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Accensi, professor del departament de Sanitat i d'Anatomia Animals de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CRESA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1073. Un aspecte poc conegut del feixisme espanyol, tan poderós al llarg de bona part del segle XX, és que té les arrels a Cuba i que a la Península es va configurar a Barcelona, abans que en cap altre lloc, entre el 1919 i el 1923, en una època de molta conflictivitat social. A diferència del que se sol afirmar, ni el feixisme espanyol va sorgir a inicis dels anys 30, ni Madrid i Valladolid en van ser els únics focus. Les primeres experiències del feixisme espanyol, tenint en compte que la ideologia feixista comprèn moviments i etapes diverses, van tenir Catalunya com a banc de proves. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals Meseguer, doctor en Història i coautor del llibre "El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español", editat per Pasado & Presente i coescrit amb Enric Ucelay-Da Cal.

Capítol 1072. La idea del bandoler com aquell assaltant de camins que ataca el ric i dona al pobre, un lluitador llegendari de finals de segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional, és molt diferent de la realitat. Aquesta idea romantitzada la van impulsar els que no van patir el bandolerisme. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i descarnats, molt allunyats de la idea de justiciers del poble, que van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. Com va dir el virrei García Álvarez de Toledo ja al segle XVI: "Tot Catalunya està plena de bandolers." En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sylvia Lagarda-Mata, escriptora i periodista, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers", d'Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1070. El palau de Versalles, construït per ordre del rei Lluís XIV entre el 1661 i el 1715, any en què va morir, va ser una obra col·lectiva que va implicar els millors artistes i intel·lectuals del seu temps: arquitectes, pintors, escultors, enginyers, escriptors, músics, directors teatrals, actors... Tots ells van contribuir a fer de Versalles l'epicentre de França, immers en una festa constant. Si Lluís XIV era el Rei Sol, la seva residència oficial havia de ser igualment enlluernadora, possiblement el primer exemple d'arquitectura transformativa, que s'anava reformant contínuament. Més que un edifici, més enllà de la pedra efímera, Versalles era un esdeveniment. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Faura, músic, escriptor i doctor en Arquitectura per la UPC, professor de l'Escola Elisava i autor de la tesi "Arquitectura palimpsest (Versalles l'any 1701)".

Capítol 1069. El 1808 va esclatar l'aixecament a la península Ibèrica contra els invasors napoleònics, durant el qual els britànics van veure una oportunitat única per debilitar l'expansionisme francès. L'armada britànica va ser una eina clau en aquest conflicte, inutilitzant les forces navals franceses i impedint-los sortir dels seus ports. Van tenir un paper fonamental per aconseguir foragitar les tropes napoleòniques d'Espanya, sovint eclipsat per la campanya a terra del duc de Wellington des de Portugal. I entre tots els oficials de la Royal Navy que van lluitar a la guerra contra el francès un va destacar per les idees revolucionàries i per la defensa de les classes populars catalanes: el capità Edward Codrington. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maties Ramisa Verdaguer, doctor en Història, especialitzat en la guerra del Francès.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 786. El bilingüisme de la societat catalana, la presència del castellà en coexistència i massa sovint en preeminència respecte al català, és un fenomen recent des del punt de vista històric. Durant molts segles la gran majoria dels catalans no parlaven ni entenien el castellà, una llengua que es va anar introduint progressivament a les corts, que volien adular els nous reis arribats de Castella. Tot i així va ser un procés molt lent entre els segles XV i XIX. Amb disposicions i lleis, l'administració espanyola va voler imposar l'ús d'una llengua que no era present en la vida quotidiana dels catalans. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Gomà, escriptor, guionista i divulgador lingüístic, i autor del llibre "El castellà, la llengua del costat".

Capítol 785. Va ser el gran impulsor de la dinastia Güell, una de les més poderoses de la Catalunya de fa més de 150 anys. Des d'una posició d'autoritat, de prohom de la indústria implicat en política, va impulsar i apadrinar la feina dels artistes i els arquitectes més revolucionaris de l'època. El mecenatge del gran industrial va permetre que molts edificis i unes quantes obres d'art claus d'aquell moment arribessin a néixer. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Raquel Lacuesta Contreras, doctora en Història de l'Art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Coautora del llibre "Eusebi Güell i Bacigalupi. Poder, catalanitat, cultura, art".

Capítol 779. Deixar enrere família, amics i feina i recórrer milers de quilòmetres, en alguns casos travessant mig món, per arribar a un país en guerra que no és el teu amb la intenció de donar-ho tot. Aquest va ser el valor i la capacitat de sacrifici que van demostrar les quaranta mil persones estrangeres que van defensar la causa republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Les històries particulars de brigadistes internacionals que van donar el millor de si mateixos a les trinxeres, als hospitals de campanya i a la rereguarda són exemples de solidaritat extrema i també de la fidelitat a un ideal, el de la lluita contra el feixisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Martí-Rueda, historiador que treballa a la Direcció General de Memòria Democràtica i autor de "Brigadistes. Vides per la llibertat".

Capítol 778. A l'Europa del segle XV una família valenciana d'orígens incerts que es podrien situar a Xàtiva va aconseguir arribar a controlar alguns dels centres de poder més importants de l'època. Tot i la seva condició d'estrangers, van aconseguir situar dos dels seus membres en el papat, van entroncar amb l'aristocràcia i van intrigar políticament per enfortir els Estats Pontificis, fent i desfent aliances arreu de la península itàlica. Els Borja, a causa d'això, van passar a la història envoltats en una llegenda negra que els atribueix assassinats, enverinaments i incestos de tota mena. I de tots els membres de la família un dels que en surten més mal parats és Lucrècia Borja. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté. Marià Carbonell, doctor en Història de l'Art per la UB i catedràtic a la UAB, membre de l'Institut Internacional d'Estudis Borgians.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1064. En ser afusellat l'any 1896 per un escamot de l'exèrcit espanyol, el metge i polític filipí José Rizal va passar de ser l'intel·lectual més destacat dels tres segles de presència espanyola a les Filipines a esdevenir l'heroi nacional d'un país en plena lluita per la independència de la metròpoli colonial. Rizal, conreador de les ciències, les humanitats i les arts, i una figura cabdal de la cultura en llengua castellana de la seva època, va mantenir relacions importants amb Catalunya en moments cabdals de la seva vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Alegret, catedràtic jubilat de Química Analítica de la UAB, catedràtic honorari de Química de la Universitat Santo Tomás de Manila i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1063. En una època en què els ànims de revolta dominaven bona part de la població més desafavorida, entre la dictadura de Primo de Rivera i l'esclat de la Guerra Civil, la figura de Joaquim Maurín es va consolidar com un dels pensadors fonamentals del marxisme a Catalunya, segurament el més important de l'estat espanyol durant els anys 20 i 30. Maurín s'havia iniciat en el sindicalisme revolucionari, i va fer paleses les seves teories polítiques i socials a la premsa i en diversos llibres. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Portillo, historiador, redactor de la revista Debats pel Demà i coeditor de l'antologia de Maurín "Les forces motrius de la revolució", editada per Tigre de Paper.

Capítol 1062. Poques actrius han estat tan estimades a Catalunya com Mary Santpere, una de les còmiques més destacades del segle XX, una època en què les dones que es dedicaven a l'humor eren molt poques. L'èxit al cinema, el teatre de revista i els nous mitjans audiovisuals era en part degut a l'herència de pes del seu pare, un dels grans reis del vodevil al Paral·lel dels anys vint i trenta: Josep Santpere. Com a mínim en el cas de la família Santpere, el talent tenia un component genètic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maria Rosa Pigrau Santpere, doctora en Història, autora del llibre "Els Santpere. Cent anys davant del públic", de Planeta. És filla de Mary Santpere.

Capítol 1.061. Els avantatges de la invenció de la tipografia, sobretot per l'estalvi de temps i diners que suposava, es van fer evidents a Catalunya pocs anys després de l'arribada de la impremta, cap a final del segle XV. La principal aportació de la impremta a la societat catalana moderna no van ser els llibres, sinó unes obres menors, conegudes com a menuderies. Es tractava de butlletes, cartells, fulls solts i altres documents de vida efímera, destinats a agilitzar el funcionament de l'administració i les institucions en l'àmbit polític, judicial, militar, religiós i comercial. Tot el que s'imprimia, això sí, estava sotmès a censura prèvia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.

Capítol 1.060. Aurora Díaz-Plaja va ser una persona d'una importància indiscutible per a la literatura catalana del segle XX, sobretot per la diversitat de tasques que va assumir: periodista, traductora, crítica literària i, de manera molt destacada, promotora de la literatura infantil i juvenil. La relació professional amb els llibres, però, va arrencar unes dècades abans d'assolir projecció pública, en concret al servei de biblioteques. En temps de la Guerra Civil, aquesta activitat la va portar a fer de bibliotecària al front, viatjant en un autobús des de la rereguarda, per acostar la lectura als soldats en els moments més durs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Berta Jardí, que treballa en tasques de gestió i comunicació en entitats socioculturals. És escriptora, autora del llibre "La bibliotecària del front", editat per Univers.

Capítol 1.059. Un dels grans centres espirituals de la Catalunya medieval va ser el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, els orígens del qual es perden en la llegenda. El que se sap del cert és que va esdevenir lloc de pelegrinatge obligat ja des del segle X, per l'emplaçament immillorable entre les muntanyes que s'alcen sobre el cap de Creus, al límit oriental de la península Ibèrica i allà on els Pirineus es troben amb el mar. A banda del paisatge imponent que l'envolta, i que feia sentir el pelegrí més a prop de Déu, diferents butlles papals van atorgar a qui visitava el monestir privilegis tan importants com les mateixes indulgències que es concedien a Sant Pere de Roma. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sònia Masmartí, historiadora i tècnica coordinadora dels monuments de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural a Girona; durant 24 anys ha estat responsable de Sant Pere de Rodes.

Capítol 1058. Des de les miniatures que feien servir grecs i romans per estudiar tàctiques i estratègies al camp de batalla, fins als jocs populars de rerefons clarament bèl·lic com el go o els escacs, la simulació històrica o militar ha atret societats molt diverses al llarg de la història. La revolució militar del segle XIX, amb l'aparició de noves armes i estratègies, va donar una importància encara més gran a la utilització de jocs de guerra per part dels exèrcits. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antonio Catalán, llicenciat en Disseny, màster en Cultura Contemporània i en Història Militar contemporània i moderna, investigador independent en els camps dels "game studies" i la història militar.

Capítol 1057. La ciutat de Girona està situada en un indret estratègic clau per controlar la ruta del nord que es dirigeix cap a la capital del país. Aquesta ubicació pren especial importància durant l'època moderna, després del Tractat dels Pirineus, en què va ser una plaça forta escenari de diversos setges francesos. Qui tenia Girona sota control controlava el pas entre els dos estats, les grans potències de l'època armades amb els exèrcits més potents del moment. Fortificar la ciutat per fer-la resistir va ser un repte per als contemporanis: un procés no mancat de polèmiques, dificultats i episodis violents. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mateu Guitart, doctor en Història per la Universitat de Girona i membre de l'Institut d'Estudis Gironins.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1033. Després que l'exèrcit macedoni liderat per Alexandre el Gran derrotés el persa a la batalla d'Issos, l'any 333 abans de Crist, Alexandre va poder entrar a Egipte. Per ell, era una conquesta més en l'extensió cap a l'Orient. En canvi, per a un dels seus homes seria l'oportunitat d'establir-se en un regne i governar-lo, especialment un cop mort Alexandre i disgregat l'imperi macedònic. Aquest home es deia Ptolemeu. La dinastia que va fundar, la ptolemaica, es va mantenir en el poder a Egipte durant tres segles, del 332 al 30 abans de Crist. Deixant de banda l'esplendor dels últims temps de la dinastia, amb la famosa Cleòpatra VII, el llegat dels tres primers Ptolemeus, primers faraons grecs d'Egipte, va ser especialment pròsper per a l'agricultura, les arts i les ciències. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i màster en Egiptologia.

Capítol 1054. Mesopotàmia, situada entre els rius Tigris i Eufrates, és el bressol d'algunes de les primeres civilitzacions urbanes conegudes. Hi ha referències a Mesopotàmia des de l'any 10.000 abans de Crist, tot i que el moment àlgid és des del 3.000 fins al segle IV abans de Crist. Durant aquest temps, es van desenvolupar pobles com el sumeri, l'accadi, el babiloni i l'assiri. Van fomentar innovacions com la roda, la ceràmica, les arades i la metal·lúrgia del bronze i el ferro, però segurament l'invent més crucial és l'escriptura. Gràcies precisament a l'ús de l'escriptura, hi ha constància de com vivien, de l'astronomia i del sistema econòmic i jurídic, el cèlebre Codi d'Hammurabi i, també, de quin paper tenien les dones en aquella societat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agnès Garcia-Ventura, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i investigadora "Ramón y Cajal" al Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana de la UAB.

Capítol 1053. Els Jocs Olímpics celebrats a Mèxic el 1968 van consolidar una realitat cada vegada més present en l'atletisme modern: els atletes de l'Àfrica oriental, sobretot de Kenya i Etiòpia, van dominar de manera clara les proves de mitjana i llarga distància. Aquesta superioritat, que s'ha volgut justificar per motius genètics, metabòlics o fins i tot hematològics, o en la influència de l'hàbitat africà, s'ha mantingut en una progressió imparable des dels anys seixanta, el moment de l'eclosió dels atletes africans. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Dani Martí (periodista esportiu i professor, que va cobrir els Jocs de Los Angeles, Seül, Barcelona, Atlanta i Sydney).

Capítol 1052. Com si tot el que hagués viscut fins aleshores fos un assaig de la seva vida literària, Teresa Pàmies va publicar el primer llibre, "Testament a Praga", l'abril del 1971, quan tenia cinquanta-un anys i vivia a París. Venia d'un exili llarg que l'havia feta passar per Santo Domingo, Cuba, Mèxic, Belgrad i Praga. A partir d'aleshores, l'obra literària i periodística de Pàmies es va caracteritzar pel component autobiogràfic. Era la veu i la memòria d'una generació que havia vist obstaculitzats els projectes de vida i de família per la guerra i per la rebel·lió contra les injustícies, expressada en el cas de Pàmies a través d'un marxisme tan militant com autocrític, sobretot a mesura que anaven passant els anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Montserrat Bacardí, catedràtica de la Facultat de Traducció d'Interpretació de la UAB i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC; autora de "La veritat literària de Teresa Pàmies".

Capítol 1051. Molt abans del decret de lliure comerç amb Amèrica del 1778, la gent del Penedès ja havien estat aprofitant diverses escletxes legals per emprendre negocis amb els territoris d'ultramar. De fet, a finals del segle XVIII el port de Sant Salvador, al Vendrell, especialment dedicat a l'exportació de vins i aiguardents, va ser clau per a l'economia del Baix Penedès i per a la reconversió de moltes famílies pageses en comerciants. Aquest paper de motor del comerç de cabotatge es va allargar fins a finals del segle XIX, quan un seguit de circumstàncies desafortunades van apartar el Penedès del procés industrial en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngels Santacana i Figuerola, llicenciada en història, tècnica del Departament de Cultura de l'Ajuntament del Vendrell i coordinadora de museus de la ciutat. Coautora del llibre "El Penedès i l'inici del comerç d'ultramar", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1050. Durant el regnat d'Isabel II, en ple segle XIX, un funcionari català va treballar de manera tenaç per posar ordre al caos monetari existent a Espanya, a la coexistència de fins a noranta-set tipus de monedes, amb valors i equivalències molt diferents. El seu objectiu era reformar el sistema per tal que fos modern i eficaç. De la mateixa manera va ser el responsable d'aplicar tècniques pròpies de la Revolució Industrial a la fabricació de monedes. Es deia Francesc Paradaltas i Pintó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya, al MNAC, i autor del llibre "Francisco Paradaltas y Pintó. Un reformista barcelonés ante la moneda española del siglo XIX".