En guàrdia!

Capítol 1299. De vegades hi ha guerres que no són declarades formalment entre els estats, que no tenen objectius polítics o religiosos, sinó que responen a situacions de desordre i anarquia en què alguns miren de treure'n profit. Durant l'últim terç del segle XIV, entre el 1361 i el 1410, Catalunya va patir més d'una dotzena d'invasions comeses per companyies de mercenaris, els anomenats "routiers", que entraven, saquejaven i es feien fonedissos. Per a un territori que no tenia capacitat de resposta, davant d'un poder reial més aviat fràgil, aquelles campanyes d'incendis i segrestos resultaven devastadores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la UdL. També és autor del llibre "Companyies estranyes d'armes qui eren entrades en lo Principat", de propera publicació a Pagès Editors. Sàpiens n'ha fet un avançament editorial al número 290, "Les invasions desconegudes. La guerra sense nom que va sacsejar Catalunya".

Capítol 1298. Durant el primer terç del segle XX, les aportacions d'un nombrós grup de científics van fer possible la irrupció de la física quàntica, una teoria que trencava amb la física clàssica acceptada durant segles. Més enllà de descriure el comportament de les partícules més petites de l'univers, com electrons, protons i fotons, el treball de Niels Bohr i de Werner Heisenberg, entre molts d'altres, va suposar un canvi de paradigma en la ciència absolutament revolucionari. La realitat deixava de ser una estructura fixa i universal, fonamentada en lleis immutables. Aquesta descoberta col·lectiva va redefinir de tal manera els límits del coneixement que fins i tot alguns dels seus pares, com Albert Einstein i Max Planck, creien que era una teoria incompleta. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador científic Dani Jiménez Albiac, director de CreaCiència i autor del llibre "Univers rebel: Un viatge per la història de la quàntica", de Cossetània Edicions.

Capítol 1297. Entre els principals llocs de memòria dels catalans, n'hi ha tres d'origen religiós: Montserrat, el monestir de Ripoll i el de Poblet, amb el panteó reial més important de tota la Corona d'Aragó, incloent-hi les despulles de Jaume I. Al llarg del segle XIX, època de canvis i de revolucions liberals, la reivindicació del valor històric i simbòlic del monestir de Poblet va ser motiu de disputa entre les diverses cultures polítiques d'un moment especialment convuls. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Roca Vernet, professor agregat Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor d'un capítol del llibre "Poblet, símbol en disputa: identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània", editat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1296. La resistència amb què a Catalunya es va respondre a l'alçament militar de juliol del 1936 va ser rebuda arreu del món amb interès i esperança. Un dels testimonis d'aquests moments tan incerts va ser el periodista alemany Hanns-Erich Kaminski. La implicació antifeixista i els contactes li van permetre seguir de prop els primers mesos del que ell mateix va anomenar la "revolta catalana", en un seguit de cròniques que van quedar recollides a la seva obra més influent: "Els de Barcelona". En aquest llibre, intentava prioritzar l'objectivitat per damunt de la ideologia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha escrit la introducció a l'edició del llibre "Els de Barcelona", de Hanns-Erich Kaminski, editat per Adesiara.

Capítol 1295. El dia D, el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, va suposar l'obertura d'un nou front de guerra a l'Europa occidental. Era el segon front contra els alemanys, després del que havia obert la Unió Soviètica al front oriental. Sens dubte, l'èxit del que es va conèixer com a operació Overlord va marcar un punt d'inflexió en la Segona Guerra Mundial. Però la derrota del nazisme encara exigiria molts més esforços. Al llarg d'aquell estiu del 1944, els aliats, encapçalats pels Estats Units i el Regne Unit, es van internar en territori francès per anar expulsant les tropes alemanyes. La campanya de Normandia tot just començava.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1072. La idea del bandoler com a assaltant de camins que ataca els rics per donar-ho als pobres, com a lluitador llegendari de finals del segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional és molt diferent de la realitat. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i insensibles, molt allunyats de la idea de justiciers del poble; van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptora i periodista Sylvia Lagarda-Mata, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers" amb Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1.037. Entre el 28 de juliol i el 3 de setembre de l'any 1285, en temps de Pere II el Gran, una flota reduïda de galeres catalanes, reforçada en un segon i definitiu assalt per l'armada siciliana encapçalada per l'almirall Roger de Llúria, es va enfrontar a una flota francesa que la superava clarament en nombre. Aquestes escaramusses van tenir lloc a prop de les Formigues, uns petits illots situats a menys d'una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Els vaixells catalans van aconseguir agafar per sorpresa l'armada francesa de Felip III l'Ardit i fer-la caure en un parany, en una de les batalles navals més interessants de la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Junyent, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Consolidat CAIMMed, "La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani".

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1.032. L'eclosió del turisme de masses de sol i platja durant les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat va comportar un seguit de canvis d'ordre urbanístic, econòmic i social. A la comarca costanera del Maresme, la majoria de poblacions van modificar la fesomia, tal com reflecteixen les postals turístiques editades durant aquells anys. Esclar que aquestes postals no sempre reflectien la realitat, sinó que sovint s'encarregaven de subratllar els tòpics folklòrics més tronats pensats per oferir la imatge que es volia vendre als visitants estrangers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El Maresme yeyé. La postal turística 1960's-1980's", juntament amb Xavier Nubiola.

Capítol 1031. Al llarg de set segles, els samurais van conformar l'elit social i política del Japó i van forjar una reputació de noblesa i honorabilitat. El cert és que la història del Japó va estar molt condicionada per les accions dels samurais i els conflictes entre els diferents clans d'aquesta casta de guerrers, ben bé des del segle XII fins a la desaparició oficial d'aquesta figura a la fi del segle XIX. L'habilitat en l'ús de la força va portar els samurais a assumir tasques de govern, més encara en una societat en què el poder de l'emperador era més nominal que real. El primer govern samurai de la història del Japó és el que es va establir el 1185 i que es coneix com el govern de Kamakura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Historia de los samuráis".

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1029. Sobre la Guerra de Successió hi ha moltes fonts històriques interessants, però cap testimoni és comparable, per valor documental i rellevància històrica, al de les "Narracions històriques", de Francesc de Castellví. Aquesta crònica havia restat inèdita durant més de dos segles als arxius d'estat de Viena, on havia anat a parar l'autor, condemnat a l'exili. Castellví, defensor de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques el 1714, malauradament una mica oblidat amb el pas del temps, va consagrar bona part de la vida a redactar una obra monumental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Francesc de Castellví i Obando. La memòria de la Guerra de Successió", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1000-Cinquena part. Després dels quatre programes especials que hem enregistrat a Capellades, Tarragona, el Montseny i Mollerussa, culminem avui la celebració de les mil primeres emissions de l'"En guàrdia!" des de Barcelona, des de la Casa Padellàs, a la plaça del Rei. És la seu central del Museu d'Història de Barcelona, que celebra una efemèride més impressionant: fa 80 anys de la seva inauguració. Un programa de ràdio com l'"En guàrdia" i un equipament cultural com el MUHBA comparteixen l'objectiu de contribuir a la divulgació de la història, donar a conèixer el passat per gestionar el present i encarar el futur. I no som els únics... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona; Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la UAB.

Capítol 1000-Quarta part. Haver arribat a les mil emissions de l'"En guàrdia!" ha estat una excusa magnífica per sortir dels estudis de Catalunya Ràdio i viatjar arreu de Catalunya. Hem estat a la prehistòria representada per l'Abric Romaní de Capellades, hem recordat el passat romà de Tàrraco i hem evocat l'edat mitjana al castell de Montsoriu, al bell mig del Montseny. Avui viatgem a l'edat moderna. Ens trobem a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, a Mollerussa. Aquesta zona de l'Urgell, entre els segles XV i XVII, va ser terra de bandolers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la UB, professora a la UAB i a la Facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià, i Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 981. Un dels polítics que van deixar més empremta en l'ideari catalanista del segle XX va ser Manuel Carrasco i Formiguera. Va tenir una aportació decisiva en la reunió de totes les forces republicanes i antimonàrquiques espanyoles que van acordar el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930, i també va ser un dels principals suports del projecte de l'Estatut de Núria, del 1932. De fet, es va quedar sol al Congrés defensant la integritat del text. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Duran, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa", de Viena Edicions.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 979. El setembre de l'any 9 després de Crist, en els últims temps d'August, l'exèrcit romà liderat pel governador Quintili Var es va enfrontar als germànics al bosc de Teutoburg. Els legionaris romans havien estat conduïts fins a aquell cul de sac, enganyats per un príncep germànic rebel que tenia la ciutadania romana, Armini. Van ser tres dies d'enfrontaments que van culminar en una derrota romana total i absoluta, una de les pitjors de la història militar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 978. Des de l'inici de les intervencions arqueològiques a Empúries, l'any 1908, aquest jaciment va esdevenir fonamental pel valor polític i ideològic, més enllà del científic. Es tractava de donar a conèixer el bressol d'una identitat catalana d'arrels hel·lèniques, diferenciada d'altres pobles peninsulars. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, els responsables de les excavacions tenien molt clar que calia protegir Empúries de possibles atacs i bombardejos franquistes, però també de l'ús militar que li podien donar les forces republicanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica. Autor de "La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña, 1850-1939".

Capítol 977. Hi ha científics que, en el seu context històric, i pel caràcter pioner i aïllat dels treballs que van fer, han estat vistos no només com a genis, sinó gairebé com a mags visionaris, com a il·lusionistes que confien especialment en el poder de la imaginació. És el cas del serbi Nikola Tesla, l'home que amb patents basades en el fenomen de l'electromagnetisme va contribuir a la configuració de la societat i de la tecnologia contemporànies. Fill d'un món ja desaparegut, a cavall entre els segles XIX i XX, la figura de Tesla ha crescut en les darreres dècades, però no és un cas aïllat, sinó un producte del seu temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 976. A partir de la segona meitat del segle XVII, l'economia catalana va experimentar una recuperació que va coincidir amb un canvi en les relacions comercials entre la monarquia hispànica i els Països Baixos arran del Tractat de Münster, signat el 1648. En aquest context, els comerciants neerlandesos Joan Kies i Arnold de Jäger van arribar a Catalunya per fer-hi negocis. La nissaga dels Kies es va establir inicialment a Barcelona, però posteriorment es van traslladar al Camp de Tarragona, a la rodalia de Reus, on van convertir el castell de Vila-seca en residència i centre de producció. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Fàbregas, professor jubilat d'Història Moderna a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Capítol 955. Encarregar un moble fet a mida pot ser una qüestió molt seriosa; en el segle XIX, fins i tot podia arribar a ser un tema d'honor. És el cas del secreter armari que el noble Josep Francesc de Caramany va encomanar al fuster Antoine Seux, d'origen francès i resident a Girona. L'any 1803, Caramany va fer empresonar Seux perquè no acabava el moble, i un cop a presidi li va anar enviant les fustes i la resta de material necessari per enllestir la feina. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Mònica Piera, doctora en Història de l'Art i presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble.

Capítol 1294. A finals del segle XVIII, es documenta la presència a Catalunya d'un moble de força acceptació per part de les classes nobles arreu d'Europa: es tracta de l'escriptori de tambor, amb una tapa que quedava amagada dins de la mateixa peça un cop oberta. Un d'aquests escriptoris, decorat bellament amb treballs d'ebenisteria, es va fer per a Francisco González de Bassecourt, comte d'El Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1790 i màxima autoritat política, militar i judicial, segons el nou model d'organització territorial implantat a la fi de la guerra de Successió. L'escriptori, d'una forta càrrega simbòlica, es va concebre per representar el poder i l'estatus social i intel·lectual del propietari. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història de l'Art Mònica Piera Miquel, presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble i autora del llibre "L'art de pintar amb fusta".

Capítol 1293. A partir de l'obra de Lluís Domènech i Montaner, a cavall entre el segle XIX i el XX, s'iniciava una de les nissagues d'arquitectes més importants de Catalunya. Al llarg de quatre generacions, la família Domènech ha continuat fent aportacions arquitectòniques adaptades al context polític i social d'èpoques força turbulentes, marcades per guerres, dictadures i canvis de règim polític. Des de concepcions diferents de l'ofici, i passant pel neoclassicisme, el modernisme i el noucentisme, entre els membres d'aquesta nissaga es poden establir diversos lligams. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Domènech Girbau, doctor en Arquitectura, besnet de Lluís Domènech i Montaner i autor del llibre "Els Domènech, una nissaga d'arquitectes", editat per Viena.

Capítol 1292. El mallorquí Joan Baptista Picornell, personatge culte i polifacètic, va sortir de l'illa de ben jove, a la segona meitat del segle XVIII, i no hi va tornar mai més. La seva va ser una biografia amb moltes etapes: pedagog influït per les idees de la Il·lustració, defensor convençut de la igualtat de tots els éssers humans, escriptor, metge i activista revolucionari... En tot el que va fer, el va guiar la lluita contra els privilegis de l'Antic Règim, que el va portar a liderar el moviment independentista d'algunes colònies espanyoles al Nou Món. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el naturalista Joan Mayol Serra, que ha estat diputat i conseller d'Agricultura de les Balears i que debuta en la narrativa amb la novel·la "El sediciós: Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell", de la Nova Editorial Moll.

Capítol 1291. A partir del segle XV, i durant bona part de l'edat moderna, arreu d'Europa va sorgir una suposada pràctica que aparentment atemptava contra l'ordre establert i la religió cristiana. La persecució de la bruixeria va resultar especialment cruenta i macabra a Catalunya, on va afectar sobretot les dones. Les torturaven i les condemnaven a morir, normalment a la forca, acusades de comportaments herètics, pactes malèfics amb el diable i de practicar màgies perilloses, però en molts casos eren simplement llevadores o remeieres. En un país empobrit i en crisi, la cacera de bruixes, fonamentada en falsedats, supersticions i ignorància, va permetre assenyalar un suposat enemic interior. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la mestra, filòloga i escriptora Anna Grau Gimeno, autora del llibre "La bruixeria a Catalunya: Història d'una cacera contra les dones", amb il·lustracions de Laia Baldevey i editat per Efadós.

Capítol 1290. El record del rei Jaume I no es fonamenta únicament en els textos de les cròniques medievals, sinó també, i sobretot, en les imatges que han estat transmeses a través de les festivitats, les cerimònies cíviques i rituals, les armes, els retaules, les miniatures o les relíquies. La construcció de la memòria de Jaume I com un rei guerrer i legislador va tenir molt en compte aquests elements visuals durant la baixa edat mitjana. L'arquitectura i les arts van contribuir a engrandir l'aura de Jaume I com un heroi conqueridor a tots els territoris que va governar, i al País Valencià de manera molt especial. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Francesc Granell, professor ajudant, Doctor en Història de l'Art per la UV amb la tesi "L'aura de la memòria. La imatge de Jaume I en la València baixmedieval" i autor del llibre "Jaume I en la València baixmedieval. La memòria del rei a través de la imatge", de Publicacions de la UV.

Capítol 1289. En els inicis de la Revolució Francesa, el 17 de juny de 1789, es va constituir una Assemblea Nacional que substituïa els Estats Generals, les assemblees excepcionals convocades pel rei a la França de l'antic règim, on s'havien reunit fins aleshores representants de tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble, o tercer estat. Desmarcant-se d'aquest ordenament d'antic règim, els membres del tercer estat es van reunir pel seu compte. Pocs dies després, el 9 de juliol, adoptaven el nom d'Assemblea Nacional Constituent. En les seves sessions, es definia un nou ordre econòmic, polític i social, però no tots els diputats estaven d'acord sobre el paper que havia de jugar el rei ni de quina manera es podien atendre les demandes individuals i col·lectives d'una societat en ple procés de transformació. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Maria Betlem Castellà i Pujols, doctora en Història per la UAB i la Université Paris 1 Panthéon Sorbonne.

Capítol 1288. Quan va morir el dictador, les pràctiques sexuals aparentment menys ortodoxes van començar a sortir de la clandestinitat. El franquisme no emparava cap mena de conducta sexual que no fos la de les parelles casades i que busquessin engendrar fills. Però moltes persones feia temps que buscaven expressar-se sexualment d'una manera diferent. Unes d'aquestes pràctiques que, molt lentament, van sortir del secretisme van ser les de l'anomenat "bondage" o submissió i el sadomasoquisme, anomenats en l'argot amb les sigles BDSM. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el psicòleg, sexòleg i terapeuta de parella Ignasi Puig Rodas, doctor en Sociologia amb la tesi doctoral "Kinkybèria. Processos de creació identitària BDSM a l'estat espanyol".

Capítol 1287. El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, una fortalesa destinada a convertir-se en la principal defensa fronterera. Amb el Tractat dels Pirineus del 1659, la frontera francesa havia baixat fins als Pirineus, i per a la monarquia hispànica calien nous punts de vigilància; tot i així, els Habsburg van trigar un segle a ordenar la construcció d'una fortificació a l'Empordà, en temps de Ferran VI. Els veïns del nord no van trigar a qualificar aquella edificació imponent, més impressionant per com es veia des de l'exterior que no pas pels recursos que hi havia a l'interior, com a "une belle inutile". En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor del llibre "La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d'avui a tres segles de vida".

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1016. Francesc Cambó va ser un dels principals protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle XX: fundador de la Lliga Regionalista, el partit més important del catalanisme polític en el tombant de segle, regidor a l'Ajuntament de Barcelona, ministre espanyol de Foment el 1918 i d'Hisenda el 1921, i diputat a les Corts. Per bé que aquest advocat de formació es considerava abans que res un polític, hi ha moltes altres vessants de la seva vida que sovint han quedat més ocultes o han arribat distorsionades. Cambó també va ser un mecenes cultural de primer ordre, un home de negocis amb connexions internacionals amb alguna pàgina fosca al currículum i, per sobre de totes les vicissituds, un bon vivant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Borja de Riquer, catedràtic emèrit i professor honorari d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, autor del llibre "Francesc Cambó. L'últim retrat", publicat per Edicions 62.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1.014. Un dels períodes de màxima expansió de la pirateria a la Corona d'Aragó va ser en ple segle XV, el que va del final del regnat de l'últim rei de la casa de Barcelona, Martí l'Humà, el 1410, a la mort del segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim, el 1458. Les tres principals ciutats costaneres, Barcelona, València i Mallorca, van patir el pillatge per part dels vaixells pirates. Aquests atacs van obligar a replantejar les estratègies defensives dels nuclis marítims més importants. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Victòria Alba Burguera, doctora en Història Medieval per la UB amb la tesi "Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó. 1410-1458", actualment, investigadora postdoctoral a la Universitat de Heidelberg (Alemanya) i també investigadora col·laboradora de la Universitat de les Illes Balears.

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Capítol 1007. Entre la fi del segle IV i al llarg de tot el segle V, la província romana de la Tarraconense va experimentar un seguit de canvis fonamentals, els més importants des de feia més de set-cents anys. El model de societat que s'havia anat construint fins a l'extinció del Baix Imperi es va desmuntar amb gran rapidesa, per la influència creixent del cristianisme i per l'arribada dels visigots. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, professor de Didàctica de les Ciències Socials a la UB; coautor, amb Cristòfol A. Trepat, del llibre "De visigots a catalans, de quan encara no parlàvem català, segles V-X".

Capítol 1006. En ple segle XIX, una dona, Ida Pfeiffer, es va convertir probablement en la més gran viatgera de l'època. Va recórrer mig món pel seu compte, amb recursos econòmics limitats i fent-se entendre pels pobles més remots a base de dibuixos i signes. En quinze anys, entre el 1842 i el 1857, va viatjar a Terra Santa, Islàndia i Madagascar i va fer dues voltes al món. En total, va recórrer 240 mil quilòmetres per aigua i 32 mil per terra, en tota mena de mitjans de transport i en les condicions més adverses. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Xavier Sistach, especialista en història natural antiga dels insectes, autor del llibre "Les aventures d'Ida Pfeiffer. Una gran viatgera i naturalista del segle XIX" i de la pàgina web xaviersistach.com, en la qual s'amplien les dades de la vida d'Ida Pfeiffer.

Capítol 1005. L'any 1947, cinc noruecs i un suec van emprendre una autèntica proesa, una aventura temerària que consistia a travessar l'oceà Pacífic des del Perú fins a la Polinèsia en una balsa de troncs. Per molt arriscada que pogués semblar, la travessia tenia un propòsit acadèmic: es tractava de demostrar una teoria arqueològica de l'explorador i estudiós Thor Heyerdahl segons la qual aquelles illes havien estat colonitzades des de l'Amèrica del Sud. La balsa que va fer possible completar els set mil quilòmetres de travessia i que també donava nom a l'expedició s'anomenava Kon-Tiki. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Jordi Canal-Soler, escriptor i fotògraf de viatges.

Capítol 999. El cop d'estat feixista del juliol del 1936 va obligar les institucions republicanes a posicionar-se en defensa de la legalitat vigent. La Generalitat de Catalunya va anar adaptant el relat als esdeveniments polítics i militars que sacsejaven el país. Per fer arribar els missatges que volia deixar clars dins i fora del país va crear un organisme de gran importància durant tots els anys de la Guerra Civil: era el Comissariat de Propaganda. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ester Boquera, periodista i doctora en Comunicació, professora de la Universitat Ramon Llull, que acaba de publicar un llibre sobre el Comissariat de Propaganda de la Generalitat titulat "Aixafem el feixisme".

Capítol 997. A inicis del segle XX, la petita comunitat protestant de Figueres va crear la primera editorial de les comarques de Girona. La Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros, una iniciativa de la família López Murray, va néixer amb un vocació evangelitzadora i pedagògica, en línia amb altres activitats que havien estat duent a terme des que s'havien instal·lat a l'Empordà el 1882. Tot i que n'ha quedat un rastre limitat, durant una quinzena d'anys van editar milions d'exemplars de diversos llibres, fullets i pamflets que des de Figueres es van distribuir per Europa, Hispanoamèrica, les Filipines i moltes altres comunitats protestants d'arreu del món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en teologia, ha estat professor de la UdG, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, autor del llibre "L'editorial perduda de Figueres. Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros".

Capítol 996. A l'edat mitjana els matrimonis en els cercles de poder anaven associats a un seguit de consideracions polítiques i econòmiques. Un casament podia forjar aliances necessàries per assolir la pau i assegurar equilibris geoestratègics. Molt sovint la cerimònia havia estat precedida per complexes gestions diplomàtiques entre dues cases reials o nobiliàries. Un bon exemple d'aquest procediment es troba en el matrimoni que va unir l'infant Pere d'Aragó i Anjou amb Joana de Foix i Bearn, el mes de maig del 1331. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador, coautor, amb Joel Colomer Casamitjana, del llibre "El matrimoni entre l'infant Pere i Joana de Foix. Política europea i impacte local".

Capítol 993. Durant bona part del segle XIX, i encara en el segle XX, a la política espanyola s'alçaven veus que clamaven per l'annexió d'Andorra. Una de les persones que van defensar aquesta opció va ser un militar liberal, aventurer i de vida intensa. Era el capità Anton Valls, un home apassionat i conflictiu que en el seu temps es va guanyar enemics irreconciliables, i va deixar rastre per allà on va passar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Villaró, escriptor, guanyador dels premis Josep Pla amb la novel·la "Els ambaixadors" i Prudenci Bertrana amb "La bíblia andorrana".

Capítol 992. En esclatar la Guerra Civil, també anomenada fitna, al califat omeia d'al-Àndalus l'any 1009, el poder central de Còrdova es va veure desballestat i substituït per una autoritat alternativa, la dels diversos nous estats que van sorgir a les províncies. Eren els "mulukat-tawaif", els reis de taifes. El seu poder es va mantenir al llarg de tot el segle XI, fins a la reunificació del territori d'al-Àndalus a mans dels almoràvits nord-africans. Les taifes orientals, pertanyents a l'actual territori dels Països Catalans van experimentar una gran puixança durant tot aquest període. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI", de Rafael Dalmau, Editor.

Capítol 975. La marató probablement és la prova que desperta més expectació i admiració de l'atletisme, en bona part per l'esforç desmesurat que se suposa que fan els corredors. Encara que l'origen entre històric i llegendari d'aquesta cursa remet a l'antiga Grècia, la marató tal com la coneixem neix a finals del segle XIX, en els primers Jocs Olímpics d'Atenes del 1896, en una època dominada per un afició a les llengües i les cultures clàssiques. A partir d'una llegenda, l'olimpisme modern es va inventar una prova atlètica que no havia existit mai en l'antiguitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Daniel Martí, periodista esportiu.

Capítol 974. Per relativament curtes que siguin, hi ha estades que marquen tota una vida i fan història. Entre la tardor de 1838 i l'estiu de 1839, la novel·lista romàntica George Sand va emprendre un viatge per Europa que la va portar a Espanya, Itàlia i el Migdia francès. Dels tres mesos que va ser a les Balears amb els dos fills, l'amant --el músic polonès Frederic Chopin--, i una criada, en va néixer una recreació parcialment ficcionada de les experiències viscudes. És una de les obres més conegudes de l'autora: "Un hivern a Mallorca". En parlen Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Vives, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 959. Entre 1642 i 1649, Anglaterra va viure dividida entre dos bàndols irreconciliables, els partidaris del poder autocràtic exercit pel rei Carles I, i els defensors dels membres del Parlament, que li estaven plantant cara al sobirà. Un dels personatges clau de la guerra civil anglesa va ser Oliver Cromwell . En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 958. Entre setembre del 1409 i maig del 1410, pel matrimoni amb Martí l'Humà, Margarida de Prades va ser reina consort d'Aragó, València, Mallorca i Sicília, i comtessa de Barcelona. Tot i que va regnar fugaçment, només durant vuit mesos i mig, ho va fer en un moment clau per a la continuïtat dinàstica, sense poder donar-li al rei l'hereu que s'estava esperant. De Margarida els contemporanis en destacaven la bellesa, que associaven a la capacitat reproductora. També va ser musa de poetes com Jordi de Sant Jordi. En no haver tingut un hereu, la seva presència a les cròniques es va anar relegant injustament. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Stefano Cingolani, doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma i historiador; ha participat en el llibre col·lectiu "Margarida de Prades: regnat breu, vida intensa".

Capítol 1286. La vida i l'obra d'Antoni Gaudí, una de les personalitats catalanes més destacades de tots els temps, ha estat àmpliament estudiada des de tots els punts de vista. L'empremta de la seva visió arquitectònica en obres tan destacades com la Casa Vicens, el Palau Güell, la Casa Batlló, la Pedrera o la basílica de la Sagrada Família van fer d'ell un artista únic i incomparable. Molt menys coneguda és la dimensió humana, la d'un treballador tenaç i incansable, marcat per l'austeritat i l'espiritualitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Armand Puig i Tàrrech, prevere, doctor en Ciències Bíbliques i president de l'Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, que també és l'autor del llibre "Antoni Gaudí, vida i obra".

Capítol 1285. A finals del segle XIX, una disputa científica va remoure les teories sobre l'evolució. Els treballs de Francis Galton, el cosí de Darwin, sobre els mecanismes hereditaris van acabar provocant una escissió entre els seus deixebles que no es va resoldre fins a inicis del segle XX. Uns es van centrar en els trets físics que varien de forma contínua i en l'aplicació de mètodes estadístics aplicats a la biologia, mentre que els altres es van centrar en les variacions discontínues, que encaixaven perfectament en les lleis del frare agustí Gregor Mendel, publicades originalment el 1865 però ignorades durant més de tres dècades. La polèmica entre biomètrics i mendelians va acabar posant els fonaments de l'estudi de la genètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vilà i Teixidor, genetista quantitatiu, treballa en una empresa de millora genètica de cultius, Bayer Crop Science, i està fent el doctorat a la Universitat de Wageningen, als Països Baixos.

Capítol 1284. Al llarg dels anys 50 del segle passat, el públic occidental va descobrir el cinema d'un país tan remot com el Japó, que havia estat aïllat de l'exterior durant segles i que després d'un període d'obertura al món acabava de perdre una guerra. La indústria del cinema japonès havia estat potent des dels inicis del cinema mut, però entre el 1950 i el 1965 es va obrir al món, gràcies sobretot a tres cineastes fonamentals, tot i que no van ser els únics: Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i, una mica més endavant, Yasujiro Ozu. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", professor a la UAB i autor d'un "Quadern de passatemps històrics", publicat per Columna.

Capítol 1283. Va ser un dels actors còmics catalans més populars i importants del segle XX: va aconseguir fer riure tot un país en els temps grisos de la postguerra i la dictadura. Ja fos al teatre, a la televisió o amb monòlegs, sàtires de costums i autèntics tractats de sociologia de l'època, aconseguia connectar amb la gent d'una manera especial, perquè se sentia reflectida en aquest barceloní de classe mitjana. Es deia Joan Camprubí i Alemany, i ha passat a la història pel seu nom artístic: Joan Capri. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de Literatura Catalana de la UAB Jaume Aulet, autor de la conferència-espectacle "Joan Capri, el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular".

Capítol 1282. A inicis del segle XX, un imperi europeu va ser derrotat militarment per primera vegada a la història per un poble no occidental, concretament per una potència asiàtica en ascens. L'imperialisme rus i el japonès es van enfrontar a l'Extrem Orient, en un autèntic xoc de civilitzacions. La guerra russo-japonesa del 1904 va suposar un cop dur per a l'imperi tsarista; la seva derrota va esdevenir un catalitzador de les revoltes internes que desembocarien en la Revolució Russa. També va consolidar la condició de potència hegemònica del Japó, una societat profundament militaritzada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Ribas, col·laborador de la web Històries d'Europa i divulgador d'història dels països de l'Est.

Capítol 1281. La figura d'Agustí Duran i Sanpere, prohom de la cultura catalana, va ser cabdal durant la primera meitat del segle XX per la dedicació intensa i polifacètica al coneixement i la divulgació del patrimoni nacional. Va treballar en camps com l'arqueologia, la història, la museografia, l'art... També, de manera destacada, es va dedicar a l'organització de diversos arxius. Va ser una de les vessants professionals en què més va brillar. De fet, va impulsar un model propi de gestió que permet considerar-lo el promotor i ideòleg de l'arxivística catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Cuerva Castillo, directora de l'Arxiu Nacional de Catalunya i comissària de l'exposició "L'arxiver Duran. Ideòleg de l'arxivística catalana", al vestíbul de l'Arxiu.

Capítol 1280. A finals del segle XX, les Terres de Ponent es van convertir en l'epicentre de la festa i l'oci nocturn a Catalunya. En el camí de Cervera a Fraga es van concentrar més de 500 locals nocturns, pubs i discoteques; només a Mollerussa n'hi va arribar a haver 50. La joia indiscutible de la corona estava situada al terme municipal de Golmés. Poc després de la mort de Franco, en aquest indret del Pla d'Urgell va obrir les portes la que seria la discoteca més gran d'Europa, referència obligada durant prop de 40 anys: la Big Ben. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Farran, fundador del magazín La Mira, director de la revista Horitzons, de la productora de pòdcasts La Coctelera i de l'Editorial Fonoll i autor del llibre "La Catalunya discoteca: Big Ben, la conquesta de la nit", editat per Comanegra.

Capítol 1279. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va atreure fins a Catalunya moltes dones estrangeres disposades a donar-ho tot per derrotar el feixisme. Algunes fugien del nazisme i altres totalitarismes que estaven sacsejant el continent. La revolució social gestada a Barcelona per contenir el cop d'estat militar havia suposat per a elles un alè d'esperança. En un món que continuava menystenint el paper de les dones, n'hi va haver que van desplaçar-se al front, com a milicianes o reporteres, mentre que d'altres van lluitar a la rereguarda, escrivint, fent fotos, impartint conferències, recaptant diners o bé organitzant tasques sanitàries i assistencials. Totes elles actuaven mogudes per un ferm convenciment internacionalista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Marín, doctora en Història Contemporània. També és autora del llibre "Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939)", d'Angle Editorial.

Capítol 1278. En moltes poblacions del nostre país se celebren balls o representacions, en general lligades a fets religiosos, que han perviscut fins als nostres dies. Aquest és el cas del ball de Sant Crist, que es fa el mes de maig a Salomó, al nord-oest del Tarragonès. És un ball parlat hagiogràfic que s'ha representat des de mitjan segle XIX. Encara que aquesta representació té una antiguitat d'uns 180 anys, es basa en una tradició que es remunta a mitjan segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Antoni Virgili Colet, professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. També és autor del llibre "El ball del Sant Crist de Salomó. Història, tradició, mite i identitat (1843-2022)", de La Banya Edicions.

Capítol 1277. En algun moment, entre el 44 i el 39 abans de Crist, la ciutat de Tàrraco va adquirir la categoria de colònia, després de més de 170 anys d'història comuna ibera i romana. En els anys posteriors, la nova colònia aniria adquirint importància política i estratègica, com a capital de la Hispània Citerior. El mateix emperador August va viure a Tàrraco entre el 27 i el 25 abans de Crist, per reposar de les lluites contra càntabres i àsturs. Era la primera vegada que l'imperi es governava des de fora de Roma. La llarga convalescència dels mals que patia l'emperador van convertir Tàrraco en el segon centre polític de l'imperi que tot just naixia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de Grècia i Roma de la Universitat Rovira i Virgili.

Capítol 1276. Quan els historiadors miren el passat, per molt mètode científic que s'hi vulgui aplicar, és possible que hi introdueixin punts de vista contemporanis que acabin distorsionant la visió d'aquell moment. Això és el que va passar amb la construcció d'una certa imatge del rei Pere el Cerimoniós per part de la historiografia romàntica catalana del segle XIX, una imatge negativa que va influir en els historiadors més prestigiosos del segle XX. Aquestes interpretacions del rei del Punyalet van impedir fer una valoració adequada del seu paper central en el sistema polític medieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Puig Gavarró, doctor en Història Medieval per la Universitat Rovira i Virgili i professor associat d'aquesta universitat.

Capítol 1275. Durant l'estiu de 1641, Tarragona va ser l'escenari d'un dels episodis més brutals i, en aquells moments, decisius de la Guerra dels Segadors. Després de la derrota hispànica a Montjuïc, el gener d'aquell mateix any, la monarquia es va adonar que l'aixecament del Corpus de Sang a Barcelona no era una simple revolta. A la batalla de Montjuïc hi havien participat tropes franceses al costat dels catalans, però ara, mesos després, la guerra havia esdevingut del tot internacional. Tarragona era un port estratègic i una clau logística del país i havia quedat sota el domini hispànic. Era, per tant, un objectiu clau per als catalans i els seus aliats francesos. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Güell, llicenciat en Història i arxiver.

Capítol 1274. Entre el 1785 i el 1790, un funcionari borbònic anomenat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya. Les observacions que va copsar van quedar recollides en un diari de viatges, una obra de caràcter il·lustrat. Al mateix temps, feia arribar a tots els pobles, corregiments i partits judicials per on passava uns interrogatoris molt exhaustius sobre qüestions ben diverses: polítiques, administratives, socials... Eren enquestes extenses, que contenien 146 o 183 preguntes segons el cas i que aporten una panoràmica molt àmplia de com era la Catalunya de finals del segle XVIII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la gestora cultural Mònica Sala Esquius, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb la tesi doctoral "Catalunya a finals del segle XVIII a partir de les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora".

Capítol 1273. De la relació sentimental i professional entre Fritz Lang, un dels cineastes més importants de l'expressionisme alemany, i Thea von Harbou, escriptora i guionista, en va sorgir una de les obres més influents del cinema mut. "Metropolis", una visió futurista de la lluita de classes estrenada el 1927, molt més encertada en la concepció visual que en el tractament argumental. La pel·lícula va acabar de consolidar la complicitat artística d'una parella que acabaria trencant relacions pocs anys després. El motiu de la separació va ser l'ascens del nazisme, que Lang i Von Harbou van veure de manera diametralment diferent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.

Capítol 1268. El tsar Nicolau II havia governat l'imperi rus des del 1894, però en el canvi de segle cada vegada més sectors de la societat qüestionaven el règim autòcrata. L'espurna definitiva es va produir el 22 de gener de 1905, el 9 de gener segons el calendari julià utilitzat a Rússia. En aquell Diumenge Sagnant, els soldats van disparar contra la multitud concentrada davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg, que implorava millors condicions de vida. A partir d'aleshores es van multiplicar les vagues, les protestes i els motins per part de camperols, obrers industrials i la classe mitjana urbana. Havia pres la flama de la Revolució del 1905. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, doctor en Història Contemporània per la UAB.

Capítol 1267. El 7 de novembre de 1893 el Gran Teatre del Liceu estrenava temporada. A l'inici del segon acte de la representació de "Guillem Tell", el jove anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea des del cinquè pis, amb la intenció de provocar una gran mortaldat entre la burgesia de la ciutat. Una de les bombes va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Va matar vint persones i en va ferir vint-i-set. Aquesta acció suposava el naixement d'un nou tipus de terrorisme internacional, que no apuntava a líders polítics i objectius concrets, sinó que buscava estendre el pànic entre la població civil de manera indiscriminada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Èric Lluent, periodista català resident a Reykjavík. Autor de l'assaig "La bomba del Liceu. El naixement del terrorisme modern indiscriminat", d'Ara Llibres.

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".

Capítol 1264. El 1823, el cinquè president dels Estats Units, James Monroe, va anunciar un gir fonamental en la seva política exterior, que posteriorment va quedar resumit en un lema molt clar: "Amèrica per als americans." Monroe advertia els europeus que, si intervenien en els afers del continent americà, tota possible acció que es plantegessin seria vista com una agressió als Estats Units. A la llarga, aquesta doctrina Monroe va servir per justificar les intervencions militars nord-americanes a l'Amèrica Llatina, en funció de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca en cada moment, i la tutela efectiva dels seus veïns del sud. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1263. L'atac alemany contra la Unió Soviètica en plena Segona Guerra Mundial, el juny del 1941, quan els nazis ja controlaven part de l'Europa occidental, va alarmar molt el bàndol aliat. Roosevelt i Churchill es van veure obligats a auxiliar un dels seus enemics proverbials, Ióssif Stalin, enviant equipament per a l'Exèrcit Roig mitjançant un seguit de combois marítims que van estendre la guerra a la zona de l'Àrtic. Els vaixells es movien en condicions climàtiques extremes, marcades pel gel i les tempestes, que feien molt difícil maniobrar. A més, havien d'evitar que els detectessin els alemanys, que els assetjaven des del mar i des de l'aire. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador històric Pere Cardona, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.

Capítol 1261. Valldaura en temps de Martí l'Humà. A la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, hi ha un bosc immens amb molta història, Valldaura. El palau que s'hi va construir va arribar a ser en alguns moments el centre de la vida política de la Corona catalanoaragonesa. En el seu origen, entre els segles XII i XIII, va pertànyer als monjos cistercencs, i més endavant va convertir-se en un lloc de caça i esbarjo per als reis. El primer monarca que en va tenir la propietat va ser Jaume II. Més endavant, Pere el Cerimoniós va convertir la domus de Valldaura en un palau. Però va ser durant el regnat de Marti l'Humà, entre 1396 i 1410, que la domus i el bosc que l'envoltava van assolir la màxima esplendor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Robert Álvarez Masalias, historiador, que també és autor, juntament amb l'arquitecte Vicente Guallart Furió, del llibre "Valldaura. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors, 1150-2025".

Capítol 1260. Durant l'etapa republicana, a Catalunya les dones van conèixer una llibertat inèdita fins a aquell moment i van començar a accedir a espais que tradicionalment els havien estat vetats. En les tres primeres dècades del segle XX, diverses narradores havien pogut publicar llibres, dedicar-se al periodisme i estrenar obres de teatre. Per això encara va ser més dolorosa la fractura provocada per la Guerra Civil. La dictadura franquista va estroncar moltes carreres literàries; en el cas de les dones, a la discriminació cultural se li va sumar la de gènere. Van ser doblement castigades. Aquestes escriptores van haver de superar molts obstacles per la decisió d'escriure en català. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptor Ramon Solsona, autor del llibre "Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament", Premi Carles Rahola d'assaig.

Capítol 1259. El 27 de juny de l'any 1900, al Tractat de París, una franja de la selva equatorial va passar a sobirania espanyola, en un moment en què l'antic imperi colonial havia quedat pràcticament desmantellat. L'interior d'aquest territori era una zona insubmisa, que es va anomenar Muni, Río Muni o Guinea Continental Espanyola, i que estava habitada per l'ètnia dels fang, formada per clans molt diversos. Abans d'internar-se en aquest rectangle de terreny, encaixat entre el Camerun dels alemanys i el Congo francès, i colonitzar de manera efectiva els fang, haurien de passar encara unes quantes dècades. Les últimes revoltes armades dels fang van coincidir amb la Primera Guerra Mundial, però fins a l'any 1927 Espanya no acabaria de controlar Río Muni. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona i autor del llibre "La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles".

Capítol 1258. La Gran Guerra del Nord va ser un conflicte llarg i decisiu que va sacsejar l'Europa septentrional entre els anys 1700 i 1721, amb l'objectiu de controlar l'espai estratègic del mar Bàltic, el que els contemporanis anomenaven "dominium maris baltici". En aquest escenari s'hi van enfrontar les grans potències del nord i de l'est d'Europa, amb un imperi suec en el moment de màxima expansió territorial i una coalició decidida a posar fi a la seva hegemonia. El resultat no només va redefinir fronteres, sinó que va alterar profundament l'equilibri de poder europeu, va obrir el camí a noves potències i va certificar la fi d'una era. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cèsar Sànchez, llicenciat en Història, fundador i alma mater del projecte de divulgació històrica Històries d'Europa.

Capítol 1257. Les primeres emissions de televisió a l'Espanya franquista van arribar amb força retard respecte a altres països europeus, l'octubre de 1956. Encara caldria esperar tres anys més per al naixement de Televisió Espanyola a Catalunya. El règim havia concebut el nou servei amb una visió centralista, però els seus responsables tenien clar que per al desenvolupament del nou mitjà calia que Barcelona disposés d'un centre de producció i distribució d'imatges. A finals de 1958 s'anunciava la posada en funcionament d'uns estudis a l'antic hotel Miramar, a la muntanya de Montjuïc. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Manuel López, periodista de RTVE a Catalunya. També és autor de la tesi "Evolució històrica de Televisió Espanyola a Catalunya: estudi i anàlisi de la producció de programes a TVE Catalunya, 1959-2019".

Capítol 1256. Encara que no sigui tan recordat com altres contemporanis seus, al segle XIX hi va haver un músic català de gran prestigi que va triomfar lluny de casa, un nen que va aprendre música al monestir de Sant Joan de les Abadesses i va acabar fent carrera a Amèrica. Es deia Jaume Nunó. Va compondre prop de sis-centes obres, de les quals se'n conserven una vintena: àries, misses, lieds, peces corals, per a piano, per a orquestra... Aquesta obra tan extensa va quedar eclipsada per la seva composició més popular, la melodia de l'himne nacional mexicà. Nunó és una figura clau per entendre els lligams culturals entre Catalunya i Mèxic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cristian Canton Ferrer, escriptor, musicòleg i pianista, director associat del Barcelona Supercomputing Center. És autor del llibre "Jaume Nunó. Més enllà de l'himne nacional mexicà" juntament amb Raquel Tovar Abad.