En guàrdia!

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1275. Durant l'estiu de 1641, Tarragona va ser l'escenari d'un dels episodis més brutals i, en aquells moments, decisius de la Guerra dels Segadors. Després de la derrota hispànica a Montjuïc, el gener d'aquell mateix any, la monarquia es va adonar que l'aixecament del Corpus de Sang a Barcelona no era una simple revolta. A la batalla de Montjuïc hi havien participat tropes franceses al costat dels catalans, però ara, mesos després, la guerra havia esdevingut del tot internacional. Tarragona era un port estratègic i una clau logística del país i havia quedat sota el domini hispànic. Era, per tant, un objectiu clau per als catalans i els seus aliats francesos. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Güell, llicenciat en Història i arxiver.

Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 918. A mitjans del segle XIX, aquelles classes que s'ho podien permetre, fonamentalment aristòcrates, burgesos i classes mitjanes emergents, van començar a ocupar part del temps en noves formes d'oci, que van modificar el paisatge dels entorns de les grans capitals. L'anomenat estiueig de proximitat, preludi del que un segle més tard esdevindria turisme de masses, va tenir un impacte econòmic, social i urbanístic, i va deixar rastre en tota mena de construccions, com torres, jardins, balnearis i casinos. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Maria Puigvert, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de Girona, i comissari de l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950".

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 1274. Entre el 1785 i el 1790, un funcionari borbònic anomenat Francisco de Zamora va fer onze viatges per Catalunya. Les observacions que va copsar van quedar recollides en un diari de viatges, una obra de caràcter il·lustrat. Al mateix temps, feia arribar a tots els pobles, corregiments i partits judicials per on passava uns interrogatoris molt exhaustius sobre qüestions ben diverses: polítiques, administratives, socials... Eren enquestes extenses, que contenien 146 o 183 preguntes segons el cas i que aporten una panoràmica molt àmplia de com era la Catalunya de finals del segle XVIII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la gestora cultural Mònica Sala Esquius, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb la tesi doctoral "Catalunya a finals del segle XVIII a partir de les respostes als qüestionaris de Francisco de Zamora".

Capítol 1273. De la relació sentimental i professional entre Fritz Lang, un dels cineastes més importants de l'expressionisme alemany, i Thea von Harbou, escriptora i guionista, en va sorgir una de les obres més influents del cinema mut. "Metropolis", una visió futurista de la lluita de classes estrenada el 1927, molt més encertada en la concepció visual que en el tractament argumental. La pel·lícula va acabar de consolidar la complicitat artística d'una parella que acabaria trencant relacions pocs anys després. El motiu de la separació va ser l'ascens del nazisme, que Lang i Von Harbou van veure de manera diametralment diferent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1272. A finals del segle XIX, els industrials catalans esperaven disposar de recursos energètics complementaris al carbó. Per això va ser tan prometedor el descobriment que les margues de la zona del Riutort, a l'Alt Berguedà, estaven impregnades de betum. A diferència dels pous de petroli convencionals, on el líquid brolla a pressió, aquí el petroli estava atrapat dins d'aquest tipus de roques bituminoses. Per extreure'l, calia picar la pedra i processar-la. Aquest va ser l'origen de la mina subterrània de petroli de Riutort, a Guardiola de Berguedà, coneguda popularment com la mina dels francesos, que va protagonitzar un dels episodis més singulars de la industrialització catalana. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el geògraf Ferran Sayes, guia de muntanya i professor de Medi Ambient a l'Escola Catalana d'Alta Muntanya.

Capítol 1271. Un dels fronts més combatius de la lluita antifranquista durant la transició a la democràcia va ser el moviment veïnal forjat als barris de les viles catalanes. A Barcelona, les associacions de veïns van protagonitzar un procés de ruptura i un desafiament al règim que va servir de model per a altres ciutats. Abans i després de la mort del dictador, van assolir una gran capacitat d'influència política i van influir en les decisions urbanístiques més enllà de l'àmbit metropolità. Aquest poder el van mantenir, amb alts i baixos, fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Andreu Acebal, doctor en Història per la UB i llicenciat en Periodisme a la UAB. També és autor del llibre "Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)", editat per L'Avenç.

Capítol 1270. El neolític, iniciat uns 10.000 anys abans de Crist, representa un punt d'inflexió molt important en la història de la humanitat. Les comunitats d'aquells temps van començar a adoptar costums i pràctiques que els feien la vida més fàcil. Entre altres novetats, al neolític es va iniciar la domesticació de les quatre principals espècies ramaderes productores d'aliments: ovelles, cabres, bous i porcs. Aquest procés es va donar per primera vegada al Pròxim Orient, a la zona de l'actual Síria, al sud-est de Turquia i a l'Iraq. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carlos Tornero, arqueòleg i catedràtic de Prehistòria per la UAB i membre de l'Academia Joven de las Ciencias. Treballa en un projecte per estudiar restes animals en jaciments arqueològics del Pròxim Orient a partir de la composició química, seleccionat i finançat per Brussel·les.

Capítol 1269. En el primer terç del segle XX, l'arqueologia va experimentar un auge molt important a Catalunya, amb figures com la del catedràtic de Prehistòria Pere Bosch Gimpera al capdavant. Una de les persones que s'hi va dedicar, motivat pel patrocini econòmic de Francesc Cambó, va ser el gironí Josep Gibert i Buch. Va ser el primer català que participava en una excavació arqueològica a Palestina, però no sentia una veritable vocació per la tasca i tampoc no va demostrar la professionalitat necessària. El caràcter bohemi de Gibert va acabar malmetent una trajectòria prometedora malgrat els bons contactes que tenia amb algunes de les grans personalitats acadèmiques i polítiques de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la UAB, director de la revista "Historiae" i autor del llibre "L'arqueòleg de Cambó. Notícia biogràfica i epistolari de Josep Gibert i Buch", del Servei de Publicacions de la UAB.

Capítol 1268. El tsar Nicolau II havia governat l'imperi rus des del 1894, però en el canvi de segle cada vegada més sectors de la societat qüestionaven el règim autòcrata. L'espurna definitiva es va produir el 22 de gener de 1905, el 9 de gener segons el calendari julià utilitzat a Rússia. En aquell Diumenge Sagnant, els soldats van disparar contra la multitud concentrada davant del Palau d'Hivern de Sant Petersburg, que implorava millors condicions de vida. A partir d'aleshores es van multiplicar les vagues, les protestes i els motins per part de camperols, obrers industrials i la classe mitjana urbana. Havia pres la flama de la Revolució del 1905. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Puigsech, doctor en Història Contemporània per la UAB.

Capítol 1267. El 7 de novembre de 1893 el Gran Teatre del Liceu estrenava temporada. A l'inici del segon acte de la representació de "Guillem Tell", el jove anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes Orsini sobre la platea des del cinquè pis, amb la intenció de provocar una gran mortaldat entre la burgesia de la ciutat. Una de les bombes va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Va matar vint persones i en va ferir vint-i-set. Aquesta acció suposava el naixement d'un nou tipus de terrorisme internacional, que no apuntava a líders polítics i objectius concrets, sinó que buscava estendre el pànic entre la població civil de manera indiscriminada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Èric Lluent, periodista català resident a Reykjavík. Autor de l'assaig "La bomba del Liceu. El naixement del terrorisme modern indiscriminat", d'Ara Llibres.

Capítol 1266. Mestra renovadora, tant d'infants com d'adults, divulgadora cultural i feminista, catalanista... L'obra pedagògica de Rosa Sensat va ser de gran importància en el primer terç del segle XX, i especialment durant l'etapa republicana. L'experiència com a professora i com a directora de centres escolars va resultar pionera en molts aspectes, i la visió de la relació entre mestre i alumnes, com una col·laboració més que no pas com una relació de subordinació, continua plenament vigent. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Psicopedagogia per la UB, especialista en Història de l'Educació a Catalunya. També és autor del llibre "Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana", de Voliana Edicions.

Capítol 1265. Al llarg del segle XIX, el sud de Catalunya va viure de manera molt intensa les tres guerres carlines que es van anar succeint. El Penedès i el Camp de Tarragona van ser un dels escenaris més agitats de l'enfrontament entre les forces liberals, partidàries d'Isabel II, i els defensors de l'Antic Règim i els furs territorials, que donaven suport a Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents. Durant la primera d'aquestes guerres, també anomenada guerra dels Set Anys, una de les juntes més destacades del bàndol del pretendent al tron va ser la Junta Carlista de Font-rubí. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'enginyer Marc Galimany Bonaterra, col·laborador de la revista local de Font-rubí Montònec i autor del llibre "La famosa Junta Carlista de Font-rubí. Crònica del carlisme al corregiment de Vilafranca".

Capítol 1264. El 1823, el cinquè president dels Estats Units, James Monroe, va anunciar un gir fonamental en la seva política exterior, que posteriorment va quedar resumit en un lema molt clar: "Amèrica per als americans." Monroe advertia els europeus que, si intervenien en els afers del continent americà, tota possible acció que es plantegessin seria vista com una agressió als Estats Units. A la llarga, aquesta doctrina Monroe va servir per justificar les intervencions militars nord-americanes a l'Amèrica Llatina, en funció de les prioritats econòmiques de la Casa Blanca en cada moment, i la tutela efectiva dels seus veïns del sud. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Tom Harrington, catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units.

Capítol 1263. L'atac alemany contra la Unió Soviètica en plena Segona Guerra Mundial, el juny del 1941, quan els nazis ja controlaven part de l'Europa occidental, va alarmar molt el bàndol aliat. Roosevelt i Churchill es van veure obligats a auxiliar un dels seus enemics proverbials, Ióssif Stalin, enviant equipament per a l'Exèrcit Roig mitjançant un seguit de combois marítims que van estendre la guerra a la zona de l'Àrtic. Els vaixells es movien en condicions climàtiques extremes, marcades pel gel i les tempestes, que feien molt difícil maniobrar. A més, havien d'evitar que els detectessin els alemanys, que els assetjaven des del mar i des de l'aire. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador històric Pere Cardona, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra. La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1262. Un dels conjunts arqueològics especialment rellevant per conèixer el passat dels ilergets, un dels pobles ibers de la primera edat del ferro, és la fortalesa dels Vilars d'Arbeca, a les Garrigues. Es tracta d'una estructura defensiva impressionant, totalment emmurallada, que va ser ocupada de manera ininterrompuda durant més de quatre segles i mig, des de la primera edat del ferro fins a ben avançada l'època ibèrica plena. Es va començar a construir cap a l'any 775 abans de Crist i va ser abandonada pels volts de l'any 300 abans de Crist. Tenia onze torres de vigilància i només dues petites portes per accedir-hi. Les tècniques constructives que es van fer servir als Vilars d'Arbeca resulten insòlites i no són comparables amb cap altre assentament de la mateixa època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Junyent, arqueòleg i catedràtic jubilat de Prehistòria de la Universitat de Lleida.

Capítol 1261. Valldaura en temps de Martí l'Humà. A la serra de Collserola, dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, hi ha un bosc immens amb molta història, Valldaura. El palau que s'hi va construir va arribar a ser en alguns moments el centre de la vida política de la Corona catalanoaragonesa. En el seu origen, entre els segles XII i XIII, va pertànyer als monjos cistercencs, i més endavant va convertir-se en un lloc de caça i esbarjo per als reis. El primer monarca que en va tenir la propietat va ser Jaume II. Més endavant, Pere el Cerimoniós va convertir la domus de Valldaura en un palau. Però va ser durant el regnat de Marti l'Humà, entre 1396 i 1410, que la domus i el bosc que l'envoltava van assolir la màxima esplendor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Robert Álvarez Masalias, historiador, que també és autor, juntament amb l'arquitecte Vicente Guallart Furió, del llibre "Valldaura. Una història de monjos, reis, nobles, industrials i investigadors, 1150-2025".

Capítol 1260. Durant l'etapa republicana, a Catalunya les dones van conèixer una llibertat inèdita fins a aquell moment i van començar a accedir a espais que tradicionalment els havien estat vetats. En les tres primeres dècades del segle XX, diverses narradores havien pogut publicar llibres, dedicar-se al periodisme i estrenar obres de teatre. Per això encara va ser més dolorosa la fractura provocada per la Guerra Civil. La dictadura franquista va estroncar moltes carreres literàries; en el cas de les dones, a la discriminació cultural se li va sumar la de gènere. Van ser doblement castigades. Aquestes escriptores van haver de superar molts obstacles per la decisió d'escriure en català. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptor Ramon Solsona, autor del llibre "Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament", Premi Carles Rahola d'assaig.

Capítol 1259. El 27 de juny de l'any 1900, al Tractat de París, una franja de la selva equatorial va passar a sobirania espanyola, en un moment en què l'antic imperi colonial havia quedat pràcticament desmantellat. L'interior d'aquest territori era una zona insubmisa, que es va anomenar Muni, Río Muni o Guinea Continental Espanyola, i que estava habitada per l'ètnia dels fang, formada per clans molt diversos. Abans d'internar-se en aquest rectangle de terreny, encaixat entre el Camerun dels alemanys i el Congo francès, i colonitzar de manera efectiva els fang, haurien de passar encara unes quantes dècades. Les últimes revoltes armades dels fang van coincidir amb la Primera Guerra Mundial, però fins a l'any 1927 Espanya no acabaria de controlar Río Muni. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Gustau Nerín, professor d'Història d'Àfrica a la Universitat de Barcelona i autor del llibre "La última selva de España. Antropófagos, misioneros y guardias civiles".

Capítol 1258. La Gran Guerra del Nord va ser un conflicte llarg i decisiu que va sacsejar l'Europa septentrional entre els anys 1700 i 1721, amb l'objectiu de controlar l'espai estratègic del mar Bàltic, el que els contemporanis anomenaven "dominium maris baltici". En aquest escenari s'hi van enfrontar les grans potències del nord i de l'est d'Europa, amb un imperi suec en el moment de màxima expansió territorial i una coalició decidida a posar fi a la seva hegemonia. El resultat no només va redefinir fronteres, sinó que va alterar profundament l'equilibri de poder europeu, va obrir el camí a noves potències i va certificar la fi d'una era. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cèsar Sànchez, llicenciat en Història, fundador i alma mater del projecte de divulgació històrica Històries d'Europa.

Capítol 1257. Les primeres emissions de televisió a l'Espanya franquista van arribar amb força retard respecte a altres països europeus, l'octubre de 1956. Encara caldria esperar tres anys més per al naixement de Televisió Espanyola a Catalunya. El règim havia concebut el nou servei amb una visió centralista, però els seus responsables tenien clar que per al desenvolupament del nou mitjà calia que Barcelona disposés d'un centre de producció i distribució d'imatges. A finals de 1958 s'anunciava la posada en funcionament d'uns estudis a l'antic hotel Miramar, a la muntanya de Montjuïc. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Manuel López, periodista de RTVE a Catalunya. També és autor de la tesi "Evolució històrica de Televisió Espanyola a Catalunya: estudi i anàlisi de la producció de programes a TVE Catalunya, 1959-2019".

Capítol 1256. Encara que no sigui tan recordat com altres contemporanis seus, al segle XIX hi va haver un músic català de gran prestigi que va triomfar lluny de casa, un nen que va aprendre música al monestir de Sant Joan de les Abadesses i va acabar fent carrera a Amèrica. Es deia Jaume Nunó. Va compondre prop de sis-centes obres, de les quals se'n conserven una vintena: àries, misses, lieds, peces corals, per a piano, per a orquestra... Aquesta obra tan extensa va quedar eclipsada per la seva composició més popular, la melodia de l'himne nacional mexicà. Nunó és una figura clau per entendre els lligams culturals entre Catalunya i Mèxic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Cristian Canton Ferrer, escriptor, musicòleg i pianista, director associat del Barcelona Supercomputing Center. És autor del llibre "Jaume Nunó. Més enllà de l'himne nacional mexicà" juntament amb Raquel Tovar Abad.

Capítol 1255. George Orwell, un dels escriptors més influents de la literatura anglesa del segle XX, va portar la militància antifeixista fins a les últimes conseqüències. Al costat, i no pas per darrere, comptava amb la complicitat activa de la dona amb qui va estar casat durant nou anys, en uns temps especialment convulsos. Eileen O'Shaughnessy, una veu silenciada durant molt de temps, va ser companya de viatge d'Orwell, imprescindible a l'hora de difondre la seva denúncia de les desigualtats i els totalitarismes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Miquel Berga, professor honorari de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra. És autor del llibre "Eileen. Retrat d'un matrimoni", Premi Joanot Martorell.

Capítol 1254. A les muntanyes de Queralbs, al Ripollès, al llarg de les últimes quatre dècades s'hi han anat trobant estructures i restes arqueològiques que evidencien l'existència de poblaments prehistòrics. Els motius que van portar algunes comunitats de l'era calcolítica a viure per damunt de la cota dels 2.000 metres d'altitud no són senzills d'entendre. Fa uns 5.000 anys, els humans van ocupar els paratges del Puigmal, Fontalba, Torreneules, Balandrau i coma de Vaca, uns indrets impensables per la duresa de l'accés i del clima, fins i tot per a una economia ramadera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emili Ametller i Serra, estudiós del paisatge i l'arqueologia del Pirineu del Ripollès. És pintor artístic, tècnic al fresc i escenògraf. També és autor del llibre "A l'esclaire. Descoberta d'un fenomen extraordinari de població prehistòrica als cims de les muntanyes de Queralbs", de Viena Edicions.

Capítol 1253. Ricard Guillem va ser un home de negocis i un empresari pioner, un senyor de la Barcelona del segle XI a qui els atzars de la vida i les relacions estretes amb la casa comtal de Barcelona van portar també a ser viatger, diplomàtic i membre de la noblesa. Per damunt de tot, va contribuir de manera decisiva a posar els fonaments de la cultura mercantil que marcaria el futur de la capital de Catalunya com a potència econòmica i marítima. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i José Enrique Ruiz-Domènec, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor del llibre "Vida i anhels de Ricard Guillem. Un senyor de Barcelona del segle XI", editat per Rosa dels Vents.

Capítol 1252. L'11 de setembre de 1714, Barcelona va caure després de més d'un any de setge davant les tropes hispanofranceses. La ciutat, que havia resistit heroicament davant l'exèrcit borbònic, va quedar devastada. Els carrers es van omplir de runes i de morts. Entre les cases derruïdes, hi havia soldats, civils, dones i nens que havien patit la fam, la por i les bombes que durant mesos havien caigut sense descans sobre la ciutat. Aquell dia, però, no va ser el final del patiment, sinó el principi d'una nova època grisa i dura per als seus habitants. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'historiador i arquitecte Albert Garcia Espuche, primer director d'El Born Centre de Cultura i Memòria. Garcia Espuche és autor, entre d'altres, dels llibres "Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714", "La ciutat del Born" o "La gent del carrer Montcada", i més recentment d'algunes novel·les; la darrera, "Després", publicada a Símbol Editors.

Capítol 1251. En la primera meitat del segle XX, hi va haver una soprano catalana especialment destacada. Conxita Badia va actuar en escenaris d'arreu del món i va mantenir relació artística amb alguns dels grans compositors del seu temps, començant pels tres mestres que va tenir: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla. De fet, va estrenar moltes de les obres d'aquests i altres mestres de la música contemporània, catalans, espanyols i internacionals, especialment inspirades per la seva veu. El fet que es dediqués sobretot als lieder i els oratoris i que per a la seva generació no fos tan habitual gravar discos ha fet que no sigui tan recordada com les dives de l'òpera. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Mireia Domènech i Bonet, comissària de l'Any Conxita Badia, amb més de cent activitats en deu països, entre els quals una exposició al Museu de la Música de Barcelona. A més, és la besneta de Conxita Badia.

Capítol 1250. Entre els anys quaranta i cinquanta, quan la major part dels sectors opositors al franquisme es mantenien en silenci o bé eren a l'exili, diversos grups de guerrillers, els maquis, van desafiar el règim amb accions clandestines arreu de l'Estat. Entre les persones que van posar en joc la llibertat i la vida hi havia Joan Busquets Verge, també conegut en els anys de lluita com el Xaval o el Senzill. Actualment, és l'últim maqui català viu, un anarquista convençut que fins i tot després de passar dues dècades a la presó va continuar mantenint el combat. Tot i així, es considera una persona pacífica que es va veure obligada a agafar les armes per les circumstàncies. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista Enric Garcia Jardí, autor del llibre "El maqui que encara lluita. Joan Busquets Verge, una vida d'antifeixisme", editat per Ara Llibres.

Capítol 1249. Josep Maria de Sagarra va ser un dels escriptors més populars de la Catalunya del segle XX, famós per l'obra poètica i narrativa, pel vessant de periodista i especialment pel teatre. Havia tingut un pes immens abans de la Guerra Civil i, amb el primer franquisme, va canviar el perfil per no haver de patir la persecució del règim. Quan va morir, el 1961, aquest doble vessant va tornar a reeixir. La dictadura va voler instrumentalitzar el funeral per tal d'arrabassar al catalanisme un referent cívic i polític. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Carles Santacana, autor de l'article "Una disputa de cos present. Controvèrsies en la mort de Josep Maria de Sagarra".

Capítol 1248. El "Cant de la Sibil·la" és una reminiscència de la litúrgia carolíngia que s'ha mantingut arreu d'Europa per a la celebració de la nit de Nadal en parròquies, monestirs i catedrals i ha desafiat el pas del temps. L'origen del text és l'auguri d'una profetessa, la sibil·la Eritrea, que vaticinava tota mena de desastres, posteriorment identificats amb el judici final. Aquesta tradició cristiana d'origen pagà, que es remunta a l'antiguitat més remota, s'ha mantingut en diversos territoris de parla catalana, especialment a Mallorca i a l'Alguer, amb una melodia que ha romàs gairebé inalterada al llarg de com a mínim 750 anys. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Laura de Castellet, soprano, sibil·la d'Urgell i doctora en Història Medieval per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El paisatge sonor de la Catalunya medieval", premi extraordinari de la UB el 2024.

Capítol 1247. El febrer del 1416, Ferran I d'Antequera, el primer rei estranger de la corona catalanoaragonesa, va haver de fer una estada d'uns dies a Barcelona de camí cap a Castella. La seva actitud a la ciutat va ser la pròpia del sobirà que no se sent obligat a complir la llei com tots els altres, i per això es va trobar amb l'oposició directa d'algú que quatre anys enrere, al Compromís de Casp, li havia donat suport en l'accés a la corona. Era Joan Fiveller, ciutadà honrat de Barcelona. El petit conflicte entre Fiveller i Ferran I, lluny de ser anecdòtic, marca el primer gran enfrontament institucional entre el pactisme català i l'autoritarisme castellà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aleix Sarri i Camargo, assessor polític, llicenciat en Biotecnologia a la UAB i màster en Relacions Internacionals per l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals. És l'autor del llibre "Ànima de república: Crònica política de l'estat català (1409-1714)".

Capítol 1246. Amb la fi de la guerra de Cuba, l'any 1898, els Estats Units certificaven l'estatus de principal potència al Carib. Des d'aquell moment i fins al 1934, gairebé tots els països de la zona serien intervinguts pel govern de Washington en un moment o altre. Pels interessos econòmics que les empreses nord-americanes tenien en una fruita tropical com la banana, als anys 80 del segle XX l'historiador Lester Langley va batejar aquells anys de conflictes amb la més pura lògica colonial com a "guerres bananeres". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Iván Giménez Chueca, periodista expert en divulgació històrica, col·laborador a "Historia y vida" i "La Aventura de la Historia", i autor del llibre "Breve historia de los Marines de Estados Unidos".

Capítol 1245. Joan Baptista Peset, membre il·lustre d'una nissaga de metges, havia estat catedràtic d'universitat i professor de Medicina Legal i Toxicologia durant vint anys. En temps de la Segona República, va arribar a ser rector de la Universitat de València entre 1932 i 1934. Tot i pertànyer a la burgesia, i al prestigi científic i acadèmic, la trajectòria política de Peset, militant d'esquerres, va portar la dictadura a afusellar-lo. Va ser una execució a sang freda, que es va dur a terme el dissabte 24 de maig de 1941, dos anys després de la fi de la Guerra Civil. Amb la seva mort, el franquisme mostrava un cop més que no tolerava les idees de cultura i de progrés. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Martí Domínguez, doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València. També és autor de la novel·la "Ingrata pàtria", sobre les últimes hores de vida de Joan Baptista Peset, publicada per l'Editorial Proa.

Capítol 1244. A partir de la segona meitat del segle V abans de Crist, els antics cabdillatges dels ibers estaven expandint el seu poder administratiu i anaven evolucionant cap a la construcció de societats estatals. És un període que coneixem com a ibèric clàssic, o ibèric ple. L'aparició d'estats en el món antic es fa evident quan es formen unitats polítiques amb una estructura de poder centralitzada que pot recaptar impostos, forçar el reclutament de persones tant per treballar com per anar a la guerra i que, a més, decreta normes i lleis i les intenta fer complir amb l'ajut d'una nova classe burocràtica. Aquest procés també va tenir lloc, durant aquells anys, en els assentaments ibers establerts al territori que actualment és Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, arqueòleg i professor universitari. També és responsable, juntament amb M. Carme Belarte, de l'edició del llibre "Catalunya en temps dels ibers", de Dalmau.

Capítol 1243. Al voltant de l'any 880, el comte Guifré el Pelós va promoure la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Dues generacions més tard, el net Guifré II de Besalú hi va afegir el de Sant Pere de Camprodon. La fundació de tres cenobis en un territori relativament reduït com el Ripollès va tenir motivacions polítiques i econòmiques. Es tractava de reforçar les xarxes de poder del casal comtal de Barcelona sobre un territori clau des del punt de vista geoestratègic. Les disputes entre els hereus i successors de Guifré el Pelós van acabar condicionant la història del monacat ripollès al llarg dels segles IX i X. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Xavier Costa Badia, professor lector Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor del llibre "Poder, religió i territori. Una nova mirada als orígens del monacat al Ripollés (segles IX-X)".

Capítol 1242. Encara que coneixem pocs detalls biogràfics de Catul, sabem que va morir jove, però que aquest fet no va ser un obstacle perquè deixés una empremta inesborrable en la història de la literatura. Catul va encapçalar un grup de "poetes nous" que van buscar noves formes d'expressió en un període de canvis polítics molt forts a Roma. La seva poesia recorria a imatges fàcils d'entendre i a un llenguatge accessible per al públic de l'època, especialment per als més joves, i per això va ser admirat i va ser un model a seguir per a autors contemporanis i posteriors a ell. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Juan Castelló, doctor en Filosofia i Lletres i professor emèrit al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB. També és traductor i prologuista dels poemes de Catul en un volum publicat per Adesiara editorial.

Capítol 1241. Al voltant dels samurais japonesos s'han generat molts mites, construccions artificials i modernes amb poc fonament històric més enllà de la ficció. Un dels més arrelats és l'existència del "bushido", literalment "el camí del guerrer", un codi d'honor molt estricte, presumptament mil·lenari, que hauria regit la conducta dels samurais. En realitat, el terme "bushido" no es va encunyar fins a finals del segle XIX, basant-se en els relats que havien idealitzat l'heroisme d'aquests combatents i que s'havien difós al llarg dels dos segles anteriors, quan els samurais ja no lluitaven. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, doctor en Història Japonesa i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Història dels samurais".

Capítol 1240. Poeta, crític, historiador de la literatura, traductor, prologuista, professor universitari, activista... Explicar la vida i l'obra de Josep Maria Llompart amb una sola d'aquestes activitats no seria suficient. L'intel·lectual mallorquí més important de la segona meitat del segle XX va destacar en camps força diversos, tots units per la defensa apassionada de la llengua catalana i el compromís cívic amb la causa de la democràcia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Arnau Segarra, doctora en Filologia i Filosofia amb menció internacional per la Universitat de les Illes Balears i autora de la biografia "Mentre em resti un bri d'alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país".

Capítol 1239. Entre la baixa edat mitjana i l'inici de l'edat moderna, arreu d'Europa van començar a proliferar els bordells, establiments apartats als afores de les ciutats on les dones eren confinades. Tant aquests prostíbuls, tolerats i gestionats per les institucions, com les cases de penedides, destinades a la penitència de les dones que havien pecat, van ser un preludi de les primeres presons femenines. Eren diferents vies de control polític i religiós de la sexualitat femenina que es van anar desenvolupant, també als Països Catalans, entre els segles XIV i XVII. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Coral Cuadrada, professora titular del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat Rovira i Virgili. Cuadrada també és investigadora sènior al Barcelona Supercomputing Center, a més de coautora, amb Enric Olartecoechea, del llibre "El Estado contra Eva: Los orígenes puteros del Estado moderno", d'Icaria Editorial.

Capítol 1238. A finals del segle XIX, entre el febrer del 1879 i l'abril del 1884, tres països sud-americans es van veure embolicats en una guerra a tres bandes. Bolívia i el Perú es van enfrontar amb Xile per una qüestió fronterera que s'arrossegava des de l'època colonial. El detonant va ser el control d'una zona especialment rica en recursos que s'estaven exportant al continent europeu: el salnitre i el guano. Aquest conflicte, que va durar uns cinc anys i va tenir conseqüències de llarg abast, es coneix com la guerra del Pacífic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Colàs, professor d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Capítol 1237. L'estrena de "Blancaneu", el desembre del 1937, va suposar una fita per al cinema. El primer llargmetratge de la companyia encapçalada per Walt Disney, productor meticulós i perfeccionista, era també el primer llarg en color de la història de l'animació. Disney havia despuntat en aquesta indústria des de mitjans dels anys vint, però aquella pel·lícula va marcar un punt culminant en la seva trajectòria. De fet, la producció de "Blancaneu" va coincidir amb un moment econòmicament delicat per a la companyia. Va ser tot un repte artístic, comercial i financer que va trigar més de quatre anys a veure la llum i que de ben poc no va suposar la ruïna. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Duran, doctor en Cinema i Audiovisuals i professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1236. L'any 1721, un sacerdot noruec-danès anomenat Hans Egede va arribar a Grenlàndia en una expedició finançada pel regne de Dinamarca. La intenció era restablir el domini colonial sobre l'illa. Es va iniciar un període de més de 250 anys en què la seva gent, els inuits, van veure alterada la cultura i la forma de vida tradicional pels valors del cristianisme luterà. Amb els anys, la necessitat de prendre decisions de manera autònoma va portar Grenlàndia a un procés de descolonització, majoritàriament pacífic, i a un desig creixent d'independència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Judit Ros, politòloga especialitzada en relacions internacionals i diplomàcia.

Capítol 1235. Un cop culminada la conquesta de la medina de Mallorca, el 31 de desembre del 1229, els invasors cristians havien de gestionar la victòria. Per molt que inicialment la campanya s'hagués vist com una expedició privada del rei Jaume I, de la noblesa i de les comunitats urbanes de Catalunya, havia acabat quallant la idea d'una croada contra els musulmans oberta a tota la cristiandat. És per això que en el repartiment dels béns mobles i immobles de l'illa hi van participar persones de posicions socials i econòmiques molt diverses, des del magnat més poderós fins a l'últim escuder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Pérez és arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1234. El 13 d'agost de 1940, els nazis van detenir el president de la Generalitat Lluís Companys a la localitat bretona de La Baule, on s'havia refugiat amb un nebot i la seva dona, Carme Ballester. Preocupat per la desaparició del seu fill Lluïset, Companys s'havia negat a emprendre la ruta de l'exili cap a Mèxic. Per al president s'iniciava un martiri que culminaria en la seva execució al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, el dia 15 d'octubre. En aquells últims dies de vida, Companys es va poder acomiadar de les germanes i va trobar un aliat inesperat en el seu defensor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Albert Mercadé, director del pòdcast de Catalunya Ràdio "En defensa de Companys", i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i autor de la biografia "Carme Ballester: compromís, resistència i solitud".

Capítol 1233. El 21 de setembre de 1895, l'adolescent malagueny Pablo Ruiz Picasso arribava a Barcelona per primera vegada. En aquell moment, tenia només tretze anys i no li havia arribat encara el moment de revolucionar el panorama artístic del segle XX. Però la seva relació amb Catalunya va acabar sent determinant tant per a la trajectòria del pintor com per al país. Picasso va sintonitzar de manera especial amb una Catalunya molt inquieta intel·lectualment, que estava renaixent i obrint-se al món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Eduard Vallés, cap de col·leccions del MNAC, doctor en Història de l'Art i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1232. El 1869, davant de l'esclat d'un aixecament independentista a l'illa de Cuba, la Diputació de Barcelona va reclutar un cos de voluntaris de Catalunya per anar-hi a lluitar. Aquest cos, que seguia el model del que s'havia format deu anys abans amb motiu de la guerra d'Àfrica, va fer compatible l'exhibició de la identitat catalana amb la defensa dels interessos colonials espanyols. Sens dubte, hi van ajudar els vincles familiars i empresarials que s'havien anat establint entre Catalunya i Cuba. En aquest cos de voluntaris s'hi van arribar a allistar 3.600 homes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el catedràtic emèrit de la UAB Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Catalanitat i colonialisme espanyol. Els voluntaris catalans a la guerra d'Àfrica (1859) i a la primera guerra de Cuba (1869)", de Dalmau Editor.

Capítol 1231. Els anys següents al cop d'estat militar a l'Uruguai del 1973, milers de persones es van veure obligades a abandonar el país per fugir de la repressió. La capital catalana es convertiria en un dels principals punts d'arribada, on compartien destí amb altres comunitats exiliades, com la xilena i l'argentina. Barcelona, que sortia de la llarga dictadura franquista i vivia els primers anys de la Transició, seria un dels indrets més habituals de residència d'aquells uruguaians que buscaven refugi. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona que actualment és investigador independent i treballa al CEDI, Centre de Digitalització de la UB. Martínez Llamas és autor del llibre "La Casa del Uruguay en Barcelona. Biografía de un exilio", publicat el 2024.

Capítol 1230. Amb l'esclat de la Guerra Civil, des del mateix juliol del 1936, la Generalitat va desplegar diverses iniciatives diplomàtiques i humanitàries en el front internacional. L'establiment de dos bàndols clars i el clima de revolució social va fer més necessària que mai l'acció exterior. En els primers mesos del conflicte, quan l'estat espanyol no tenia presència efectiva a Catalunya, els consolats europeus van veure en la Generalitat el seu interlocutor principal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, politòleg especialitzat en Relacions Internacionals i comissari de l'exposició "Acció exterior en temps de guerra. La presència internacional de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)", a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 1229. Al llarg de la història, la moda ha vingut dictada pel poder, segons la indumentària que han imposat les diferents potències de cada època. Els tipus de vestits de les classes privilegiades, per tant, han esdevingut una eina política i geoestratègica. En el cas de la monarquia hispànica, des dels temps dels Reis Catòlics, al llarg de tot el segle XVI i fins a mitjans del segle XVII, la seva indumentària es va imposar com el referent a seguir en totes les corts europees. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sílvia Rosés Castellsaguer, historiadora de la moda, professora doctora acreditada del BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny.

La dictadura de Primo de Rivera va tenir una vida relativament curta, però va ser una de les èpoques més dures i de més repressió contra els símbols de Catalunya. Dues institucions representatives de la societat i la cultura catalanes, l'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona van viure trajectòries paral·leles i van arribar a estar clausurades a la vegada. El motiu va ser una xiulada a l'himne espanyol abans d'un partit que el Barça havia organitzat en homenatge a l'Orfeó al camp de les Corts el 14 de juny de 1925. La repressió del règim militar va obligar aquestes dues entitats a suspendre totes les activitats previstes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Montclús i Esteban, historiador, escriptor, periodista i activista cultural que també exerceix de professor d'història a l'ensenyament secundari. A més, és autor del llibre "La clausura de l'Orfeó Català i el F.C. Barcelona (1925)", de Dalmau Editor.

Capítol 1227. El 3 de setembre de 1450, des de la cort de Nàpols, el rei Alfons el Magnànim va concedir un privilegi al Consell de Cent per crear la Universitat de l'Estudi General de Barcelona. Després de passar per diferents ubicacions provisionals, aquesta institució va acabar sent una realitat consolidada durant la dècada de 1530, en fusionar diversos estudis superiors. Les obres de l'edifici que l'havia d'acollir, a la rambla dels Estudis, en un entorn encara sense urbanitzar, van estar enllestides el 1539. Eren les primeres passes d'una de les institucions educatives més importants i longeves del país, la Universitat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1226. A diferència de l'Egipte faraònic, l'imperi assiri, un dels més grans imperis de l'antiguitat, va anar quedant sepultat per l'oblit després de la caiguda definitiva, l'any 609 abans de Crist. Amb el pas dels segles, les grans ciutats assíries, com Nínive o Assur, van quedar enterrades sota la sorra del desert i el rastre d'aquesta civilització poderosa, que s'havia estès des del golf Pèrsic fins a l'Alt Egipte, es va limitar a les mencions d'alguns autors clàssics i de l'Antic Testament. Fins al març del 1843, quan el diplomàtic francès Paul-Émile Botta va iniciar unes excavacions a Khorsabad, l'antiga ciutat assíria de Dur Sharrukin, i va fer sortir a la llum els primers vestigis materials d'una civilització que havia quedat oculta durant més de dos mil anys. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "El descubrimiento de Asiria" de la Biblioteca Nun.

Capítol 1225. Barcelona va viure uns anys especialment convulsos durant la Primera Guerra Mundial, tot i la neutralitat espanyola en el conflicte. Va ser un temps marcat per les desigualtats creixents entre la classe obrera i la burgesia industrial, que van comportar nombroses vagues i van donar lloc al fenomen del pistolerisme i a l'anomenada crisi de subsistències. Entre les nombroses protestes convocades, destaca la primera manifestació de dones multitudinària de la ciutat. A la revolta de les dones del 1918 es van establir lligams de solidaritat i resistència que van facilitar accions posteriors, com la vaga de La Canadenca, i es van ocupar espais públics que fins a aquell moment eren patrimoni dels homes. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB David Revelles, coautor del llibre "El pistolerisme a Barcelona, 1917-1923: Laberint de sang i plom" amb Jesús Martínez.

Capítol 1224. Un dels enginyers de més fama arreu del món en el darrer terç del segle XIX va ser el francès Alexandre Gustave Eiffel. A banda de la famosa torre de París que duu el seu nom, Eiffel va aportar moltes innovacions en la tècnica constructiva dels ponts de ferro portàtils, que es podien fabricar en un taller per traslladar-los posteriorment a l'emplaçament definitiu. Moltes d'aquestes estructures van anar destinades a Catalunya. Entre el 1876 i el 1878, l'empresa Eiffel et Compagnie va alçar les armadures de 85 ponts de la línia ferroviària de Girona a Portbou, i de tres ponts destinats al casc urbà de Girona, mentre que el 1888 en va fer un altre que es va instal·lar a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluïsa Amenós, doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, autora del llibre "L'enginy d'Eiffel a Catalunya. Projecció, fabricació i muntatge de ponts de ferro (1876-1888)".

Capítol 1223. A la Barcelona de la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, hi va haver diversos monestirs femenins que van tenir esclaves al seu servei. Eren dones sense personalitat jurídica, que en alguns casos eren propietat d'algunes de les religioses. Quatre dels monestirs en què consta que hi va haver dones esclaves figuraven entre els més importants de la ciutat en aquella època: eren el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, el de Sant Pere de les Puel·les i el de Santa Maria de Valldonzella. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emi Turull Pibernat, doctora en Història per la UPF amb la tesi "L'Església catòlica i l'esclavitud: esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la baixa edat mitjana (1326-1495)", màster en Història del Món per la UPF i graduada en Humanitats per la UOC.

Capítol 1220. A finals del segle V abans de Crist, coincidint amb la crisi de la democràcia i el declivi del poder d'Atenes, la política d'aquesta polis grega va estar marcada per les accions d'un personatge tan valerós com insolent i provocador. L'estadista i general atenenc Alcibíades va encarnar els perills d'avantposar l'ambició personal per sobre de l'interès comú, que el van fer oscil·lar entre la glòria i el desastre, arrossegat per l'ambició. Va trair la pàtria i va ser proscrit dues vegades. Aquestes intrigues van afectar el destí d'Atenes en episodis clau de la història, en especial la guerra del Peloponès, en la qual va arribar a lluitar en els dos bàndols. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1219. A finals de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels setanta, els partits i les organitzacions que lluitaven contra la dictadura franquista van recuperar la unitat d'acció que no havien tingut en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Van sorgir plataformes antifranquistes que volien abastar l'espectre polític i social. Les discrepàncies i les estratègies partidistes es van aparcar momentàniament, però no van trigar a reaparèixer amb l'inici de la Transició. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Colomines, professor titular d'Història Contemporània a la UB, director de la càtedra Josep Termes d'Història, Identitats i Humanitats Digitals i autor del llibre "Amnistia i llibertat!" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya.

Capítol 1218. Durant la prehistòria es van començar a posar les bases del comportament social i cultural de l'espècie humana i, per tant, també les pràctiques de conducta i de domini ideològic que al llarg de la història han afectat especialment les dones. Per diferències en l'alimentació i en la divisió sexual del treball, sembla que l'inici de la desigualtat de les dones podria situar-se cap a mitjans del neolític. Les evidències arqueològiques i la iconografia descoberta permeten deduir aspectes clau de com era la vida de les dones en la prehistòria als actuals Països Catalans. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'arqueòloga Paula Jardón Giner, doctora en Geografia i Història per la Universitat de València i membre del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials i de l'Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV.

Capítol 1217. Hi ha proves de l'existència de càncer en mòmies de fa més de 3.000 anys de l'antic Egipte, i continua més present que mai al segle XXI. Encara que els primers tractaments fossin gairebé esotèrics, de mica en mica es van anar posant algunes de les bases científiques de la medicina moderna. Els grans avenços en la investigació oncològica han anat lligats als esdeveniments més importants de cada època. Sens dubte, un dels moments en què el tractament del càncer va experimentar més progressos va ser entre el segle XIX i el XX, quan l'oncologia encara no era una especialitat mèdica com a tal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Mariano Monzo, catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de la UB, expert en oncologia molecular i autor del llibre "La lluita contra el càncer: Tres mil anys d'una història de progressos", editat amb fins benèfics per la Fundació Oncolliga Girona.

Capítol 1216. Més enllà de la coneguda participació de soldats del Rif en el bàndol franquista, que es va sollevar el 18 de juliol de 1936, durant tota la Guerra Civil l'exèrcit republicà també va comptar amb brigadistes del món àrab. Algèria, el Marroc, Palestina, Egipte o l'Iraq, països en plena transformació marcats per la qüestió colonial, la recomposició de les esquerres i l'ascens dels feixismes, van emprendre diverses iniciatives solidàries amb la República espanyola, incloent-hi l'enviament de diners i armes. Encara que la xifra de combatents que van viatjar a la Península des dels països àrabs per lluitar amb les Brigades Internacionals és difícil de precisar, podrien haver estat entre set-centes i mil persones. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Almodóvar, periodista, documentalista i investigador especialitzat en el món àrab.

Capítol 1215. El darwinisme i els seus detractors. Les teories científiques, per revolucionàries que siguin, no neixen mai soles i aïllades; sempre apareixen en una societat que comparteix uns paradigmes i unes idees establertes des de temps enrere, i normalment no són acceptades amb facilitat. El 1859, amb la publicació de "L'origen de les espècies", Charles Darwin va sacsejar les bases religioses i culturals de l'època. La idea darwiniana de l'evolució, de fet, va ser una de les més atacades, reformulades i posteriorment reforçades de la història de la ciència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 1214. L'any 1588, el rei Felip II es va proposar envair Anglaterra, en el que es va plantejar gairebé com una croada per combatre el protestantisme. Aquesta iniciativa de la monarquia hispànica va ser anomenada l'empresa d'Anglaterra, o la gran armada, tot i que un cop consumada la seva derrota va passar a ser coneguda de manera burlesca com l'Armada Invencible, un terme encunyat per Petruccio Ubaldini, mercenari italià al servei d'Elisabet I. Catalunya es va implicar de diverses maneres en la mobilització per part de la monarquia, amb recursos diplomàtics, militars, comercials i fins i tot religiosos, amb l'objectiu de derrocar la reina Tudor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Pérez Gómez, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB, editor i historiador, autor del llibre "Catalunya i l'Armada Invencible. L'aportació catalana a l'empresa d'Anglaterra", editat per la Fundació Noguera.

Capítol 1213. A inicis del segle XX, l'imperi austrohongarès era una de les potències més importants d'Europa. La declaració de guerra a Sèrbia l'estiu del 1914 va ser la guspira que va iniciar la Primera Guerra Mundial. Tot i així, paradoxalment, Àustria-Hongria no comptava amb els mitjans econòmics i militars suficients per sostenir un conflicte de llarga durada. A la pràctica, aquest imperi va ser tutelat per Alemanya, la gran aliada, i el desenvolupament de la guerra que havia iniciat acabaria comportant el desmembrament de l'Estat i el derrocament dels Habsburg. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Villarroya, catedràtic d'Història Contemporània per la Universitat de Barcelona.

Capítol 1212. El matí del 29 de setembre de 1978, el Vaticà va quedar commocionat per la mort de Joan Pau I, conegut com el papa del somriure, després de només 33 dies liderant l'Església catòlica. Enmig de les sospites de conspiracions dins de la cúria, aquell any va ser necessari organitzar un segon conclave en un temps rècord, a l'octubre, per escollir un nou pontífex, que acabaria sent el polonès Karol Wojtyla, que va escollir el nom de Joan Pau II. Era el primer papa d'origen no italià des del segle XVI. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB Pep Martí Vallverdú, redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1211. Els anarquistes, especialment els sectors més durs, van assumir el poder i van substituir els ajuntaments legalment constituïts a les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya després del cop d'estat militar del juliol del 1936. Tant a la Seu d'Urgell com a Puigcerdà es van viure episodis de violència i crueltat comesos per grups de persones que se suposava que defensaven la República. Entre d'altres, un dels anarquistes més destacats va ser l'anomenat Cojo de Málaga. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pau Chica, màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 1208. Les quatre grans cròniques catalanes, una de les principals fonts de coneixement dels fets transcorreguts entre els segles XIII i XIV, mostren una visió de la història des del poder reial, escrita o dictada per homes: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. Inevitablement, aporten una visió molt parcial i esbiaixada de les dones de l'època. Les que hi apareixien quasi sempre estan vinculades a la Corona catalanoaragonesa. Són reines, princeses o nobles, molt sovint forasteres, casades per interessos dinàstics amb els diferents sobirans, com a moneda de canvi, o bé filles cedides en matrimoni a prínceps estrangers. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Teresa Vinyoles, que ha estat professora titular d'Història Medieval a la UB i és especialista en història de les dones i de la vida quotidiana.

Capítol 1207. La trajectòria de Joaquim Ventalló com a polític, escriptor i periodista es va veure afectada per les diverses guerres i les successives dictadures. Ventalló, que ha passat a la història com un pioner de la ràdio esportiva i el primer traductor de Tintín al català, va viure en primera persona la guerra del Rif i va deixar testimoni escrit tant de la instrucció militar rebuda entre febrer i juny del 1921 com dels vint-i-set mesos que va estar de campanya al Marroc a partir de l'octubre del mateix any, just després del desastre d'Annual. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau Sala, graduat en Llengua i Literatura Espanyoles i màster en Literatura Comparada per la UAB, i doctorand de Llengua i Cultura Espanyoles a la Universitat Colúmbia de Nova York. Sala també és responsable del pròleg, l'edició i les notes de "La guerra que jo he vist. Anotacions a la vida de caserna i 27 mesos a la campanya del Marroc".

Capítol 1206. Entre els segles XIII i XV, a la ciutat de Girona es construïen claustres prefabricats que s'exportaven a tot Catalunya, així com a València, Aragó i Mallorca. Per a aquesta fabricació seriada de materials es feia servir la pedra calcària nummulítica local, especialment apreciada, coneguda en el seu temps com a pedra de Girona o marbre blau. Hi havia altres productes extrets de les pedreres gironines, però cap de tan complex i que suposés tants beneficis per als artesans com ho van ser els elements destinats a formar part d'un claustre. Durant l'època gòtica, la seva presència va ser hegemònica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Francesca Español, doctora en Història de l'Art, que ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1204. A finals de febrer del 1938, en plena Guerra Civil, els colpistes havien recuperat Terol. Des d'aquesta nova posició, es va iniciar una gran ofensiva des del front d'Aragó a principis del mes de març amb l'objectiu d'entrar a Catalunya. El 28 de març les tropes del Cos d'Exèrcit Marroquí del general Yagüe van ocupar la població de Massalcoreig i, des d'aquí, van pujar pel marge dret del Segre i van entrar a les poblacions que s'anaven trobant. Durant nou mesos, la línia de front va quedar delimitada pel riu Segre. L'ocupació franquista de les terres de Lleida començava a ser un fet. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Galitó, llicenciat en Geologia per la UAB i president de l'Associació d'Estudiosos del Front del Segre.

Capítol 1203. Pocs literats catalans que van publicar la seva obra entre finals del segle XIX i principis del XX van gaudir del prestigi i la popularitat d'Àngel Guimerà. Poeta, dramaturg, periodista a les pàgines de La Renaixensa i activista polític, els drames teatrals que va escriure van donar-li un ressò internacional. Encara que havia nascut a les Canàries, no va trigar a descobrir i aprendre la llengua catalana, i s'hi va mantenir fidel tota la vida amb moltes obres teatrals convertides en grans èxits. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Neus Oliveras i Samitier, llicenciada en Filologia Catalana i Anglesa. Oliveras ha estat catedràtica de Llengua i Literatura, professora d'Arts Escèniques a l'Institut Baix Penedès del Vendrell i coautora del llibre "Àngel Guimerà: Biografia il·lustrada" amb Àngels Santacana.

Capítol 1202. Quan Àtila i els huns van irrompre a les fronteres de l'imperi romà, no només van portar la destrucció amb ells, sinó que van posar en evidència la fragilitat d'un imperi que ja feia temps que trontollava. Procedents de les estepes de l'Àsia central, els huns havien sotmès pobles com els alans i els gots, cosa que va provocar moviments migratoris que es van desfermar com una onada violenta cap a territori romà. Aquests nòmades eren uns formidables arquers a cavall i uns excel·lents guerrers. El seu domini no era territorial, sinó militar i simbòlic, i es fonamentava en la figura d'un únic líder capaç de concentrar el poder: Àtila. Mitjançant la guerra, la intimidació i els pactes, es va convertir en l'amo d'un vast conglomerat de pobles guerrers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, especialista en Història Antiga i historiador per la Universitat Autònoma de Barcelona, on és professor titular.

Capítol 1201. El desmembrament polític del califat omeia d'al-Àndalus, abolit definitivament l'any 1031 i dividit en diversos regnes de taifes arran de la fitna o guerra civil d'inicis del segle XI, va suposar també un auge cultural i de revitalització urbana. Encara que els nostàlgics del califat van voler restar-li importància als reis de les taifes i els van menysprear, el cert és que al llarg de tot aquell segle van arribar a governar territoris que duplicaven en extensió i triplicaven en ingressos el que podia tenir el comte de Barcelona i altres sobirans cristians. A Catalunya dues taifes molt influents van ser la de Lleida i la de Tortosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Virgili, doctor i professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1200. Per als antics egipcis, el cos era el suport físic necessari perquè l'ànima pogués continuar el viatge cap al més enllà després de la mort. Per això, mantenir el cadàver en bon estat era un dels imperatius més importants en la vida, i en la mort, d'un egipci. La momificació, a banda de ser una tècnica de conservació corporal, era un acte profundament religiós que consistia a donar-li a aquell cos caràcter de divinitat. Momificar un difunt era preparar-lo simbòlicament per ser un nou Osiris i poder renéixer en l'altra vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 1199. El paper de l'Abadia de Montserrat durant la dictadura franquista, representat per la figura de l'abat Aureli Maria Escarré, va evolucionar gradualment de l'amistat amb el règim a la seva desqualificació. Escarré, de tarannà conservador i autoritari, va acabar sent l'única autoritat eclesiàstica que va censurar públicament el franquisme en unes declaracions al diari Le Monde el novembre del 1963. Abans d'arribar a aquest punt, l'abadia s'havia significat per nombroses iniciatives en defensa de la identitat, la llengua i la cultura de Catalunya. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB i director de la Catalan Historical Review. També és autor del llibre "L'abat Escarré i Montserrat a l'Espanya franquista", que publica l'Editorial Base.

Capítol 1198. La tragèdia grega va sorgir a Atenes cap al segle V abans de Crist i va posar de manifest la tensió entre el món antic dels mites heroics i el món nou de la polis. Possiblement, l'origen de les tragèdies es remunta a les festes de culte a Dionís, déu del vi i de la fertilitat, que celebraven la mort i la resurrecció de la natura. Dels primers escriptors del gènere, tampoc no en sabem gairebé res i es perden en el mite, gairebé tant com els personatges de les seves trames. En canvi, la tragèdia clàssica compta amb una gran tríada d'autors, tres noms clau de la cultura occidental sorgits entre la segona meitat del segle VI i el final del segle V aC: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En parlen l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i l'escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait, editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i president de La Casa dels Clàssics. També ha prologat l'edició de l'"Orestea" d'Èsquil, traduïda al català per Eloi Creus i Miquel Desclot.

Capítol 1197. La primavera del 1941, en una maniobra pensada per assistir el seu aliat italià, Hitler va conquerir Grècia. Va ser una operació que va retardar uns mesos la invasió alemanya de la Unió Soviètica, ja que la resistència hel·lènica va fer gruar els soldats nazis. Un cop finalitzada amb èxit l'ocupació del país, l'ordre del Führer va ser clara: calia envair també l'illa de Creta. Aquesta decisió donaria lloc a una de les batalles més èpiques de la Segona Guerra Mundial pel control de la Mediterrània i a la primera gran invasió paracaigudista de la història. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra: La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1196. Cuba va ser un dels últims territoris que es va mantenir sota el jou colonial espanyol. Durant el segle XIX, els catalans hi van tenir una presència destacada. Amb més o menys sort, moltes famílies van basar la seva fortuna en els negocis que emprenien en aquesta illa, coneguda com la perla del Carib, ja fossin botiguers, comerciants, industrials o esclavistes. L'aportació catalana va ser decisiva en la producció dels tres productes agrícoles més exportats per Cuba: el cafè, el tabac i el sucre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. És autor del llibre "Cuba i els catalans. De botiguers a negrers", d'Albertí Editor.

Capítol 1194. Entre el 1967 i el 1976, Barcelona va esdevenir un dels focus principals del boom experimentat per la literatura llatinoamericana. En el context d'una dictadura franquista cada vegada més fràgil, un grup de novel·listes units per vincles d'amistat i complicitat professional van decidir establir-se en una ciutat que els oferia una xarxa editorial molt potent i uns aires de llibertat molt difícils de rastrejar en altres punts de la Península. En aquesta història col·lectiva hi ha tres noms que brillen amb llum pròpia: el de l'agent literària que va representar gairebé tots els membres del grup, Carme Balcells, i dos dels seus autors més populars, el colombià Gabriel García Márquez i el peruà Mario Vargas Llosa. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el redactor en cap de cultura de La Vanguardia Xavi Ayén, autor del llibre "Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo", premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013.

Capítol 1193. De totes les ciutats catalanes que van formar part d'al-Àndalus, l'única que es va fundar en l'etapa islàmica va ser Balaguer. Aquesta fundació va tenir lloc durant la segona meitat del segle VIII. Les primeres mencions àrabs sobre aquesta població s'hi refereixen com a "Hisn Balaghí", escrita amb una i final però pronunciada amb e. La primera paraula significa "lloc fortificat". Balaguer no trigaria a desenvolupar-se com una medina andalusina, mostra avançada d'urbanisme, que amb el pas dels segles s'acabaria convertint en una ciutat feudal. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, on es pot veure l'exposició permanent "Hisn Balaghí-Balaguer: de la medina a la ciutat".

Capítol 1192. A inicis del segle XX, una nissaga de metges catalans va revolucionar l'homeopatia i, més endavant, l'estudi científic de la sang per a usos diagnòstics i terapèutics. Els Grifols, que als anys quaranta consolidarien uns laboratoris especialitzats en hemoteràpia, es van anar adaptant a les diferents concepcions que la ciència mèdica tenia sobre la sang, primer considerada com a teixit i, més endavant, com a medicament, relacionades amb el naixement de l'hemoteràpia moderna. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Cristina Sans-Ponseti, professora associada laboral del Departament de Filosofia de la UAB, investigadora de l'Institut d'Història de la Ciència i autora de la tesi doctoral "Del laboratori al banc de sang: Laboratorios Grifols i la industrialització de l'hemoteràpia (1909-1950)".

Capítol 1191. Entre finals del segle XIII i principis del XII abans de Crist, en l'última etapa de l'edat del bronze, quatre dels imperis més importants del seu temps a la Mediterrània oriental van entrar en crisi i van viure un col·lapse generalitzat, així com els estats vassalls que en depenien. Alguns se'n van recuperar amb el temps, com els assiris i els egipcis, mentre que d'altres van desaparèixer per sempre, com és el cas dels hitites i dels regnes micènics. Els factors que expliquen aquesta "gran catàstrofe" que va tenir lloc al voltant del 1200 abans de Crist són diversos i no sempre coincidents, però un dels més importants va ser la invasió dels que es coneixen com a pobles del mar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1190. El 20 de setembre del 1870, amb la presa de Roma iniciada a través d'una bretxa a Porta Pia, culminava el llarg procés d'unificació italiana. Durant molts anys, un dels objectius prioritaris de Garibaldi i els seus homes havia estat la futura capital d'un nou Estat que apostaria decididament pel laïcisme. De fet, la fi del Risorgimento comportaria també la fi dels Estats Pontificis, ja que, des dels temps de la Revolució Francesa, el papat s'havia vist forçat a renunciar gradualment al seu poder territorial per mantenir l'autonomia espiritual. Amb l'annexió de Roma, el pontífex, que havia arribat a controlar tota la franja central de la península Itàlica, perdia els últims territoris. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1189. Un dels mecanismes de repressió, càstig i control social instituïts pel govern del bàndol sollevat contra la Segona República, plantejat només dos o tres mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, va ser l'espoli a persones físiques i jurídiques considerades desafectes, en especial a l'ampli moviment associatiu i obrer que havia estat fidel a la legalitat republicana. Aquesta requisa sistemàtica va afectar béns mobles i immobles, comptes corrents i documentació de tota mena, que van passar a ser propietat del nou estat franquista. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Neus Moran Gimeno, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i autora del llibre "L'espoli general: La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)".

Capítol 1188. Un dels sobirans més importants de l'Europa del segle XVI, governant implacable fins i tot amb els membres de la pròpia família, va ser també qui va portar l'imperi otomà a una de les etapes de més esplendor, per les conquestes territorials, els projectes arquitectònics i les reformes legislatives que va emprendre. De fet, mentre que en turc se'l va anomenar el Legislador, a Occident va ser conegut amb un epítet relacionat amb l'opulència que sempre va voler mostrar en públic: pels europeus, era Solimà el Magnífic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Sinem Eryilmaz, professora associada del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, col·laboradora del Grup d'Estudis d'Història del Mediterrani Occidental de la UB i experta en la història otomana.

Capítol 1187. Frederica Montseny, filla d'intel·lectuals anarquistes, es va convertir en una figura clau del moviment llibertari i en la primera dona ministra de l'estat espanyol. El seu pensament, oratòria i capacitat de lideratge la van situar al centre dels esdeveniments polítics més convulsos de bona part del segle XX. La seva vida va ser un combat constant entre ideals i realitats, entre la lluita per la revolució i les contradiccions de l'exercici del poder. Una dona que no es va rendir mai, malgrat l'exili i la repressió. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i professora titular, especialitzada en moviments obrers. És membre numerària de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1186. Algunes de les troballes científiques més importants s'han produït en part gràcies a l'atzar. És el que va passar el setembre del 1928, quan un professor de bacteriologia de l'Hospital Saint Mary's de Londres, Alexander Fleming, va observar el curiós comportament d'un tipus de fong que eliminava els bacteris al seu voltant. Acabava de descobrir la penicil·lina. Farien falta més de deu anys, a més de la feina que va emprendre Howard Florey a la Universitat d'Oxford a partir del 1939, perquè aquesta curiositat de laboratori passés a ser un fàrmac destinat a salvar vides i un dels avenços més espectaculars en la història de la medicina. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'Anatomia Animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1185. El dijous 31 de gener del 1929, veia la llum una revista d'aparició setmanal, amb un format especialment innovador, que tenia la intenció d'oferir articles d'opinió i informacions sobre literatura, art i política. Al llarg de vuit anys de vida, per les seves pàgines van passar periodistes experts, escriptors consagrats i joves talents que van convertir aquesta publicació en una de les més prestigioses de la història de la premsa catalana, amb un to que fugia per igual de l'elitisme i de la banalitat. Es deia Mirador. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carles Singla, periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor de l'assaig "Mirador (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d'una idea de país" i del llibre "Mirador indiscret: Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30".

Capítol 954. La intervenció dels Estats Pontificis en la configuració política i ideològica dels estats ha estat una política constant al llarg dels segles. Una etapa especialment turbulenta va ser la de les reformes religioses, al llarg del segle XVI i inicis del XVII, que coincideixen amb el Renaixement i l'inici del barroc. El papat va participar intensament en els conflictes polítics amb diversos monarques europeus, al mateix temps que els papes de Roma procuraven fer ostentació de la riquesa que posseïen mentre envoltaven el culte catòlic d'una majestuositat i un luxe sense precedents. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Diego Sola, doctor en Història Moderna amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, on és professor lector i director del Màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, segles XV-XIX; autor del llibre "Història dels papes".