En guàrdia!

Capítol 1313. A la Barcelona baixmedieval, la puixança naval, mercantil i financera havia convertit la franja litoral, tant la platja com el mar, en una frontera molt important, la primera línia defensiva en cas que esclatés un conflicte. La connexió amb les principals xarxes de navegació convertia la costa barcelonina en un punt especialment exposat i vulnerable, que calia controlar i salvaguardar. Amb aquest objectiu es va formar una milícia municipal de ballesters a sou. El nom amb què van ser coneguts aquests ballesters tenia a veure amb els taulers defensius que feien servir per protegir-se quan hi havia un combat naval: era la milícia dels mantellets. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pere Badia Arroyo, doctor en Cultures Medievals per la UB per la tesi "Els coltells de Vic. Auge i declivi d'un centre manufacturer de renom a l'Occident baixmedieval". Ha participat en congressos d'història i publicacions acadèmiques.

Capítol 1312. Al llarg de la història, en l'estudi de la delinqüència han confluït factors socials, culturals, ambientals... i fins i tot biològics. L'antropologia criminal, sorgida al segle XIX, sostenia que els individus presentaven signes morfològics de criminalitat. Segons els principis que busquen mesurar la realitat en termes científics, el criminal podria ser detectat des del naixement pels trets físics. La idea era que el delinqüent naixia, no es feia. El primer a experimentar amb aquests conceptes va ser el metge italià Cesare Lombroso, que en certa manera va crear una nova disciplina: la criminologia positivista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Balcells, doctor en Justícia Penal per la Universitat de la Ciutat de Nova York i professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Balcells també és autor d'"Arqueomàfia: els lladres de tombes", editat per La Campana.

Capítol 1311. Després del viatge que el va portar de les Canàries a la Península, als vuit anys, el futur dramaturg Àngel Guimerà li va agafar molt de respecte al mar i no va tornar a embarcar-se mai més. En canvi, el seu teatre sí que va creuar l'Atlàntic. A Buenos Aires, la capital cultural i teatral de l'Amèrica Llatina, les seves obres van assolir una gran popularitat. Entre finals del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, obres com "Terra baixa" o "Maria Rosa" es van incorporar al repertori de les companyies de teatre professionals i amateurs, en traduccions castellanes, i fins i tot en adaptacions que traslladaven les seves trames a la realitat social argentina. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Martori, llicenciat en Filologia Catalana per la UB i graduat en Teoria i Crítica del Teatre per l'Institut del Teatre i la UAB. Martori també és autor del llibre "Àngel Guimerà a Buenos Aires. Arrelament i internacionalització".

Capítol 1310. La dictadura militar argentina, que es va prolongar des del 1976 fins al 1983, va habilitar centres clandestins de detenció, tortura i extermini en tota mena d'espais, principalment comissaries, unitats militars i dependències estatals. La repressió exercida en aquests centres sobre les persones segrestades, retingudes i sovint desaparegudes servia al mateix temps per estendre la desconfiança i la por a tota la societat. Les dones van patir mètodes específics de tortura i vexació. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Filologia Catalana per la UAB David Serrano Blanquer, professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL i autor del llibre "Cuerpos cautivos, memorias vivas. Perspectiva de género y transmisión testimonial en los centros clandestinos de detención, tortura y exterminio en Argentina (1976-1983)".

Capítol 1309. Durant 145 anys, entre el gener del 1624 i el desembre del 1768, el gremi de tenders i revenedors de Barcelona va ser un gremi mixt, ja que hi havia homes i dones com a mestres confrares. Aquest és l'únic cas conegut a la Barcelona de l'edat moderna i trenca amb la creença que els gremis barcelonins van ser exclusivament masculins, alhora que subratlla el paper de les dones en l'economia urbana de la ciutat. Especialment en el proveïment alimentari, ja que, a banda de les revenedores agremiades, les dones també treballaven en tavernes, peixateries o parades de pageses. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història per la UPF Mercè Renom Pulit, membre del grup Treball, Institucions i Gènere de la UB i autora del llibre "Revenedores. Gènere i treball a Barcelona, s. XV-XIX", Beca de Recerca de l'Antic Gremi de Revenedors de Barcelona.

Capítol 1308. Durant l'edat moderna, Catalunya va ser un escenari de guerra gairebé permanent, situada entre dues de les principals potències europees, la monarquia hispànica i el regne de França. La guerra entre Espanya i França va ser constant, especialment en la segona meitat del segle XVII, quan l'hegemonia europea estava en joc. El sobirà francès, Lluís XIV, va intentar ocupar el territori català durant bona part del seu regnat, no tant per conquerir-lo i incorporar-lo a França, com per necessitats logístiques de les tropes i per poder negociar amb els enemics. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor d'un capítol en l'obra col·lectiva "Guerra en Cataluña. 1597-1700".

Capítol 1307. El pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va mantenir una bona relació d'amistat amb el polític i mecenes Francesc Cambó al llarg de dues dècades, esperonada per l'interès que tots dos tenien en l'estudi de la Bíblia i en la traducció al català. Sovint des de la distància, perquè Ubach va viure molt de temps a Palestina, van compartir projectes i confidències en les nombroses cartes que es van creuar. A tots dos els unia també l'entusiasme per conèixer sobre el terreny els escenaris bíblics de Terra Santa, on Cambó va viatjar en dues ocasions. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "Lletres bíbliques. La correspondència entre Francesc Cambó i Bonaventura Ubach, 1925-1947", editat per la UB.

Capítol 1306. L'arribada de vaixells espanyols a terres asiàtiques, l'objectiu original de Cristòfol Colom, no es va produir fins que la flota de Magallanes i Elcano va arribar a les Filipines l'any 1521. Les Filipines van servir com a base per l'anhelat comerç amb Xina, que el 1567 va tornar a permetre comerciar amb estrangers, després d'un temps de prohibició per part de la dinastia Ming. Al barri segregat de Parian, a Manila, xinesos i espanyols intercanviaven seda, porcellana, plata i mercaderies diverses amb un desfici comercial que poques vegades s'ha vist al món. El galió de Manila ha quedat a l'imaginari popular com a símbol de la riquesa que feia el viatge des de les Filipines fins al Virregnat de la Nova Espanya establert pels castellans a Centre-Amèrica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manel Ollé, professor d'Història i Cultura de la Xina moderna i contemporània a la UPF, autor del llibre "Islas de plata, imperios de seda".

Capítol 1305. A la fi de la Primera Guerra Mundial, en l'art es va iniciar un període en què les tradicions culturals existents es van qüestionar i demolir. El cinema, un art encara jove, que tot just estava definint el llenguatge i les possibilitats, va participar de manera destacada en els diversos moviments avantguardistes de l'època, en tots els "-ismes" que es desenvolupaven a Europa. Durant el període d'entreguerres, van ser molts els experiments cinematogràfics que pretenien desafiar el públic i els límits del que es considerava convencional. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor en Cinema i Audiovisuals Jaume Duran, professor de Cinema de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1304. Els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, els primers celebrats a l'Amèrica Llatina, van desenvolupar-se en un context internacional convuls, marcat per la Primavera de Praga, la guerra del Vietnam, el Maig francès i la lluita contra la segregació racial als Estats Units. La reivindicació dels drets civils va deixar una imatge que va donar la volta al món: la de dos atletes afroamericans al podi de la prova dels 200 metres fent la salutació del moviment radical Black Power. Aquesta acció no va ser un gest aïllat i espontani, sinó que va ser el resultat d'un procés polític, col·lectiu i organitzat, que s'havia arribat a plantejar el boicot als Jocs. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Dani Martín Garín, periodista esportiu i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1303. A principis del segle XX un intel·lectual mallorquí va imaginar una nova manera d'entendre Catalunya. Gabriel Alomar, escriptor, periodista, professor i polític, va defensar un catalanisme republicà i progressista. En un moment en què el moviment estava dominat per la dreta, Alomar va voler acostar-lo a les classes populars i unir l'emancipació nacional amb la transformació social. Les seves idees van influir decisivament en una generació de polítics i intel·lectuals que acabaria transformant la política catalana. Però, malgrat ser una de les figures més influents del seu temps, el seu nom quedaria en gran part esborrat del relat posterior del catalanisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Roc Solà Gonzàlez, historiador i professor associat a la UAB. També és autor del llibre "El moment Alomar i el procés nacionalitzador, 1901-1931". Participa a mitjans com elcrític.cat o El Salto i coordina la col·lecció Fil Roig a Tigre de Paper.

Capítol 1302. Durant l'edat mitjana, hi va haver un moviment de dones laiques consagrades a l'activitat espiritual, completament independents de qualsevol mena d'autoritat masculina, ja fos dins del matrimoni o en algun orde religiós. No encaixaven en cap de les categories socials que estaven reservades a les dones a manera de cotilla. No tenien una vida familiar convencional, però tampoc eren monges: es deien "beguines" i eren membres d'una comunitat que per primer cop predicava en la llengua del poble. A través de la mística, van poder connectar amb altres dones lliures, defensores d'una espiritualitat que també tenia un sentit polític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Helena Casas Perpinyà, investigadora i doctora en Cultures Medievals.

Capítol 1301. Al llarg del segle XIX, el domini colonial europeu sobre països llunyans va propiciar el comerç d'animals, vius o morts, per a l'exhibició, l'estudi científic o per formar part de col·leccions particulars. En molts casos aquests exemplars es dissecaven, aplicant els coneixements de taxidèrmia que ja es coneixien a l'antic Egipte i que a Europa havien revifat a partir del segle XVI. A Catalunya, un personatge que va destacar en aquesta tasca va ser Francesc Darder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Tomàs Guilera, professor d'Antropologia Social a la UB i membre de l'equip de recerca Traficants, que rastreja l'origen de peces de museus públics catalans obtingudes en contextos colonials.

Capítol 944. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta, dos dels intel·lectuals europeus més importants, que havien estat amics tot i els seus orígens socials oposats, es van anar distanciant fins a mantenir una polèmica apassionada. L'un havia nascut a Algèria, en una família pobra d'ascendència menorquina, i es deia Albert Camus. L'altre era un fill únic de la burgesia parisenca, i es deia Jean-Paul Sartre. Les opinions de l'un i de l'altre sobre el comunisme, la guerra d'Algèria o les armes nuclears els van situar als dos extrems d'un debat que es plantejava si calia prioritzar la llibertat o la justícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia".

Capítol 941. Durant la Baixa Edat Mitjana, Barcelona es va anar configurant com un municipi autònom, amb capacitat de regular aspectes tan diversos com els que tenien a veure amb l'assistència i la salut de les persones més desafavorides, i que lliguen amb l'evolució del concepte de la caritat al llarg del temps. Entre els segles XIV i XV, la fundació de diversos hospitals a la ciutat, especialment el de la Santa Creu, va comptar amb el suport econòmic i legislatiu i amb la protecció directa del Consell de Cent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Pol Bridgewater, doctor en cultures medievals i professor associat a la UB, autor de la tesi "Car vosaltres havets a veure sobre hospitals: el Consell de Cent i la construcció de la primera política hospitalària a la Barcelona baixmedieval".

Capítol 940. Després de la disgregació de l'imperi d'Alexandre el Gran, a Egipte es va establir la dinastia ptolemaica. Durant aquest període, l'expansió romana per la Mediterrània havia generat diversos contactes amb la cultura egípcia, com havia passat abans amb els grecs, i les ànsies de dominació d'aquelles terres semblaven un pas lògic. Finalment, l'any 30 abans de Crist, Egipte es convertia en una província romana amb certes particularitats, una situació que passaria per diverses revoltes i crisis, i que es mantindria durant més de sis segles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Joan Oller, doctor en Història Antiga per la UAB, professor agregat de l'àrea d'Història Antiga del Departament de Ciències de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana de la UAB; director del Sikait Project, projecte d'excavacions arqueològiques al Desert Aràbic egipci.

Capítol 937. En els primers anys d'implantació del franquisme, el nou Estat mirava amb desconfiança cap al País Valencià, encara que no generava tants recels com Catalunya, on el regionalisme havia esdevingut separatista. El règim es va fondre gradualment a les institucions locals i provincials amb les antigues estructures de poder republicanes, perquè va pesar més el classisme que la ideologia. La continuïtat d'estructures i persones en els principals càrrecs va ser la norma, més enllà de l'aparició del Partit Únic, la Falange Española Tradicionalista i de les JONS, i de l'eliminació dels demòcrates que hi havien regit. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i des de l'estudi d'À Punt Ràdio a Burjassot: Andreu Ginés, doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra, autor de la tesi doctoral i el llibre "La instauració del franquisme al País Valencià".

Capítol 936. Joan Fuster és un autèntic clàssic de la tradició literària en llengua catalana del segle XX, autor de seixanta llibres i tres mil articles de premsa. Malgrat tot, és una figura força oblidada per les noves generacions, en part per les barreres que separen el mercat cultural del País Valencià, les illes Balears i Catalunya. I quan es ressalten els aspectes més importants de l'obra, se sol subratllar el compromís cívic insubornable i la defensa dels Països Catalans però també cal destacar el llegat cultural de Joan Fuster, un escriptor de primer ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Enric Sòria, escriptor i comissari de l'Any Fuster.

Capítol 935. La Corona d'Aragó va esdevenir una de les potències més importants de la baixa edat mitjana, en bona part gràcies a la seva capacitat marítima. La navegació per la Mediterrània va ser una font d'ocupació i una oportunitat per emprendre noves rutes comercials, però també va servir per fer política. Sovint s'organitzaven ambaixades de galeres amb finalitats militars, diplomàtiques o propagandístiques, i més d'una vegada aquestes embarcacions es posaven al servei d'autoritats estrangeres, fins i tot dels papes, a canvi de beneficis polítics i econòmics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, autora de la tesi "Les galeres catalanes a les armades pontifícies en època del Cisma d'Occident".

Capítol 934. Durant el primer terç del segle XX, en un moment en què Catalunya buscava les arrels nacionals en el passat, i la fascinació per l'època medieval era generalitzada, van proliferar les falsificacions de retaules pintats, talles de fusta i altres obres d'art suposadament pertanyents a aquell període. No és un tema del qual s'hagi parlat gaire, perquè a cap dels implicats li interessava airejar aquest tipus d'estafes, però la falsificació d'art medieval va ser una activitat molt habitual a casa nostra, a càrrec d'autèntics mestres de l'engany que van aconseguir convèncer algunes persones molt expertes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida i a la UOC, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d'ingrés titulat "Les falsificacions d'art medieval a Catalunya".

Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 918. A mitjans del segle XIX, aquelles classes que s'ho podien permetre, fonamentalment aristòcrates, burgesos i classes mitjanes emergents, van començar a ocupar part del temps en noves formes d'oci, que van modificar el paisatge dels entorns de les grans capitals. L'anomenat estiueig de proximitat, preludi del que un segle més tard esdevindria turisme de masses, va tenir un impacte econòmic, social i urbanístic, i va deixar rastre en tota mena de construccions, com torres, jardins, balnearis i casinos. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Maria Puigvert, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de Girona, i comissari de l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950".

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 916. L'obra de Josep Maria de Sagarra és una de les més reeixides de la literatura catalana del segle XX i abasta tots els gèneres possibles: més de quaranta obres de teatre, en vers i en prosa; poemes èpics, amorosos i satírics; articles de premsa i cròniques de viatges; narrativa, traduccions de Shakespeare i de Dante... No obstant, en els anys de la postguerra, i sobretot després de la mort, la recepció de l'obra del darrer poeta popular de Catalunya va patir una exclusió per motius més polítics que literaris. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Narcís Garolera, doctor en Filologia Catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra; responsable de l'edició crítica de l'obra completa de Sagarra i autor del llibre "Al peu de la lletra. Sobre Verdaguer i altres escriptors".

Capítol 1300. Des de les primeres dècades del segle XVII, arreu d'Europa, i també de manera especial a Catalunya, la reflexió sobre els aspectes econòmics de la societat va intentar descriure la realitat d'una manera nova. Es tractava de deixar de banda les interpretacions morals o religioses per tal d'analitzar i quantificar els mecanismes més complexos del conjunt de l'economia, de manera similar a com es va produir la revolució científica. El naixement del pensament econòmic a l'edat moderna havia de condicionar el desenvolupament de l'economia i tenir-hi un impacte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras Vies, doctor en Història del Pensament Econòmic per la Universitat de Barcelona, amb la tesi "Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l'alta edat moderna, 1520-1630".

Capítol 943. En les primeres dècades del segle XX, la falta de respostes de la ciència mèdica davant de moltes malalties havia degenerat en tota mena de supersticions populars. Una d'elles consistia a pensar que la sang dels nens tenia propietats curatives i servia per combatre la tuberculosi, un dels mals endèmics de la Catalunya de l'època. Aquesta creença, i el mercat negre i macabre que va generar, va ser l'origen de diversos infanticidis, com el que va sacsejar la població de Capellades l'any 1926. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa a LaVanguardia.com i ha escrit el llibre "Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals".

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 939. Una de les grans fites de la pedagogia moderna a la Catalunya dels anys vint i trenta va ser la creació d'escoles a l'aire lliure, centres públics de caràcter laic que fomentaven un model d'aprenentatge allunyat de la memorització de continguts per aprovar un examen, i que s'estimaven més ensenyar a l'alumne a pensar i a raonar. Un d'aquests centres que encara avui són model i referència va ser l'Escola del Mar de la Barceloneta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular per la UB, autor del llibre "El viatge de l'Escola del Mar: Pere Vergés i l'Escola Nova de la Barceloneta".

Capítol 938. No deixa de ser paradoxal que l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, autor de setanta-sis novel·les, setze obres de teatre, cinc reculls poètics i set volums d'articles de premsa, sigui recordat sobretot per una única novel·la, la més venuda de la nostra literatura. Més enllà del "Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo va ser un activista insubornable, un defensor de la llibertat individual i nacional, un independentista que es va negar a escriure en castellà i que amb la seva obra va voler contribuir al renaixement d'un país sotmès. En parlem amb l'historiador, Josep M. Solé i Sabaté, i Bel Zaballa, periodista, assessora lingüística i autora de la biografia "Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable".

Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 1299. De vegades hi ha guerres que no són declarades formalment entre els estats, que no tenen objectius polítics o religiosos, sinó que responen a situacions de desordre i anarquia en què alguns miren de treure'n profit. Durant l'últim terç del segle XIV, entre el 1361 i el 1410, Catalunya va patir més d'una dotzena d'invasions comeses per companyies de mercenaris, els anomenats "routiers", que entraven, saquejaven i es feien fonedissos. Per a un territori que no tenia capacitat de resposta, davant d'un poder reial més aviat fràgil, aquelles campanyes d'incendis i segrestos resultaven devastadores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la UdL. També és autor del llibre "Companyies estranyes d'armes qui eren entrades en lo Principat", de propera publicació a Pagès Editors. Sàpiens n'ha fet un avançament editorial al número 290, "Les invasions desconegudes. La guerra sense nom que va sacsejar Catalunya".

Capítol 952. La presència d'arbres a la trama urbana de les ciutats és una necessitat, tant per millorar la qualitat de l'aire com per incidir en la salut de les persones. Aquesta obvietat no sempre ha estat clara. Durant molt de temps, a les principals capitals europees d'arbres només n'hi havien als parcs, als jardins, a les grans avingudes i als camins d'entrada i sortida. Va ser Ildefons Cerdà, amb el projecte revolucionari d'eixample per a Barcelona, qui va incorporar l'arbre de carrer al paisatge de la ciutat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi, doctor en Geografia.

Capítol 951. El monestir femení hospitaler més important de la Catalunya medieval i moderna va ser Santa Maria d'Alguaire, construït a mitjans del segle XIII i abandonat a finals del segle XVII. Des d'una ubicació privilegiada, va exercir un control econòmic, social i jurisdiccional sobre diversos enclavaments de la plana del Segrià. Tot i que el règim de la comunitat era d'aïllament, s'han conservat documents que demostren que les normes de clausura van ser vulnerades repetidament, fins que va arribar una priora, a finals del segle XVI, decidida a posar ordre. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Maria Soler, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, coordinadora del Doble Grau d'Arqueologia i Història i vicedegana de la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Capítol 950. Un dels escriptors i intel·lectuals més importants que va tenir Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX va ser Eugeni d'Ors. Va posar les bases ètiques i estètiques del moviment que ell mateix va batejar com a Noucentisme, una reivindicació del classicisme confrontada al Romanticisme de finals del segle anterior, que va resultar fonamental per entendre la literatura, les arts plàstiques i la societat catalana de l'època. Un gir ideològic radical el va allunyar de la terra i el va convertir en un personatge constantment envoltat de polèmica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ètica a la Universitat de Barcelona, autor, entre molts d'altres, del llibre "Eugeni d'Ors i la ideologia del Noucentisme".

Capítol 949. En un moment en què moltes esperances revifaven, el Congrés de Cultura Catalana impulsat entre 1975 i 1977 va suposar una de les experiències cíviques més importants, de cara a la mobilització social del catalanisme. Va ser un procés llarg, la suma de moltes voluntats que volien dir-hi la seva respecte a l'estudi científic, la recuperació i la promoció de la cultura catalana, que va iniciar-se quan Franco encara era viu i va arribar fins a les eleccions del 15 de juny de 1977, en plena transició. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mariona Lladonosa Latorre, llicenciada en Ciències Polítiques a la UAB i doctora en Sociologia per la Universitat de Lleida, on és professora del Departament de Geografia i Sociologia. Coautora del llibre "Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat, 1975-1977".

Capítol 948. En plena guerra freda, un moment de tensió política extrema, al Berlín dividit pel mur hi va haver quatre equips de futbol que reflectien a la perfecció la partició de la capital alemanya entre dos sistemes irreconciliables: a l'est hi havia el Dinamo i l'Union, mentre que a l'oest hi havia el Hertha i el Tasmània. El tarannà i els seguidors d'aquests quatre clubs reflectien perfectament la tensió política que es vivia en aquell moment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars".

Capítol 947. En les primeres dècades del segle XX, Catalunya estava experimentant un desenvolupament tècnic i industrial extraordinari. Entre els pioners i visionaris que van tenir clars els avantatges que aquest progrés podia comportar per a tot el territori destaca l'enginyer i empresari Carles Montañès, que amb el temps també va ser diputat a les Corts de Madrid. El tarannà negociador, les bones relacions amb el poder i una ambició sense gaires escrúpols li van permetre fer aportacions decisives en l'extensió de l'energia elèctrica i la millora de les infraestructures ferroviàries, entre altres grans projectes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Joaquim Montclús, historiador, escriptor, periodista i activista cultural, president de l'Associació Cultural del Matarranya i autor del llibre "Qui va ser realment Carles Emili Montañès? Pearson, Cambó, March, Rotary Club, FECSA...".

Capítol 946. En un país sotmès al bloqueig econòmic i a l'autarquia com era l'Espanya dels primers anys del franquisme, el règim va voler demostrar la capacitat de producció industrial amb un vehicle de primer nivell, capaç de rivalitzar amb els millors models del món. Aquest projecte model va ser el Pegaso Z-102, i l'home que el va fer possible va ser l'enginyer català Vilfred Ricart, l'home que va ser capaç de tractar de tu a tu gegants de l'automoció mundial com el mateix Enzo Ferrari. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Vital, professor d'història a l'Institut Badalona Set, que escriu al diari "Ara" sobre temes de motor i ha col·laborat a la revista Sàpiens.

Capítol 945. Que una publicació concreta doni nom a tot un format narratiu és prova suficient de la seva rellevància. Tot i que des dels anys seixanta s'ha anat introduint el mot anglès "còmic", encara avui la paraula "tebeo" serveix per referir-se a les narracions dibuixades, sobretot pensades per al públic infantil. És el millor recordatori de la revista d'historietes més longeva de l'Estat, que en diferents etapes va cobrir gairebé tot el segle XX, des del 1917 fins al 1998. A les pàgines del TBO van néixer alguns dels personatges més estimats per diverses generacions, com el professor Franz de Copenhaguen i el seus invents, Eustaquio Morcillón i la família Ulisses. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, i és expert en còmics.

Capítol 1298. Durant el primer terç del segle XX, les aportacions d'un nombrós grup de científics van fer possible la irrupció de la física quàntica, una teoria que trencava amb la física clàssica acceptada durant segles. Més enllà de descriure el comportament de les partícules més petites de l'univers, com electrons, protons i fotons, el treball de Niels Bohr i de Werner Heisenberg, entre molts d'altres, va suposar un canvi de paradigma en la ciència absolutament revolucionari. La realitat deixava de ser una estructura fixa i universal, fonamentada en lleis immutables. Aquesta descoberta col·lectiva va redefinir de tal manera els límits del coneixement que fins i tot alguns dels seus pares, com Albert Einstein i Max Planck, creien que era una teoria incompleta. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador científic Dani Jiménez Albiac, director de CreaCiència i autor del llibre "Univers rebel: Un viatge per la història de la quàntica", de Cossetània Edicions.

Capítol 1297. Entre els principals llocs de memòria dels catalans, n'hi ha tres d'origen religiós: Montserrat, el monestir de Ripoll i el de Poblet, amb el panteó reial més important de tota la Corona d'Aragó, incloent-hi les despulles de Jaume I. Al llarg del segle XIX, època de canvis i de revolucions liberals, la reivindicació del valor històric i simbòlic del monestir de Poblet va ser motiu de disputa entre les diverses cultures polítiques d'un moment especialment convuls. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Roca Vernet, professor agregat Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor d'un capítol del llibre "Poblet, símbol en disputa: identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània", editat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1296. La resistència amb què a Catalunya es va respondre a l'alçament militar de juliol del 1936 va ser rebuda arreu del món amb interès i esperança. Un dels testimonis d'aquests moments tan incerts va ser el periodista alemany Hanns-Erich Kaminski. La implicació antifeixista i els contactes li van permetre seguir de prop els primers mesos del que ell mateix va anomenar la "revolta catalana", en un seguit de cròniques que van quedar recollides a la seva obra més influent: "Els de Barcelona". En aquest llibre, intentava prioritzar l'objectivitat per damunt de la ideologia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha escrit la introducció a l'edició del llibre "Els de Barcelona", de Hanns-Erich Kaminski, editat per Adesiara.

Capítol 1295. El dia D, el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, va suposar l'obertura d'un nou front de guerra a l'Europa occidental. Era el segon front contra els alemanys, després del que havia obert la Unió Soviètica al front oriental. Sens dubte, l'èxit del que es va conèixer com a operació Overlord va marcar un punt d'inflexió en la Segona Guerra Mundial. Però la derrota del nazisme encara exigiria molts més esforços. Al llarg d'aquell estiu del 1944, els aliats, encapçalats pels Estats Units i el Regne Unit, es van internar en territori francès per anar expulsant les tropes alemanyes. La campanya de Normandia tot just començava.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1072. La idea del bandoler com a assaltant de camins que ataca els rics per donar-ho als pobres, com a lluitador llegendari de finals del segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional és molt diferent de la realitat. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i insensibles, molt allunyats de la idea de justiciers del poble; van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptora i periodista Sylvia Lagarda-Mata, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers" amb Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 1066. L'any 1995 una estudiant alemanya va fer una troballa a Dmanisi, a Geòrgia. La sorpresa va ser majúscula, perquè es tractava d'una mandíbula que semblava humana. Però el que no sabia aquesta científica és que aquest os canviaria per sempre el que es donava per fet dels avantpassats homínids. El que en un primer moment podia ser una altra resta d'un ancestre amb centenars de milers d'anys, va resultar ser molt més: la clau per comprendre en quin moment els humans van marxar d'Àfrica per migrar a la resta del món. I va provocar, de retruc, una pregunta encara més important: per què ho van fer, una qüestió que a dia d'avui genera encara més preguntes que respostes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Agustí, doctor en Ciències Biològiques, investigador a l'ICREA i a l'Institut Català Paleoecologia Humana i Evolució Social.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1.037. Entre el 28 de juliol i el 3 de setembre de l'any 1285, en temps de Pere II el Gran, una flota reduïda de galeres catalanes, reforçada en un segon i definitiu assalt per l'armada siciliana encapçalada per l'almirall Roger de Llúria, es va enfrontar a una flota francesa que la superava clarament en nombre. Aquestes escaramusses van tenir lloc a prop de les Formigues, uns petits illots situats a menys d'una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Els vaixells catalans van aconseguir agafar per sorpresa l'armada francesa de Felip III l'Ardit i fer-la caure en un parany, en una de les batalles navals més interessants de la història de la Corona d'Aragó. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pol Junyent, doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Consolidat CAIMMed, "La Corona catalanoaragonesa, l'Islam i el món mediterrani".

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1.032. L'eclosió del turisme de masses de sol i platja durant les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat va comportar un seguit de canvis d'ordre urbanístic, econòmic i social. A la comarca costanera del Maresme, la majoria de poblacions van modificar la fesomia, tal com reflecteixen les postals turístiques editades durant aquells anys. Esclar que aquestes postals no sempre reflectien la realitat, sinó que sovint s'encarregaven de subratllar els tòpics folklòrics més tronats pensats per oferir la imatge que es volia vendre als visitants estrangers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El Maresme yeyé. La postal turística 1960's-1980's", juntament amb Xavier Nubiola.

Capítol 1031. Al llarg de set segles, els samurais van conformar l'elit social i política del Japó i van forjar una reputació de noblesa i honorabilitat. El cert és que la història del Japó va estar molt condicionada per les accions dels samurais i els conflictes entre els diferents clans d'aquesta casta de guerrers, ben bé des del segle XII fins a la desaparició oficial d'aquesta figura a la fi del segle XIX. L'habilitat en l'ús de la força va portar els samurais a assumir tasques de govern, més encara en una societat en què el poder de l'emperador era més nominal que real. El primer govern samurai de la història del Japó és el que es va establir el 1185 i que es coneix com el govern de Kamakura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Historia de los samuráis".

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1029. Sobre la Guerra de Successió hi ha moltes fonts històriques interessants, però cap testimoni és comparable, per valor documental i rellevància històrica, al de les "Narracions històriques", de Francesc de Castellví. Aquesta crònica havia restat inèdita durant més de dos segles als arxius d'estat de Viena, on havia anat a parar l'autor, condemnat a l'exili. Castellví, defensor de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques el 1714, malauradament una mica oblidat amb el pas del temps, va consagrar bona part de la vida a redactar una obra monumental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Francesc de Castellví i Obando. La memòria de la Guerra de Successió", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1004. A partir de la segona meitat del segle XIX, des d'uns anys abans del Sexenni Democràtic, i ben bé fins a l'esclat de la Guerra Civil, un dels corrents socials i religiosos més importants arreu d'Europa va tenir a veure amb l'espiritisme i l'ocultisme. En el cas català, el seu desenvolupament va anar associat als processos de canvi representats pels nous moviments obrers i els partits polítics d'esquerra. L'espiritisme va ser un símptoma de modernitat, de revolució política i cultural, i de superació de les creences tradicionals, el més semblant a una religió laica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Gerard Horta, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona i membre de l'Institut Català d'Antropologia; autor del llibre "Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat".

Capítol 1003. A inicis del segle XX, en coincidència amb els propòsits del Noucentisme, Barcelona va començar a fomentar el turisme des de les institucions per atraure els forasters i convidar-los que visitessin la ciutat. Va ser una opció política i també ideològica, lligada al desenvolupament urbanístic i econòmic d'una capital més cosmopolita, oberta a Europa. Al llarg de les primeres dècades del segle, van proliferar les iniciatives destinades a convertir Barcelona en un destí turístic de primer ordre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Saida Palou, investigadora i professora associada de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

Capítol 981. Un dels polítics que van deixar més empremta en l'ideari catalanista del segle XX va ser Manuel Carrasco i Formiguera. Va tenir una aportació decisiva en la reunió de totes les forces republicanes i antimonàrquiques espanyoles que van acordar el Pacte de Sant Sebastià, el 17 d'agost de 1930, i també va ser un dels principals suports del projecte de l'Estatut de Núria, del 1932. De fet, es va quedar sol al Congrés defensant la integritat del text. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Duran, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre "Manuel Carrasco i Formiguera. Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa", de Viena Edicions.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 979. El setembre de l'any 9 després de Crist, en els últims temps d'August, l'exèrcit romà liderat pel governador Quintili Var es va enfrontar als germànics al bosc de Teutoburg. Els legionaris romans havien estat conduïts fins a aquell cul de sac, enganyats per un príncep germànic rebel que tenia la ciutadania romana, Armini. Van ser tres dies d'enfrontaments que van culminar en una derrota romana total i absoluta, una de les pitjors de la història militar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 978. Des de l'inici de les intervencions arqueològiques a Empúries, l'any 1908, aquest jaciment va esdevenir fonamental pel valor polític i ideològic, més enllà del científic. Es tractava de donar a conèixer el bressol d'una identitat catalana d'arrels hel·lèniques, diferenciada d'altres pobles peninsulars. En el moment d'esclatar la Guerra Civil, els responsables de les excavacions tenien molt clar que calia protegir Empúries de possibles atacs i bombardejos franquistes, però també de l'ús militar que li podien donar les forces republicanes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francisco Gracia, catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica. Autor de "La construcción de una identidad nacional. Arqueología, patrimonio y nacionalismo en Cataluña, 1850-1939".

Capítol 977. Hi ha científics que, en el seu context històric, i pel caràcter pioner i aïllat dels treballs que van fer, han estat vistos no només com a genis, sinó gairebé com a mags visionaris, com a il·lusionistes que confien especialment en el poder de la imaginació. És el cas del serbi Nikola Tesla, l'home que amb patents basades en el fenomen de l'electromagnetisme va contribuir a la configuració de la societat i de la tecnologia contemporànies. Fill d'un món ja desaparegut, a cavall entre els segles XIX i XX, la figura de Tesla ha crescut en les darreres dècades, però no és un cas aïllat, sinó un producte del seu temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 976. A partir de la segona meitat del segle XVII, l'economia catalana va experimentar una recuperació que va coincidir amb un canvi en les relacions comercials entre la monarquia hispànica i els Països Baixos arran del Tractat de Münster, signat el 1648. En aquest context, els comerciants neerlandesos Joan Kies i Arnold de Jäger van arribar a Catalunya per fer-hi negocis. La nissaga dels Kies es va establir inicialment a Barcelona, però posteriorment es van traslladar al Camp de Tarragona, a la rodalia de Reus, on van convertir el castell de Vila-seca en residència i centre de producció. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Fàbregas, professor jubilat d'Història Moderna a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Capítol 955. Encarregar un moble fet a mida pot ser una qüestió molt seriosa; en el segle XIX, fins i tot podia arribar a ser un tema d'honor. És el cas del secreter armari que el noble Josep Francesc de Caramany va encomanar al fuster Antoine Seux, d'origen francès i resident a Girona. L'any 1803, Caramany va fer empresonar Seux perquè no acabava el moble, i un cop a presidi li va anar enviant les fustes i la resta de material necessari per enllestir la feina. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Mònica Piera, doctora en Història de l'Art i presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble.

Capítol 954. La intervenció dels Estats Pontificis en la configuració política i ideològica dels estats ha estat una política constant al llarg dels segles. Una etapa especialment turbulenta va ser la de les reformes religioses, al llarg del segle XVI i inicis del XVII, que coincideixen amb el Renaixement i l'inici del barroc. El papat va participar intensament en els conflictes polítics amb diversos monarques europeus, al mateix temps que els papes de Roma procuraven fer ostentació de la riquesa que posseïen mentre envoltaven el culte catòlic d'una majestuositat i un luxe sense precedents. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Diego Sola, doctor en Història Moderna amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, on és professor lector i director del Màster en Història i Identitats en el Mediterrani Occidental, segles XV-XIX; autor del llibre "Història dels papes".

Capítol 953. L'estiu del 1938, amb l'esclat de la batalla de l'Ebre, la Guerra Civil vivia moments decisius i especialment durs, tant per als que eren al front, soldats cada vegada més joves, com per a les dones, avis i nens que s'havien quedat a la rereguarda. En un llogaret de la província de Tarragona, a Valldeperes, l'Angeleta Solé havia de fer el cor fort i afrontar la collita tota sola, fent-se càrrec del sogre, de 77 anys, i de quatre nens. Al front hi tenia el marit, en Pepet Llorach Capdevila, i el cunyat, en Joan. Els patiments d'aquesta família, que s'han pogut conèixer gràcies a un farcellet de cartes descobert a la casa on vivien, reflecteix el de tantes altres famílies pageses del moment, quan el feixisme era una amenaça cada vegada més propera. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Andrés Villa, màster en Escriptura per a Televisió i Cinema de la UAB, autor de diversos documentals i del llibre "El cor més humil. Valldeperes, estiu del 1938".

Capítol 1294. A finals del segle XVIII, es documenta la presència a Catalunya d'un moble de força acceptació per part de les classes nobles arreu d'Europa: es tracta de l'escriptori de tambor, amb una tapa que quedava amagada dins de la mateixa peça un cop oberta. Un d'aquests escriptoris, decorat bellament amb treballs d'ebenisteria, es va fer per a Francisco González de Bassecourt, comte d'El Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1790 i màxima autoritat política, militar i judicial, segons el nou model d'organització territorial implantat a la fi de la guerra de Successió. L'escriptori, d'una forta càrrega simbòlica, es va concebre per representar el poder i l'estatus social i intel·lectual del propietari. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història de l'Art Mònica Piera Miquel, presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble i autora del llibre "L'art de pintar amb fusta".

Capítol 1293. A partir de l'obra de Lluís Domènech i Montaner, a cavall entre el segle XIX i el XX, s'iniciava una de les nissagues d'arquitectes més importants de Catalunya. Al llarg de quatre generacions, la família Domènech ha continuat fent aportacions arquitectòniques adaptades al context polític i social d'èpoques força turbulentes, marcades per guerres, dictadures i canvis de règim polític. Des de concepcions diferents de l'ofici, i passant pel neoclassicisme, el modernisme i el noucentisme, entre els membres d'aquesta nissaga es poden establir diversos lligams. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Domènech Girbau, doctor en Arquitectura, besnet de Lluís Domènech i Montaner i autor del llibre "Els Domènech, una nissaga d'arquitectes", editat per Viena.

Capítol 1292. El mallorquí Joan Baptista Picornell, personatge culte i polifacètic, va sortir de l'illa de ben jove, a la segona meitat del segle XVIII, i no hi va tornar mai més. La seva va ser una biografia amb moltes etapes: pedagog influït per les idees de la Il·lustració, defensor convençut de la igualtat de tots els éssers humans, escriptor, metge i activista revolucionari... En tot el que va fer, el va guiar la lluita contra els privilegis de l'Antic Règim, que el va portar a liderar el moviment independentista d'algunes colònies espanyoles al Nou Món. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el naturalista Joan Mayol Serra, que ha estat diputat i conseller d'Agricultura de les Balears i que debuta en la narrativa amb la novel·la "El sediciós: Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell", de la Nova Editorial Moll.

Capítol 1291. A partir del segle XV, i durant bona part de l'edat moderna, arreu d'Europa va sorgir una suposada pràctica que aparentment atemptava contra l'ordre establert i la religió cristiana. La persecució de la bruixeria va resultar especialment cruenta i macabra a Catalunya, on va afectar sobretot les dones. Les torturaven i les condemnaven a morir, normalment a la forca, acusades de comportaments herètics, pactes malèfics amb el diable i de practicar màgies perilloses, però en molts casos eren simplement llevadores o remeieres. En un país empobrit i en crisi, la cacera de bruixes, fonamentada en falsedats, supersticions i ignorància, va permetre assenyalar un suposat enemic interior. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la mestra, filòloga i escriptora Anna Grau Gimeno, autora del llibre "La bruixeria a Catalunya: Història d'una cacera contra les dones", amb il·lustracions de Laia Baldevey i editat per Efadós.

Capítol 1290. El record del rei Jaume I no es fonamenta únicament en els textos de les cròniques medievals, sinó també, i sobretot, en les imatges que han estat transmeses a través de les festivitats, les cerimònies cíviques i rituals, les armes, els retaules, les miniatures o les relíquies. La construcció de la memòria de Jaume I com un rei guerrer i legislador va tenir molt en compte aquests elements visuals durant la baixa edat mitjana. L'arquitectura i les arts van contribuir a engrandir l'aura de Jaume I com un heroi conqueridor a tots els territoris que va governar, i al País Valencià de manera molt especial. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Francesc Granell, professor ajudant, Doctor en Història de l'Art per la UV amb la tesi "L'aura de la memòria. La imatge de Jaume I en la València baixmedieval" i autor del llibre "Jaume I en la València baixmedieval. La memòria del rei a través de la imatge", de Publicacions de la UV.

Capítol 1289. En els inicis de la Revolució Francesa, el 17 de juny de 1789, es va constituir una Assemblea Nacional que substituïa els Estats Generals, les assemblees excepcionals convocades pel rei a la França de l'antic règim, on s'havien reunit fins aleshores representants de tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble, o tercer estat. Desmarcant-se d'aquest ordenament d'antic règim, els membres del tercer estat es van reunir pel seu compte. Pocs dies després, el 9 de juliol, adoptaven el nom d'Assemblea Nacional Constituent. En les seves sessions, es definia un nou ordre econòmic, polític i social, però no tots els diputats estaven d'acord sobre el paper que havia de jugar el rei ni de quina manera es podien atendre les demandes individuals i col·lectives d'una societat en ple procés de transformació. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Maria Betlem Castellà i Pujols, doctora en Història per la UAB i la Université Paris 1 Panthéon Sorbonne.

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.