En guàrdia!

Capítol 905. Des de la partició de l'illa d'Irlanda el 1921, la divisió entre els nacionalistes i els unionistes partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya va anar degenerant fins a esdevenir un dels conflictes polítics i militars més prolongats del segle XX. Des d'aleshores, amb alguns retocs jurídics, els sis comtats de l'Ulster van quedar sota domini britànic, mentre que la resta de l'illa esdevenia independent. La discriminació exercida sobre la població catòlica va provocar la reorganització de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que des de la seva fundació, el 1919, va passar per moltes escissions: de totes, la que va guanyar més suport popular i es va convertir en majoritària va ser l'IRA provisional, constituït el 1970. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador', i Mireia Ros Domènech, doctora per la URV, i professora associada a la UB al Màster Dones, gènere i ciutadania; autora del llibre "Dones del moviment republicà irlandès. Her Majesty's Armagh Prison, 1971-1982".

Capítol 904. Els dirigents de la Revolta del 1868 contra Isabel II, la Gloriosa Revolució d'octubre, havien promès al poble que eliminarien els impostos de consum i les lleves obligatòries. Dos anys més tard, aquella promesa de deixar d'obligar els homes a anar a la guerra havia quedat en paper mullat. Al general Prim li calien més efectius per afrontar la guerra de Cuba, i el 30 de març del 1870 el govern liberal va aprovar un nou sorteig de quintes. Com que la crida a files es podia evitar amb una redempció en diners, a la pràctica els únics afectats per la llei eren els membres de les classes populars. Els primers dies del mes d'abril del 1870 es va iniciar una revolta contra aquesta injustícia clamorosa, la Revolta de les Quintes, que va tenir el punt més àlgid a la vila de Gràcia, i que va ser iniciada per les dones d'aquells que anaven al front a morir. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Carla Gràcia Mercadé, escriptora i autora del llibre "Set dies de gràcia".

Capítol 903. La història també la construeixen les personalitats discretes, humils i prudents, acostumades a quedar en segon pla però igualment imprescindibles per als personatges públics a qui donen suport. Aquest és el cas de Dalmau Costa, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya des de la fundació, que el 1932 va esdevenir el primer cap de cerimonial del Parlament de Catalunya, i en esclatar la Guerra Civil també ho va ser de la Generalitat. Obligat a emprendre el camí de l'exili, Costa va haver de començar una nova vida a Mèxic, on també va demostrar ser tot un pioner de les relacions públiques. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Burillo, doctor en Comunicació Social per la UPF, llicenciat en Història de l'Art per la UAB i en Periodisme per la UPF. Autor del llibre "Dalmau Costa, mestre de cerimònies de dues nacions".

Capítol 901. Ignasi de Loiola va viure a Manresa el 1522 un moment clau de la seva vida, lligat a la conversió cap a un cristianisme més profund. Qui havia estat un cavaller de la noblesa basca molt ben relacionat amb la cort castellana dels Reis Catòlics, acabaria sent pelegrí i fundador de la Companyia de Jesús. De camí cap a Terra Santa va passar per Montserrat i per Manresa. S'hi havia d'estar només uns dies, però finalment van ser onze mesos, entre març del 1522 i febrer del 1523. La gent que hi va conèixer i les vivències d'aquells mesos el van acompanyar tota la vida, i avui en dia a Manresa encara és possible resseguir molts dels llocs on va pregar i reflexionar. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Riera, llicenciat en Filosofia i Lletres i en Teologia. Durant vuit anys va ser superior i director del Centre d'Exercicis Espirituals de la Cova de Manresa i és autor del llibre "Manresa ignasiana, 500 anys. El pelegrí de Loiola i els jesuïtes".

Capítol 900. Al llarg del segle XI, en diversos llocs d'Europa, els poders polítics establerts van ser desafiats pels assalts d'algunes personalitats nobles. Al sud del comtat de Barcelona va tenir lloc una d'aquestes revoltes feudals entre l'any 1041 i el 1058. Mir Geribert, senyor de castells del Penedès, va qüestionar l'autoritat del comte Ramon Berenguer I. És un episodi més, i un de ben destacat, en un procés caracteritzat per una violència extrema que va conduir a la imposició del feudalisme arreu del continent, un canvi general de sistema que va resultar clau en la història occidental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Rosa Lluch Bramon, coordinadora del Màster de Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona.

Capítol 894. Amb l'entrada de les forces aliades als camps de concentració i extermini del nazisme, entre abril i maig de 1945, per als supervivents s'iniciava una etapa molt dura, la de retrobar-se amb la vida a l'exterior i tornar a casa, si és que això era possible, intentant deixar enrere els horrors viscuts. Una part seva va quedar atrapada per sempre més en aquells records. Es calcula que només un terç dels internats als camps nazis va aconseguir sobreviure al genocidi sistemàtic. Dels 9.161 ciutadans espanyols que hi van entrar, per exemple, només en van sobreviure 3.539. Els seus testimonis, orals i escrits, ens parlen del millor i el pitjor de la condició humana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Serrano Blanquer, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna-Universitat Ramon Llull, de l'Escola Pia de Sabadell i de la Universidad ORT Uruguay.

Capítol 893. Napoleó Bonaparte és un dels grans noms de la història política i militar europea, un home que es va fer a si mateix i que va arribar a dalt de tot des de ben avall. El brillant estrateg i general que s'havia guanyat l'admiració de molts contemporanis com a últim garant dels valors republicans de la Revolució Francesa acabaria sent un emperador autoproclamat, temut pels plans de conquerir Europa de punta a punta i per la brutalitat dels mètodes que va fer servir per intentar aconseguir-ho. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Napoleó, la Revolució i els catalans".

Capítol 892. A mitjans del segle XIX, entre 1853 i 1862, un projecte aixecat amb molts esforços en terres de ponent va esdevenir una de les obres d'enginyeria hidràulica més imponents de la història. El Canal d'Urgell, que va del Tossal a Montoliu de Lleida, s'estén al llarg de 144 quilòmetres de canal principal i 76 més de canal auxiliar. En el traçat destaca el túnel de Montclar, de gairebé cinc quilòmetres de longitud; durant un segle, el més llarg d'Europa. Centenars de pagesos, paletes i peons, alguns d'ells presos obligats a treballar, així com uns quants enginyers i empresaris, van protagonitzar una transformació del paisatge i la mentalitat del país, en un procés comparable, per la magnitud i els resultats assolits, a la conquesta de l'Oest americà. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Canosa, periodista, escriptor i guionista. Director del magazín La Mira i autor del llibre "Aigua a les venes. Crònica d'un miracle català universal".

Capítol 887. El 4 de novembre del 1926, la gendarmeria francesa va avortar un intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, en què havien participat centenars d'independentistes catalans i un grup considerable d'antifeixistes italians. Aquell intent de revolta armada en resposta a la dictadura del general Primo de Rivera, abans que res un gest de dignitat, va posar les bases del mite d'un home que als seixanta-set anys havia passat de ser tinent coronel de l'exèrcit espanyol a liderar l'independentisme a Catalunya. Amb l'aixecament de Prats de Molló, Francesc Macià, l'Avi, va donar un pas decisiu en la seva trajectòria. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Giovanni Cattini, llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Bolonya i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, autor del llibre "L'aixecament de Prats de Molló", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 886. Durant l'alta edat mitjana, la pèrdua de bens i de la pròpia llibertat, o bé l'exili, es van considerar mesures més efectives per respondre pels crims que no pas la pena de mort. És a partir del segle XII, amb l'aval del dret romà i de la doctrina de l'Església, que aquest tipus de càstig definitiu s'incorpora als codis legals arreu d'Europa i se n'estén l'acceptació social. A Catalunya, l'aplicació de la pena de mort als diversos territoris proporciona una bona fotografia de l'estructura política i social de la baixa edat mitjana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i amb Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de Lleida i doctor honoris causa per la Universitat Nacional de Cuyo, a l'Argentina. És autor del llibre "La pena de mort a la Catalunya baixmedieval".

Capítol 881. Abans de l'arribada de les potències europees a través de la ruta oberta per Cristòfor Colom, a Amèrica hi havia imperis tan importants com l'inca i l'asteca. Aquestes societats precolombines estaven molt avançades en aspectes com ara l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, els coneixements científics i l'enginyeria. I la mostra més impressionant de tot això es pot trobar a la capital fastuosa dels asteca-mexica, un poble de guerrers: Tenochtitlan, l'actual Ciutat de Mèxic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Tous, doctora i professora d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

Capítol 880. A inicis del segle XVI, dos segles després del retorn de Marco Polo a Europa, arriben a les costes xineses els primers vaixells mercants portuguesos, i amb ells, els missioners cristians. En la missió d'evangelitzar i convertir a la fe catòlica, els missioners estaven disposats a fer el que fos necessari per aconseguir-ho. Els membres de la Companyia de Jesús, fundada el 1534 per Ignasi de Loiola, van arribar per primera vegada a la Xina cinquanta anys després, el 1582. Aquests pioners van actuar com a corretja transmissora entre dues civilitzacions, sobretot al segle XVII. A banda de predicar, els missioners jesuïtes van traduir llibres cristians al xinès i van ser els primers a difondre la cultura xinesa a l'Europa moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra.

Capítol 879. Durant bona part del franquisme, un dels destins més temuts pels opositors de la dictadura va ser Via Laietana, el nom popular de la comissaria principal de la policia franquista a Barcelona. Anar a parar a la comissaria que es troba encara avui en aquella artèria clau de la ciutat era sinònim de dolor i patiment. Des dels anys 40 i fins ben entrats els 70, la comissaria de Via Laietana es va mantenir com una maquinària molt ben greixada de repressió i tortura sistemàtica, inspirada en els mètodes de la Gestapo nazi. L'edifici era la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, també coneguda com a Brigada PoliticoSocial, la policia secreta del règim, el lloc on es concentraven alguns dels agents més sàdics i despietats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista, autor del llibre "Memòria de la resistència antifranquista".

Capítol 878. A finals dels anys 70, després de 2.500 anys d'història de l'imperi persa, milions de persones van sortir als carrers de l'Iran exigint un canvi. Tot un poble en ple s'alçava contra la repressió de la dictadura encapçalada pel xa Mohammad Reza Pahlevi. Les manifestacions multitudinàries, impulsades pel lideratge religiós de l'aiatol·là Khomeini, van acabar conduint a l'establiment d'un nou ordre islàmic. Més enllà dels efectes que va tenir al país, la revolució iraniana i la proclamació d'una República Islàmica l'any 1979 van suposar una sacsejada geopolítica i uns canvis importants en els equilibris de poder al Pròxim Orient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, 6 d'ells com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

Capítol 876. De tots els antics dominis colonials francesos, un dels territoris que més va resistir-se a l'ocupació, ja des del segle XIX, va ser Algèria. Per França també era una qüestió d'orgull mantenir el domini sobre una colònia que, des del punt de vista administratiu, formava part del seu territori com una província més. El 1954 es va fundar el Front d'Alliberament Nacional, que defensava la guerra com un mitjà legítim per assolir la independència d'Algèria. Era l'inici d'una guerra cruenta entre forces desiguals que es va allargar fins al 1962, va culminar amb l'alliberament del país nord-africà i va inspirar altres lluites nacionals. Algèria va ser dels últims països àrabs a obtenir la independència i dels que va vessar més sang per assolir-la. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la UdL, autor del llibre "Algèria viurà! França i la guerra per a la independència algeriana (1954-1962)".

Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

Capítol 873. A les ciutats no tot és asfalt, maons i pedres; també hi ha vegetació. Fins a mitjans del segle XVIII, a la ciutat de Barcelona els arbres quedaven amagats darrere les façanes dels palaus, monestirs o esglésies, i formaven part dels horts, els vergers o els jardins. Per tant, al llarg de molts segles la relació dels ciutadans amb els arbres era privada, tot i que alguns horts eren accessibles. El creixement econòmic i demogràfic que experimenta la ciutat entre la segona meitat del XVIII i mitjans del XIX genera la densificació de la construcció i la pèrdua de la major part dels jardins i els horts. En aquest moment neixen els primers espais arbrats públics, com la Rambla, el passeig de l'Esplanada i l'entorn del camí arbrat de Gràcia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia.

Capítol 872. El desenvolupament de la bomba atòmica per part dels Estats Units en el Projecte Manhattan va ser conegut per Stalin des dels mateixos inicis. Pels soviètics era imperatiu no cedir ni un mil·límetre en el pols per disposar del millor armament. Per tal d'obtenir informació de l'enemic i fer avançar el programa d'investigació propi, els russos van recórrer a l'espionatge. Un matrimoni de Nova York es va veure en el punt de mira d'aquest foc creuat: eren Julius i Ethel Rosenberg, dos peons sacrificables en una partida anomenada Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría".

Capítol 1302. Durant l'edat mitjana, hi va haver un moviment de dones laiques consagrades a l'activitat espiritual, completament independents de qualsevol mena d'autoritat masculina, ja fos dins del matrimoni o en algun orde religiós. No encaixaven en cap de les categories socials que estaven reservades a les dones a manera de cotilla. No tenien una vida familiar convencional, però tampoc eren monges: es deien "beguines" i eren membres d'una comunitat que per primer cop predicava en la llengua del poble. A través de la mística, van poder connectar amb altres dones lliures, defensores d'una espiritualitat que també tenia un sentit polític. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Helena Casas Perpinyà, investigadora i doctora en Cultures Medievals.

Capítol 1301. Al llarg del segle XIX, el domini colonial europeu sobre països llunyans va propiciar el comerç d'animals, vius o morts, per a l'exhibició, l'estudi científic o per formar part de col·leccions particulars. En molts casos aquests exemplars es dissecaven, aplicant els coneixements de taxidèrmia que ja es coneixien a l'antic Egipte i que a Europa havien revifat a partir del segle XVI. A Catalunya, un personatge que va destacar en aquesta tasca va ser Francesc Darder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Tomàs Guilera, professor d'Antropologia Social a la UB i membre de l'equip de recerca Traficants, que rastreja l'origen de peces de museus públics catalans obtingudes en contextos colonials.

Capítol 944. Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta, dos dels intel·lectuals europeus més importants, que havien estat amics tot i els seus orígens socials oposats, es van anar distanciant fins a mantenir una polèmica apassionada. L'un havia nascut a Algèria, en una família pobra d'ascendència menorquina, i es deia Albert Camus. L'altre era un fill únic de la burgesia parisenca, i es deia Jean-Paul Sartre. Les opinions de l'un i de l'altre sobre el comunisme, la guerra d'Algèria o les armes nuclears els van situar als dos extrems d'un debat que es plantejava si calia prioritzar la llibertat o la justícia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Gelonch, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, autor de "Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia".

Capítol 935. La Corona d'Aragó va esdevenir una de les potències més importants de la baixa edat mitjana, en bona part gràcies a la seva capacitat marítima. La navegació per la Mediterrània va ser una font d'ocupació i una oportunitat per emprendre noves rutes comercials, però també va servir per fer política. Sovint s'organitzaven ambaixades de galeres amb finalitats militars, diplomàtiques o propagandístiques, i més d'una vegada aquestes embarcacions es posaven al servei d'autoritats estrangeres, fins i tot dels papes, a canvi de beneficis polítics i econòmics. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, autora de la tesi "Les galeres catalanes a les armades pontifícies en època del Cisma d'Occident".

Capítol 934. Durant el primer terç del segle XX, en un moment en què Catalunya buscava les arrels nacionals en el passat, i la fascinació per l'època medieval era generalitzada, van proliferar les falsificacions de retaules pintats, talles de fusta i altres obres d'art suposadament pertanyents a aquell període. No és un tema del qual s'hagi parlat gaire, perquè a cap dels implicats li interessava airejar aquest tipus d'estafes, però la falsificació d'art medieval va ser una activitat molt habitual a casa nostra, a càrrec d'autèntics mestres de l'engany que van aconseguir convèncer algunes persones molt expertes. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Velasco, professor d'Història de l'Art a la Universitat de Lleida i a la UOC, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb un discurs d'ingrés titulat "Les falsificacions d'art medieval a Catalunya".

Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 918. A mitjans del segle XIX, aquelles classes que s'ho podien permetre, fonamentalment aristòcrates, burgesos i classes mitjanes emergents, van començar a ocupar part del temps en noves formes d'oci, que van modificar el paisatge dels entorns de les grans capitals. L'anomenat estiueig de proximitat, preludi del que un segle més tard esdevindria turisme de masses, va tenir un impacte econòmic, social i urbanístic, i va deixar rastre en tota mena de construccions, com torres, jardins, balnearis i casinos. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Maria Puigvert, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, professor titular d'Història Contemporània de la Universitat de Girona, i comissari de l'exposició "Estiueig de proximitat. 1850-1950".

Capítol 917. Durant la segona meitat del segle XV, un contenciós entre models polítics llargament sostingut, un xoc de sobiranies entre el rei i els estaments, va derivar en un conflicte bèl·lic que va trasbalsar completament la història de Catalunya. A aquest conflicte se l'anomena la guerra civil catalana, i va transcórrer entre 1462 i 1472. Aquests deu anys de guerra s'expliquen per diversos factors, a banda dels conflictes d'interessos protagonitzats pel rei, la ciutat de Barcelona i les institucions. La crisi agrària, el cicle de pestes i els enfrontaments entre la Busca i la Biga, i entre els pagesos de remença i els senyors feudals, també van contribuir a deixar Catalunya arruïnada. Amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval a la UdL i doctor honoris causa per la Universitat de Cuyo, a l'Argentina, i prologuista de l'edició catalana del llibre "El naufragi de Catalunya. La guerra civil catalana del segle XV", d'Alan Ryder.

Capítol 1300. Des de les primeres dècades del segle XVII, arreu d'Europa, i també de manera especial a Catalunya, la reflexió sobre els aspectes econòmics de la societat va intentar descriure la realitat d'una manera nova. Es tractava de deixar de banda les interpretacions morals o religioses per tal d'analitzar i quantificar els mecanismes més complexos del conjunt de l'economia, de manera similar a com es va produir la revolució científica. El naixement del pensament econòmic a l'edat moderna havia de condicionar el desenvolupament de l'economia i tenir-hi un impacte. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Junqueras Vies, doctor en Història del Pensament Econòmic per la Universitat de Barcelona, amb la tesi "Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l'alta edat moderna, 1520-1630".

Capítol 943. En les primeres dècades del segle XX, la falta de respostes de la ciència mèdica davant de moltes malalties havia degenerat en tota mena de supersticions populars. Una d'elles consistia a pensar que la sang dels nens tenia propietats curatives i servia per combatre la tuberculosi, un dels mals endèmics de la Catalunya de l'època. Aquesta creença, i el mercat negre i macabre que va generar, va ser l'origen de diversos infanticidis, com el que va sacsejar la població de Capellades l'any 1926. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador i Mercè Balada, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, treballa a LaVanguardia.com i ha escrit el llibre "Catalunya en negre. 150 anys de crims i criminals".

Capítol 942. Amb el final oficial de la dictadura, moltes estructures del règim franquista no es van desmantellar, sinó que van seguir plenament actives. La continuïtat dels cossos de seguretat feixistes al servei de la democràcia naixent va desembocar en tot de casos de violència policial arbitrària i excessiva que van esquitxar els anys difícils de la Transició. Sumant-hi les víctimes abatudes quan se les intentava detenir o identificar, en la repressió de manifestacions i arran de tortures, entre 1975 i 1982 hi va haver 134 morts documentades per l'acció abusiva d'agents de la Policia Armada, que a partir de 1978 va adoptar el nom de Policia Nacional, la Guàrdia Civil, la policia no uniformada i la policia municipal. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Ballester, doctor en Història, professor i membre del Centre d'Estudis Sobre Dictadures i Democràcies de la UAB, autor del llibre "Las otras víctimas. La violència policial durante la Transición, 1975-1982".

Capítol 939. Una de les grans fites de la pedagogia moderna a la Catalunya dels anys vint i trenta va ser la creació d'escoles a l'aire lliure, centres públics de caràcter laic que fomentaven un model d'aprenentatge allunyat de la memorització de continguts per aprovar un examen, i que s'estimaven més ensenyar a l'alumne a pensar i a raonar. Un d'aquests centres que encara avui són model i referència va ser l'Escola del Mar de la Barceloneta. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Salvador Domènech, doctor en Pedagogia i màster en Intervenció Psicopedagògica i Assessorament Curricular per la UB, autor del llibre "El viatge de l'Escola del Mar: Pere Vergés i l'Escola Nova de la Barceloneta".

Capítol 938. No deixa de ser paradoxal que l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, autor de setanta-sis novel·les, setze obres de teatre, cinc reculls poètics i set volums d'articles de premsa, sigui recordat sobretot per una única novel·la, la més venuda de la nostra literatura. Més enllà del "Mecanoscrit del segon origen", Manuel de Pedrolo va ser un activista insubornable, un defensor de la llibertat individual i nacional, un independentista que es va negar a escriure en castellà i que amb la seva obra va voler contribuir al renaixement d'un país sotmès. En parlem amb l'historiador, Josep M. Solé i Sabaté, i Bel Zaballa, periodista, assessora lingüística i autora de la biografia "Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable".

Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

Capítol 915. Aristòtil i després Ptolomeu van afirmar que la Terra era el centre de l'Univers i la resta de cossos celestes, començant pel Sol, giraven al seu voltant. Copèrnic ho va desmentir a mitjans del segle XVI. I no va ser l'únic. Una de les ments més brillants de la història de la ciència, el matemàtic, astrònom i físic Galileu Galilei, es va haver d'enfrontar a dos processos davant de l'Església catòlica per la defensa vehement de l'heliocentrisme, o sigui que la Terra gira al voltant del Sol. El primer va ser un simple advertiment, i el segon, un judici que va posar a prova la seva resistència. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "La història de la ciència com mai te l'han explicat".

Capítol 914. Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.

Capítol 909. Durant els anys setanta, Barcelona bullia d'iniciatives marcades per l'experimentació, la recerca de les arrels i la fusió de gèneres, però els mancava un espai que les aglutinés. Un local inaugurat al carrer d'Argenteria l'any 1973 per Víctor Jou, la sala Zeleste, es va convertir en la casa comuna d'infinitat de músics i bandes englobades en el que es va conèixer com l'Ona Laietana. Més enllà de ser una sala de concerts, Zeleste va obrir una oficina de management, una escola de música i un segell discogràfic, que van esdevenir cabdals en aquella Barcelona que emergia del franquisme. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àlex Gómez-Font, escriptor i fotògraf, autor dels llibres "Zeleste i la música laietana (Un passeig per la Barcelona musical dels setanta)" i "Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste".

Capítol 908. L'últim rei de la dinastia catalanoaragonesa, Martí l'Humà, va morir el 31 de maig del 1410, als 54 anys, sense deixar descendència. Aquest decés, tan rellevant des del punt de vista polític i malgrat tot tan natural des del punt de vista biològic, atenent a l'esperança de vida de l'època medieval, s'ha vist envoltat de tota mena de rumors i llegendes. En realitat, la mort i les posteriors exèquies de Martí I demostren que va ser un procés natural i gradual, molt més prosaic del que s'ha interpretat posteriorment, i que el mateix rei era ben conscient del seu estat de salut. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Patrícia Santacruz, doctora en Història per la Universitat de Barcelona.

Guió 907. L'expansió del comerç marítim mediterrani va propiciar, iniciat ja el segle XIII, l'aparició dels primers mapes a escala amb voluntat de donar una descripció precisa i realista de la Mediterrània i de l'Atlàntic nord-oriental. Aleshores se'n deien cartes de navegar, i avui les coneixem com a cartes portolanes. Van aparèixer a l'arc litoral que va de Pisa a Gènova, i poc després es van estendre cap a Mallorca i a Catalunya. Reflectien la quantitat ingent de dades geogràfiques sobre la conca mediterrània que s'havien pogut recollir al llarg del segle precedent, gràcies als nombrosos vaixells que l'havien travessada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 889. Com a tantes altres grans ciutats europees, a partir del segle XIV, en el context de canvi climàtic que va donar inici al període de refredament conegut com a petita edat del gel, les autoritats municipals de Barcelona van haver de començar a esforçar-se perquè no faltessin els aliments bàsics als seus habitants, en relació estreta amb les rutes comercials del territori. Aquesta va ser una de les tasques principals del Consell de Cent, la institució de govern municipal que havia estat creada l'any 1249, i que va gestionar en bona part l'abastiment de la ciutat i algunes altres polítiques assistencials pensades per a les classes més desafavorides, fins a la seva abolició, el setembre del 1714. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Pujades, un dels comissaris de l'exposició "Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut" i tècnic d'investigació del Museu d'Història de Barcelona.

Capítol 888. El maig del 1843 s'havien anat estenent per la Península Ibèrica diversos moviments contraris al general Baldomero Espartero, regent de la reina Isabel II, la majoria de caràcter moderat. A Barcelona, entre el setembre i el novembre d'aquell any, la revolta va tenir un caràcter més social, va ser un aixecament progressista radical i molt heterogeni. Els sectors progressistes, aliats amb les classes populars, protestaven contra una societat classista i desigual, i reclamaven que es cobrissin les necessitats bàsiques. D'aquí ve el nom de la revolució, que va prendre com a referent el mot caló "jamar" -és a dir, "menjar"- i va ser coneguda popularment com "la Jamància". En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Núria Miquel, doctoranda en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, coautora del llibre "La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames".

Capítol 885. No és gaire habitual que un poeta sigui conegut i llegit per un públic ampli, i més en vida. Es pot considerar un fet excepcional. Per la qualitat de l'obra i de l'ús que feia de la llengua, per una profunda humanitat, i per la capacitat de mostrar-se sempre pròxim al poble, Miquel Martí i Pol, un dels poetes catalans més importants del segle XX, entraria en aquesta categoria d'artista admirat i estimat per la gent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Aulet, professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, expert en poesia catalana del segle XX.

Capítol 883. En comptades ocasions, hi ha científics que aconsegueixen l'estatus de celebritat per aportacions cabdals a l'hora d'entendre el món que ens envolta. Al llarg del segle XX, probablement no hi ha cap altra figura que pugui comparar-se amb la de l'home que va millorar el coneixement del món amb la seva manera d'observar l'espai, el temps i l'univers sencer. Cent anys després, la teoria de la relativitat exposada per Albert Einstein continua sent una de les aportacions més importants de la física contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

Capítol 871. Entre el 1208 i 1714, més de cinc-cents anys, un organisme es va encarregar de fabricar la moneda reial de curs general al principat de Catalunya. La Casa de la Moneda de Barcelona, més coneguda com la Seca, va tenir un paper fonamental en l'economia, el comerç i la fiscalitat del país, fins a l'extinció declarada al Decret de Nova Planta. La Seca va tornar a funcionar de manera intermitent el segle XIX, al mateix edifici del barri de la Riera on s'havia estat encunyant moneda, com a mínim, des del 1373. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

Capítol 870. En ple segle XIII, la literatura en llengua occitana depenia sobretot de les peces líriques dels trobadors i d'unes peces narratives més aviat curtes conegudes com a noves. A finals d'aquell segle un autor anònim va concebre un relat de cavalleries força més extens que va donar inici a una nova tradició. Es tracta del "Romanç de Jaufré", la primera novel·la coneguda de la Corona d'Aragó i una de les primeres de tot Europa. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Anton Maria Espadaler, professor de literatura medieval a la UB, que ha traduït al català actual el "Jaufré", un treball en què ha estat ocupat més de vint anys i que ha publicat Editorial Barcino, de la Fundació Carulla.

Capítol 868. Aquells que van ser coetanis o van participar d'alguna manera en el setge de les forces borbòniques a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol del 1713 i l'11 de setembre del 1714, un total de 414 dies, sabien que estaven vivint moments excepcionals. De com s'acabés resolent aquell front clau de la Guerra de Successió en depenia el futur de Catalunya com a entitat política, però també dels catalans com a subjectes de dret. Els testimonis escrits que es conserven d'aquells mesos funestos per a la memòria de la ciutat i del país tenen un valor inestimable. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Capítol 1299. De vegades hi ha guerres que no són declarades formalment entre els estats, que no tenen objectius polítics o religiosos, sinó que responen a situacions de desordre i anarquia en què alguns miren de treure'n profit. Durant l'últim terç del segle XIV, entre el 1361 i el 1410, Catalunya va patir més d'una dotzena d'invasions comeses per companyies de mercenaris, els anomenats "routiers", que entraven, saquejaven i es feien fonedissos. Per a un territori que no tenia capacitat de resposta, davant d'un poder reial més aviat fràgil, aquelles campanyes d'incendis i segrestos resultaven devastadores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Flocel Sabaté, catedràtic d'Història Medieval de la UdL. També és autor del llibre "Companyies estranyes d'armes qui eren entrades en lo Principat", de propera publicació a Pagès Editors. Sàpiens n'ha fet un avançament editorial al número 290, "Les invasions desconegudes. La guerra sense nom que va sacsejar Catalunya".

Capítol 949. En un moment en què moltes esperances revifaven, el Congrés de Cultura Catalana impulsat entre 1975 i 1977 va suposar una de les experiències cíviques més importants, de cara a la mobilització social del catalanisme. Va ser un procés llarg, la suma de moltes voluntats que volien dir-hi la seva respecte a l'estudi científic, la recuperació i la promoció de la cultura catalana, que va iniciar-se quan Franco encara era viu i va arribar fins a les eleccions del 15 de juny de 1977, en plena transició. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Mariona Lladonosa Latorre, llicenciada en Ciències Polítiques a la UAB i doctora en Sociologia per la Universitat de Lleida, on és professora del Departament de Geografia i Sociologia. Coautora del llibre "Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat, 1975-1977".

Capítol 948. En plena guerra freda, un moment de tensió política extrema, al Berlín dividit pel mur hi va haver quatre equips de futbol que reflectien a la perfecció la partició de la capital alemanya entre dos sistemes irreconciliables: a l'est hi havia el Dinamo i l'Union, mentre que a l'oest hi havia el Hertha i el Tasmània. El tarannà i els seguidors d'aquests quatre clubs reflectien perfectament la tensió política que es vivia en aquell moment. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història per la Universitat de Lleida, autor del llibre "Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars".

Capítol 945. Que una publicació concreta doni nom a tot un format narratiu és prova suficient de la seva rellevància. Tot i que des dels anys seixanta s'ha anat introduint el mot anglès "còmic", encara avui la paraula "tebeo" serveix per referir-se a les narracions dibuixades, sobretot pensades per al públic infantil. És el millor recordatori de la revista d'historietes més longeva de l'Estat, que en diferents etapes va cobrir gairebé tot el segle XX, des del 1917 fins al 1998. A les pàgines del TBO van néixer alguns dels personatges més estimats per diverses generacions, com el professor Franz de Copenhaguen i el seus invents, Eustaquio Morcillón i la família Ulisses. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia, diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres, i és expert en còmics.

Capítol 1298. Durant el primer terç del segle XX, les aportacions d'un nombrós grup de científics van fer possible la irrupció de la física quàntica, una teoria que trencava amb la física clàssica acceptada durant segles. Més enllà de descriure el comportament de les partícules més petites de l'univers, com electrons, protons i fotons, el treball de Niels Bohr i de Werner Heisenberg, entre molts d'altres, va suposar un canvi de paradigma en la ciència absolutament revolucionari. La realitat deixava de ser una estructura fixa i universal, fonamentada en lleis immutables. Aquesta descoberta col·lectiva va redefinir de tal manera els límits del coneixement que fins i tot alguns dels seus pares, com Albert Einstein i Max Planck, creien que era una teoria incompleta. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador científic Dani Jiménez Albiac, director de CreaCiència i autor del llibre "Univers rebel: Un viatge per la història de la quàntica", de Cossetània Edicions.

Capítol 1297. Entre els principals llocs de memòria dels catalans, n'hi ha tres d'origen religiós: Montserrat, el monestir de Ripoll i el de Poblet, amb el panteó reial més important de tota la Corona d'Aragó, incloent-hi les despulles de Jaume I. Al llarg del segle XIX, època de canvis i de revolucions liberals, la reivindicació del valor històric i simbòlic del monestir de Poblet va ser motiu de disputa entre les diverses cultures polítiques d'un moment especialment convuls. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Roca Vernet, professor agregat Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor d'un capítol del llibre "Poblet, símbol en disputa: identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània", editat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1296. La resistència amb què a Catalunya es va respondre a l'alçament militar de juliol del 1936 va ser rebuda arreu del món amb interès i esperança. Un dels testimonis d'aquests moments tan incerts va ser el periodista alemany Hanns-Erich Kaminski. La implicació antifeixista i els contactes li van permetre seguir de prop els primers mesos del que ell mateix va anomenar la "revolta catalana", en un seguit de cròniques que van quedar recollides a la seva obra més influent: "Els de Barcelona". En aquest llibre, intentava prioritzar l'objectivitat per damunt de la ideologia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha escrit la introducció a l'edició del llibre "Els de Barcelona", de Hanns-Erich Kaminski, editat per Adesiara.

Capítol 1295. El dia D, el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, va suposar l'obertura d'un nou front de guerra a l'Europa occidental. Era el segon front contra els alemanys, després del que havia obert la Unió Soviètica al front oriental. Sens dubte, l'èxit del que es va conèixer com a operació Overlord va marcar un punt d'inflexió en la Segona Guerra Mundial. Però la derrota del nazisme encara exigiria molts més esforços. Al llarg d'aquell estiu del 1944, els aliats, encapçalats pels Estats Units i el Regne Unit, es van internar en territori francès per anar expulsant les tropes alemanyes. La campanya de Normandia tot just començava.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1072. La idea del bandoler com a assaltant de camins que ataca els rics per donar-ho als pobres, com a lluitador llegendari de finals del segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional és molt diferent de la realitat. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i insensibles, molt allunyats de la idea de justiciers del poble; van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'escriptora i periodista Sylvia Lagarda-Mata, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers" amb Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.

Capítol 1068. El segle XIX, abans de la generalització del turisme i les vacances pagades, l'estiueig era una activitat pròpia de l'aristocràcia i la burgesia urbana. Aquells que s'ho podien permetre, també menestrals i professionals liberals, es feien construir una vil·la o una torreta al medi rural, o bé retornaven al mas familiar. Els artistes i intel·lectuals més destacats dels Països Catalans no van ser aliens al fenomen. Per motius familiars, laborals o de salut, van trobar la inspiració per concebre algunes de les seves obres més destacades allà on passaven els estius, en un poblet de costa o d'alta muntanya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Safont Plumed, periodista i escriptor, màster en Periodisme i Reporterisme Avançat i doctor per la Universitat de Girona. Autor de "L'estiu passat. Una geografia de les vacances d'artistes i escriptors dels Països Catalans", editat per Comanegra.

Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.

Capítol 1065. De Valentí Almirall en coneix l'activitat pública, com a gran defensor del pensament republicà i federal, durant la segona meitat del segle XIX. El primer gran teòric del catalanisme va trobar en la premsa, en el periodisme crític i de combat, un element imprescindible per difondre i divulgar el seu projecte polític, des dels anys del Sexenni Democràtic i els primers temps de la Restauració, fins que va caure malalt el 1887 i es va haver de retirar. La dimensió periodística d'Almirall, com a creador de diversos diaris i revistes, i col·laborador en una quarantena de capçaleres de l'època, és l'altra cara imprescindible de la faceta política. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Figueres, historiador, professor honorari d'història del periodisme a la UAB, encarregat de l'edició de l'obra completa de Valentí Almirall i autor del llibre "Valentí Almirall. Quan tot va començar", publicat per l'Editorial Base.

Capítol 1.056. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la necessitat comuna de derrotar Hitler va anar convertint en companys de viatge el primer ministre britànic, Winston Churchill; el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, i el primer secretari soviètic, Ióssif Stalin. El 1945, quan s'esdevenia la caiguda militar del Tercer Reich, els tres principals líders aliats van mantenir dues conferències decisives: la primera a Ialta, a la península de Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer, i la segona ben a prop de Berlín, a la ciutat alemanya de Potsdam, entre el 17 de juliol i el 2 d'agost. Les decisions que s'hi van prendre van configurar un nou ordre mundial. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Pere Cardona, escriptor i divulgador històric, creador del portal web Historias Segunda Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría", publicat per Principal de los Libros.

Capítol 1055. El 28 d'octubre de 1848 s'inaugurava oficialment la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, que unia Barcelona amb Mataró. Mesos abans d'aquella gran estrena havia mort el principal impulsor del projecte, l'empresari mataroní Miquel Biada i Bunyol, que havia estat testimoni dels avantatges d'aquest nou sistema de transport de passatgers i mercaderies quan havia viscut a Cuba. En un context de crisi econòmica, i malgrat la falta de suports institucionals, Biada havia tirat endavant un projecte que seria clau per al desenvolupament econòmic i industrial del país. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El primer ferrocarril de la Península", editat per Efadós, juntament amb Manuel Cusachs i Xavier Nubiola.

Capítol 1049. Al llarg del segle XVIII, un cop consumada la derrota a la Guerra de Successió, Catalunya va mantenir la dissidència i la protesta com a eines fonamentals per intentar impulsar els canvis polítics que es creien necessaris. Encara que els grups dirigents s'acomodessin al règim borbònic, les denúncies per part dels gremis de les pràctiques abusives de l'absolutisme, així com els memorials reivindicatius i els projectes de reforma, van ser constants durant tots aquells anys, en una època en què Catalunya, menys submisa i conformista del que s'ha dit tradicionalment, buscava alternatives vàlides de govern i no perdia de vista les llibertats arrabassades el 1714. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra. És autor de "Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII", d'Edicions 62.

Capítol 1048. La primera fita de la literatura universal i el gran llegat de les civilitzacions sumèria i babilònica que narra les aventures d'un personatge, el rei d'Uruk, una antiga ciutat de Mesopotàmia. Sembla que Gilgamesh va existir històricament, tot i que només se'n conserva una narració èpica que exalça les seves virtuts i aborda alguns dels grans temes que han preocupat des de sempre l'ésser humà, com l'amistat, el poder i l'anhel d'immortalitat. Es tracta d'uns textos d'escriptura cuneïforme, gravats en tauletes de fang, els més antics dels quals són del segon mil·lenni abans de Crist, i per tant tenen uns quatre mil anys d'antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Adelina Millet, doctora per la Sorbona, secretària acadèmica de l'Institut del Pròxim Orient Antic i professora del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB; juntament amb Lluís Feliu, traductor del "Poema de Gilgamesh" al català, en l'edició d'Adesiara.

Capítol 1.036. La primera meitat del segle XX va ser un període molt important en la història de la ciència, del tot revolucionari, per la manera com es van començar a relacionar diverses àrees del coneixement. Un dels investigadors que va ser capdavanter i va fer avançar la seva especialitat de manera espectacular va ser un bioquímic català, de Lleida: Joan Oró. Entre les moltes preguntes que es va fer, es va consagrar especialment a respondre'n una, respecte a l'origen de la vida humana, a saber d'on venen els humans, i la possible existència de vida més enllà del nostre planeta. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Anton Català, astrofísic, químic i divulgador científic. Comissari de l'Any Oró.

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1000-Cinquena part. Després dels quatre programes especials que hem enregistrat a Capellades, Tarragona, el Montseny i Mollerussa, culminem avui la celebració de les mil primeres emissions de l'"En guàrdia!" des de Barcelona, des de la Casa Padellàs, a la plaça del Rei. És la seu central del Museu d'Història de Barcelona, que celebra una efemèride més impressionant: fa 80 anys de la seva inauguració. Un programa de ràdio com l'"En guàrdia" i un equipament cultural com el MUHBA comparteixen l'objectiu de contribuir a la divulgació de la història, donar a conèixer el passat per gestionar el present i encarar el futur. I no som els únics... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona; Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la UAB.

Capítol 1000-Quarta part. Haver arribat a les mil emissions de l'"En guàrdia!" ha estat una excusa magnífica per sortir dels estudis de Catalunya Ràdio i viatjar arreu de Catalunya. Hem estat a la prehistòria representada per l'Abric Romaní de Capellades, hem recordat el passat romà de Tàrraco i hem evocat l'edat mitjana al castell de Montsoriu, al bell mig del Montseny. Avui viatgem a l'edat moderna. Ens trobem a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, a Mollerussa. Aquesta zona de l'Urgell, entre els segles XV i XVII, va ser terra de bandolers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la UB, professora a la UAB i a la Facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià, i Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 980. La xarxa diplomàtica i les relacions militars establertes per Cartago arreu de la Mediterrània occidental entre els segles V i III abans de Crist, permeten parlar de l'existència d'un imperi cartaginès, o si més no d'una clara hegemonia. Abans del Mare Nostrum, hi va haver un Mare Punicum. Cartago era un estat que es definia per ser una potència comercial, però a l'hora d'implantar-se en molts territoris va recórrer als especialistes militars. L'exèrcit, format mitjançant la contractació regular de mercenaris, va ser l'instrument principal de l'imperialisme cartaginès. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Roger Riera, doctor en Història Antiga per la UAB, amb la tesi "Relaciones militares en el Mediterráneo occidental, 410-221 antes de nuestra era".

Capítol 1294. A finals del segle XVIII, es documenta la presència a Catalunya d'un moble de força acceptació per part de les classes nobles arreu d'Europa: es tracta de l'escriptori de tambor, amb una tapa que quedava amagada dins de la mateixa peça un cop oberta. Un d'aquests escriptoris, decorat bellament amb treballs d'ebenisteria, es va fer per a Francisco González de Bassecourt, comte d'El Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1790 i màxima autoritat política, militar i judicial, segons el nou model d'organització territorial implantat a la fi de la guerra de Successió. L'escriptori, d'una forta càrrega simbòlica, es va concebre per representar el poder i l'estatus social i intel·lectual del propietari. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història de l'Art Mònica Piera Miquel, presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble i autora del llibre "L'art de pintar amb fusta".

Capítol 1293. A partir de l'obra de Lluís Domènech i Montaner, a cavall entre el segle XIX i el XX, s'iniciava una de les nissagues d'arquitectes més importants de Catalunya. Al llarg de quatre generacions, la família Domènech ha continuat fent aportacions arquitectòniques adaptades al context polític i social d'èpoques força turbulentes, marcades per guerres, dictadures i canvis de règim polític. Des de concepcions diferents de l'ofici, i passant pel neoclassicisme, el modernisme i el noucentisme, entre els membres d'aquesta nissaga es poden establir diversos lligams. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Domènech Girbau, doctor en Arquitectura, besnet de Lluís Domènech i Montaner i autor del llibre "Els Domènech, una nissaga d'arquitectes", editat per Viena.

Capítol 1292. El mallorquí Joan Baptista Picornell, personatge culte i polifacètic, va sortir de l'illa de ben jove, a la segona meitat del segle XVIII, i no hi va tornar mai més. La seva va ser una biografia amb moltes etapes: pedagog influït per les idees de la Il·lustració, defensor convençut de la igualtat de tots els éssers humans, escriptor, metge i activista revolucionari... En tot el que va fer, el va guiar la lluita contra els privilegis de l'Antic Règim, que el va portar a liderar el moviment independentista d'algunes colònies espanyoles al Nou Món. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el naturalista Joan Mayol Serra, que ha estat diputat i conseller d'Agricultura de les Balears i que debuta en la narrativa amb la novel·la "El sediciós: Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell", de la Nova Editorial Moll.

Capítol 1291. A partir del segle XV, i durant bona part de l'edat moderna, arreu d'Europa va sorgir una suposada pràctica que aparentment atemptava contra l'ordre establert i la religió cristiana. La persecució de la bruixeria va resultar especialment cruenta i macabra a Catalunya, on va afectar sobretot les dones. Les torturaven i les condemnaven a morir, normalment a la forca, acusades de comportaments herètics, pactes malèfics amb el diable i de practicar màgies perilloses, però en molts casos eren simplement llevadores o remeieres. En un país empobrit i en crisi, la cacera de bruixes, fonamentada en falsedats, supersticions i ignorància, va permetre assenyalar un suposat enemic interior. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la mestra, filòloga i escriptora Anna Grau Gimeno, autora del llibre "La bruixeria a Catalunya: Història d'una cacera contra les dones", amb il·lustracions de Laia Baldevey i editat per Efadós.

Capítol 1290. El record del rei Jaume I no es fonamenta únicament en els textos de les cròniques medievals, sinó també, i sobretot, en les imatges que han estat transmeses a través de les festivitats, les cerimònies cíviques i rituals, les armes, els retaules, les miniatures o les relíquies. La construcció de la memòria de Jaume I com un rei guerrer i legislador va tenir molt en compte aquests elements visuals durant la baixa edat mitjana. L'arquitectura i les arts van contribuir a engrandir l'aura de Jaume I com un heroi conqueridor a tots els territoris que va governar, i al País Valencià de manera molt especial. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Francesc Granell, professor ajudant, Doctor en Història de l'Art per la UV amb la tesi "L'aura de la memòria. La imatge de Jaume I en la València baixmedieval" i autor del llibre "Jaume I en la València baixmedieval. La memòria del rei a través de la imatge", de Publicacions de la UV.

Capítol 1289. En els inicis de la Revolució Francesa, el 17 de juny de 1789, es va constituir una Assemblea Nacional que substituïa els Estats Generals, les assemblees excepcionals convocades pel rei a la França de l'antic règim, on s'havien reunit fins aleshores representants de tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble, o tercer estat. Desmarcant-se d'aquest ordenament d'antic règim, els membres del tercer estat es van reunir pel seu compte. Pocs dies després, el 9 de juliol, adoptaven el nom d'Assemblea Nacional Constituent. En les seves sessions, es definia un nou ordre econòmic, polític i social, però no tots els diputats estaven d'acord sobre el paper que havia de jugar el rei ni de quina manera es podien atendre les demandes individuals i col·lectives d'una societat en ple procés de transformació. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Maria Betlem Castellà i Pujols, doctora en Història per la UAB i la Université Paris 1 Panthéon Sorbonne.

Capítol 1288. Quan va morir el dictador, les pràctiques sexuals aparentment menys ortodoxes van començar a sortir de la clandestinitat. El franquisme no emparava cap mena de conducta sexual que no fos la de les parelles casades i que busquessin engendrar fills. Però moltes persones feia temps que buscaven expressar-se sexualment d'una manera diferent. Unes d'aquestes pràctiques que, molt lentament, van sortir del secretisme van ser les de l'anomenat "bondage" o submissió i el sadomasoquisme, anomenats en l'argot amb les sigles BDSM. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el psicòleg, sexòleg i terapeuta de parella Ignasi Puig Rodas, doctor en Sociologia amb la tesi doctoral "Kinkybèria. Processos de creació identitària BDSM a l'estat espanyol".

Capítol 1287. El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, una fortalesa destinada a convertir-se en la principal defensa fronterera. Amb el Tractat dels Pirineus del 1659, la frontera francesa havia baixat fins als Pirineus, i per a la monarquia hispànica calien nous punts de vigilància; tot i així, els Habsburg van trigar un segle a ordenar la construcció d'una fortificació a l'Empordà, en temps de Ferran VI. Els veïns del nord no van trigar a qualificar aquella edificació imponent, més impressionant per com es veia des de l'exterior que no pas pels recursos que hi havia a l'interior, com a "une belle inutile". En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor del llibre "La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d'avui a tres segles de vida".

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1.018. Des de mitjan segle XII fins al col·lapse definitiu del segle XIII, molts dels esdeveniments polítics i militars més importants de les terres orientals d'al-Àndalus van estar protagonitzats per una família, la dels Banu Mardanix. El membre més important d'aquesta estirp va ser un home temut pels cristians, Mohammed ben Saad, també conegut com el Rei Llop. El besnebot, Zaèn, arribaria a ser l'últim emir de València. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep-David Garrido i Valls, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, medievalista, filòleg i arabista. Autor del llibre "L'estirp del rei llop. Els Banu Mardanix, nissaga d'emirs de Xarc-Alandalús", de l'Editorial Denes.

Capítol 1015. En l'art medieval és molt habitual la presència d'animals de tota mena, ja sigui amb la voluntat d'oferir-ne un retrat naturalista, fidel a la realitat, com convertint-los en monstres deformats i fantàstics. A banda de la intenció didàctica que pogués tenir, el bestiari medieval present en capitells, retaules, llibres i altres objectes oferia un aspecte simbòlic molt destacat que s'ha d'entendre en el context social i religiós de mil anys enrere. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Judit Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic, on es pot veure l'exposició "Bèsties. Els animals en l'art medieval del MEV".

Capítol 1013. Els anys seixanta del segle passat, aprofitant les petites escletxes que oferia la dictadura, a Catalunya van sorgir diverses iniciatives culturals pensades més en clau de resistència i construcció nacional que no pas de viabilitat financera. Sens dubte, tot i els molts entrebancs que va haver de superar, la redacció i publicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, entre el 1969 i el 1980, va suposar un gran pas en aquesta direcció. Els característics volums de color verd fosc van acabar arribant a milers de llars i escoles, normalitzant el fet de poder accedir a totes les branques del saber en català. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Lluís Martín Berbois, doctor en Història Contemporània per la UAB, tècnic de gestió de l'àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic de la Generalitat, autor del llibre "Gran Enciclopèdia Catalana. Una obra de país".

Capítol 1012. La religió majoritària a la Catalunya dels darrers segles ha estat la catòlica. Al llarg del segle XX, el catolicisme va passar de ser una religió massiva i omnipresent, que es donava per descomptada, a una opció personal. Durant la segona meitat d'aquest segle, els laics van deixar de mica en mica de ser considerats antireligiosos a, més aviat, garants de la diversitat religiosa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Els catòlics i la laïcitat a Catalunya. Una visió històrica del 1808 al 1979".

Capítol 1011. Les òperes s'han escrit en una gran quantitat d'idiomes, però especialment en llengua italiana i alemanya. Però hi ha hagut afició a l'òpera i se n'ha creat a tot arreu, també a Catalunya. El país disposa d'un catàleg ampli d'autors i composicions de teatre líric, massa sovint poc conegut i valorat, que comprèn tres segles d'història. Per bé que la presència del català no ha estat habitual, per òpera catalana s'ha d'entendre tota aquella feta i produïda per ser estrenada a Catalunya, independentment de l'idioma del llibret i la nacionalitat del compositor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Radigales, doctor en Història de l'Art, professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, divulgador i crític musical, i realitzador del programa "Una tarda a l'òpera" de Catalunya Música. Autor del llibre "L'òpera catalana: una síntesi històrica".

Capítol 1008. Al llarg de diversos períodes, entre els segles VIII i IX, les màximes autoritats polítiques i eclesiàstiques de l'Imperi Bizantí van decretar la prohibició de venerar imatges de Déu, Jesucrist, la mare de Déu i tots els sants. Els iconoclastes bizantins van topar frontalment amb la tendència majoritària del cristianisme i amb les representacions de tradició iconogràfica pròpies de la ideologia imperial romana, i això va causar un gran conflicte que es va arrossegar durant moltes dècades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ernest Marcos, professor titular de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i investigador titular de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.